Homilía del día de «Sant Jordi»

[TRADUCCIÓN PENDIENTE] Homilia del Sr. Cardenal de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, en la Missa de Sant Jordi, Patró de Catalunya, a la capella de la Generalitat de Catalunya, el 23 d’abril de 2012 Ens hem aplegat amb joia amb la presència del Sr. President de la Generalitat, Consellers i altres autoritats de Catalunya i [...]

[TRADUCCIÓN PENDIENTE]

Homilia del Sr. Cardenal de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach,

en la Missa de Sant Jordi, Patró de Catalunya,

a la capella de la Generalitat de Catalunya, el 23 d’abril de 2012

Ens hem aplegat amb joia amb la presència del Sr. President de la Generalitat, Consellers i altres autoritats de Catalunya i de Barcelona “Cap i casal”, per celebrar la tradicional Eucaristia amb motiu del nostre estimat patró Sant Jordi, en la capella del Palau de la Generalitat.

La festa de Sant Jordi com Patró de Catalunya ve de lluny. El seu patronatge damunt del Principat no és un invent de la clerecia catalana, sinó una resolució de tot el poble, interpretat pels seus legítims representants a les Corts Catalanes reunides a Barcelona l’any 1456. El suport eclesiàstic vingué més tard, quan el Papa Alexandre VII confirmà la resolució de les Corts Catalanes.

El màrtir Sant Jordi és un personatge històric, venerat ja a l’Orient en el segle IV, cristià fidel a Jesucrist que donà heroicament testimoniatge de la seva fe fins el vessament de la seva sang. Certament la llegenda ha afegit moltes coses a la història i això indica que la devoció a Sant Jordi entrà en la fe del poble i afaiçonà la seva cultura.

El nostre patró va viure, i tots els cristians hem de viure, aquestes paraules de l’apòstol Pau que hem escoltat. La nostra vida és un do de Déu i l’hem rebut perquè l’esmercem al servei de Déu i al servei dels germans, en la vida i en la mort. Aquesta actitud vital ens dóna molta confiança i ens sentim sempre en les mans de Déu, en la vida i en la mort. Això ens fa prendre consciència de ser germans els uns dels altres i ens urgeix a posar-nos al servei dels altres per compartir mútuament els nostres dons i els nostres béns.

Celebrant amb la joia la resurrecció Jesucrist, som més conscients del do del baptisme que rebérem i que ens ha unit a Crist i revestit de Crist. Jesús, en l’Evangeli que hem proclamat, ens diu que ell és el cep veritable i els batejats som les sarments i que només si estem ben units a ell podem donar fruit, com succeeix amb el cep i les sarments. I aquests fruits són d’amor, de santedat, d’evangelització i de compromís per transformar les realitats del nostre món perquè realitzin el pla de Déu, el seu Creador.

La fe cristiana no és aliena a la realització de les persones i dels pobles. Per això el bisbe Torras i Bages – en aquell gran tractat sobre “La tradició catalana” – va escriure que l’objecte del cristianisme és “enfortir la naturalesa humana i fecundar-la pel bé, il·luminant el seu enteniment amb una claror divina; de manera que, quan un poble és influït per ell, el caràcter dels homes i dels usos i institucions són d’una admirable naturalitat”. És que el cristianisme crea cultura: una cultura que fa que la vida personal i social dels homes sigui més humanitzada. És la gran riquesa de l’humanisme cristià i dels principis de la doctrina social de l’Església que avui, per la greu crisi econòmica i de valors, són molt necessaris.

Quan l’Evangeli és acollit per les persones, la comunitat civil es fa també més responsable, més atenta a les exigències del bé comú i més solidària amb els pobres i necessitats. Recordem el que deia el Concili Vaticà II, ara fa 50 anys del seu inici: “La comunitat política i l’Església són independents i autònoms, cada una al seu propi terreny. Ambdues, no obstant, encara que per títol divers, estan al servei de la vocació personal i social de l’home” (Gaudium et spes, 76).  Benet XVI en la seva visita a Barcelona, glosant les paraules de Jesús “tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” (Mt 25, 40), ens va dir: “En aquesta terra, aquestes paraules de Crist han impulsat molts fills de l’Església a dedicar les seves vides a l’ensenyament, la beneficiència o la cura dels malalts i discapacitats. Inspirats en el seu exemple, us demano que continueu socorrent els més petits i necessitats, donant-los el millor de vosaltres mateixos”.

