Homilía del Cardenal Sistach en la Misa Crismal

[TRADUCCIÓN PENDIENTE] Homilia de Mons. Lluís Martínez Sistach, Cardenal Arquebisbe Metropolità de Barcelona, en la Missa Crismal.  Catedral de Barcelona, 26 de març de 2013 Celebrem en la nostra estimada Catedral de Barcelona la Missa Crismal, que aplega al presbiteri diocesà i altres membres del poble de Déu. La nostra celebració és una manifestació ben palesa de la comunió eclesial [...]

[TRADUCCIÓN PENDIENTE]

Homilia de Mons. Lluís Martínez Sistach, Cardenal Arquebisbe Metropolità de Barcelona, en la Missa Crismal. 

Catedral de Barcelona, 26 de març de 2013

Celebrem en la nostra estimada Catedral de Barcelona la Missa Crismal, que aplega al presbiteri diocesà i altres membres del poble de Déu. La nostra celebració és una manifestació ben palesa de la comunió eclesial i de la fraternitat sacerdotal. En aquesta celebració beneirem els olis dels malalts i dels catecúmens, i serà consagrat el crisma.

Per la unció de l’Esperit, els sacerdots som configurats a Crist Sacerdot i participem d’una manera molt singular de la missió de Jesucrist. Som cristians amb els altres fidels; però, per a ells, sacerdots i pastors. Per això, amb les mateixes paraules del prefaci d’aquesta missa crismal, demanarem al Pare del cel que nosaltres, sacerdots, moguts per la caritat pastoral, anem al davant del poble, l’alimentem amb la paraula i el refem amb els sagraments. I que, donant la vida per Déu i pels germans, ens esforcem a conformar-nos a la imatge de Crist i, amb fermesa, donem testimoni d’amor i de fidelitat.

Celebrem la Missa Crismal en un context eclesial nou. Hem viscut dos esdeveniments eclesials que ens han ajudat en la nostra vida cristiana i en la nostra vida sacerdotal.

Hem viscut el testimoniatge del Papa Benet XVI que va renunciar el 28 de febrer al ministeri de Bisbe de Roma i Successor de Pere perquè en consciència no podia exercir aquest ministeri adequadament per tal de servir bé l’Església. Ha estat per a tots un exemple d’humilitat i coherència i de voler servir l’Església i no servir-se de l’Església. Per a tots els cristians, però especialment per a nosaltres sacerdots i diaques, aquest testimoniatge ens ajuda a no caure mai en la temptació de servir-nos del nostre ministeri, servir-nos de l’Església. Gràcies a Déu aquesta és la nostra actitud sacerdotal i així la renovarem avui en aquesta celebració.

I hem viscut un gran esdeveniment d’Església en la celebració del Conclave i l’elecció del Bisbe de Roma i Successor de Pere, el Papa Francesc. El poble de Déu ha pregat insistentment i l’Esperit Sant ha estat present i operant en el treball que els cardenals hem fet, informant-nos, reflexionant i pregant, i amb puresa d’intenció i cercant només el bé de l’Església hem elegit el Papa Francesc. El germà Jordi Marius Bergoglio va acceptar generosament l’elecció. És també un testimoniatge que ens ajuda a tots nosaltres a acceptar i a viure generosament el nostre ministeri. Li varem complicar la vida, però ell acceptà l’encàrrec amb l’esperit de servei i amor a l’Església, als germans i al món que sempre ha orientat la seva vida.

Hem de donar gràcies a Déu pel Papa Francesc que presideix l’assemblea de la caritat que és l’Església. És un esdeveniment que sigui el primer Papa llatinoamericà després de més de 500 anys de presència de l’Església en aquell continent i on hi viuen més del 40% dels catòlics de tot el món. El nom de Francesc és programàtic, i en la seva primera homilia manifestà que desitjava una Església pobra per als pobres i ja ens ha parlat de bondat, tendresa, misericòrdia, humilitat, avançar, construir i professar. Ha estat una alenada d’aire fresc que ens ve del sud del sud del món. Beneït el qui ve en nom del Senyor. El tindrem sempre present amb l’afecte i la pregària.