En la carta col·lectiva dels bisbes “Arrels cristianes de Catalunya”, de 1985, es recorda la important aportació dels cristians a la història, a la vida i a la cultura del poble català. Es diu també en aquest sentit, que “el naixement, la història i la cultura de Catalunya són intensament amarats de cristianisme”. Valorant i respectant el pluralisme també religiós de la societat catalana, es pot afirmar que l’Església a Catalunya promou el bé espiritual del poble i s’afanya a nodrir la fe dels cristians amb el pa de la veritat evangèlica. D’aquesta manera, ennobleix la seva cultura i fa sentir la veu de l’Evangeli en tots els àmbits de la societat. La veu profètica de l’Església enriqueix la convivència social i si deixés de parlar seria el nostre conformisme el que privaria la societat d’una vella saviesa que hem rebut de dalt i que ha estat present i activa en les arrels de la nostra antropologia i de la nostra història. La proposta de la doctrina i de l’humanisme cristià és enriquidora perquè apel·la al valor transcendent de la persona i salva la societat del risc d’un pensament únic, que tot ho aplana i uniformitza.

Vivim un fort secularisme i el corc del materialisme ha fet un bon forat en la nostra cultura. L’Església accepta i fa seus tots els autèntics valors del món modern, però sap molt bé que darrera la negació de Déu, s’amaga la cultura deshumanitzadora ja que són molt diferents les conseqüències, quan una societat viu com si Déu no existís. El mateix bisbe Torras i Bages parlant de l’esperit cristià de Catalunya afirmava que: “Un nou esperit faria un nou poble; l’un seria la successió de l’altre; mes no fora el mateix”.

Benet XVI diu molt clarament que “la societat justa no pot ser obra de l’Església, sinó de la política… L’establiment d’estructures justes no és una comesa immediata de l’Església, sinó que pertany a l’esfera de la política” (Déu és amor, 28-29). Però l’Església no pot ni ha de quedar-se al marge en la lluita per la justícia, obrint la intel·ligència i la voluntat a les exigències del bé. I l’amor sempre serà necessari, fins i tot en la societat més justa. Per això, el missatge evangèlic és molt necessari perquè és un missatge d’amor i de caritat, que sempre però avui especialment és molt actual.

Avui amb motiu de la crisi econòmica, l’Església a través de Càritas, de les parròquies i d’altres institucions eclesials, està fent un treball molt important per ajudar a moltíssimes persones i famílies que sofreixen les conseqüències de la manca de treball. Amb motiu de les meves noces d’or sacerdotals he encarregat a Càritas diocesana de Barcelona un programa per ajudar amb la formació i inserció sociolaboral als joves que no troben ni el primer treball i que són més del 50%.

La fe cristiana ajuda a mirar l’altra persona no ja només amb els meus ulls i amb els meus sentiments, sinó des de la perspectiva de Jesucrist. En veure el proïsme amb els ulls de Crist, puc donar a l’altre molt més que coses externes necessàries: puc oferir-li la mirada d’amor que ell necessita. Per això el Papa Benet XVI ha afirmat que “si en la meva vida falta completament el contacte amb Déu, podré veure sempre en el proïsme només l’altre, sense aconseguir reconèixer en ell la imatge divina” (Déu és amor, 18).

Tots recordem aquestes paraules del Papa Benet XVI en la seva visita a l’Obra Benèfico Social del Nen Déu: “En aquests moments, en els quals moltes llars passen serioses dificultats econòmiques, els deixebles de Crist hem de multiplicar els gestos concrets de solidaritat efectiva i constant, manifestant així que la caritat és el distintiu de la nostra condició cristiana”.

Demanem la intercessió del nostre estimat patró Sant Jordi perquè el poble català mantingui i doni testimoni dels valors i virtuts cristianes que han afaiçonat la nostra identitat.