No és pas possible ser sacerdot de Jesucrist en la seva Església sense compartir el zel del Bon Pastor. Perquè Ell cerca les ovelles, les coneix i les estima, voldria aplegar-les totes en un sol ramat sense que no en manqués cap. L’ànsia missionera i el treball evangelitzador són de tots els temps – d’ahir, d’avui i de sempre – i han d’emplenar el cor i la vida de tots els bons sacerdots.

Tots sabem i tastem que la tasca evangelitzadora és difícil i complexa. Existeix en la nostra cultura una autèntica relativització pel que fa als valors apresos i rebuts de generacions anteriors i arrelats en l’Evangeli. Un subjectivisme foll ha envaït les consciències, de manera que es fa difícil per a la gent d’avui acceptar les veritats proposades per l’Església. En la pràctica la religió autèntica s’ha convertit en un fenomen de minories.

Les dificultats del camí d’una autèntica evangelització no han de ser mai obstacle a l’esperança. Certament, nosaltres, com Abraham, seguim una ruta sense saber ben bé on anem, fiats en la promesa del Senyor (cf. Hb 11,8). Ens escau aquesta recomanació de l’autor de la carta als Hebreus: “Desitgem només que cada un de vosaltres demostri el mateix zel i conservi fins a la fi la seguretat de l’esperança” (Hb 6, 11). El Senyor ressuscitat ens demana, com ho féu als apòstols, que calem les xarxes, malgrat ens hi hàgim escarrassat tota la nit i no hàgim pescat res. Potser estem una mica cansats i desanimats pels resultats visibles del nostre ministeri. Però, cal confiar en el Senyor; no en dubtem, la pesca està ben assegurada.

Els pelegrins a Jerusalem digueren a Felip: “Volem veure Jesús” (Jn 12, 21). Com aquells pelegrins de fa dos mil anys, homes i dones del nostre temps, potser no sempre conscientment, ens demanen a nosaltres sacerdots i a tots els cristians que els ajudem a veure Jesús. Que els hi parlem del Senyor. Que els hi propiciem un encontre personal amb Crist. ¿I no és potser tasca de l’Església reflectir la llum de Crist en cada època de la història i fer resplendir també el seu rostre davant les generacions d’avui?

Els objectius del nostre Pla Pastoral són evangelitzadors. En primer lloc per donar a conèixer Jesús a aquells que no el coneixen i que avui són molts. Es tracta de fer la proposta amb convenciment del primer anunci a aquests germans nostres. És sembrar la llavor de l’Evangeli. La resposta acollidora, de fe, és do i gràcia de Déu que també hem d’implorar quan evangelitzem.

El segon objectiu es refereix directament als que venen a la parròquia per demanar la celebració dels sagraments de la iniciació cristiana. No tots són del tot creients i practicants. Amb aquest esperit evangelitzador i amb zel pastoral hem de treballar en la pastoral de la iniciació cristiana en les nostres comunitats. En l’acolliment que fem d’aquests germans i en la participació en les catequesis i reunions cal fer-los-hi la proposta de l’amor que Jesús ens té a tots i que ens ha merescut la vida nova de fills i filles de Déu.

Sempre ens cal oferir un acolliment amarat d’amor i de misericòrdia que ajudi als acollits a trobar-se amb Jesús, Bon Pastor, per tal que es puguin sentir estimats per Déu. A nosaltres sacerdots ens correspon proposar Jesús i el seu Evangeli, la Bona Nova, deixant que el Senyor faci germinar i fructificar aquesta llavor que ens toca sembrar i ser molt pacients a aquesta obra de Déu.

En la renovació de les promeses sacerdotals els bisbes pregunten als preveres: ¿Voleu unir-vos fortament a Crist i configurar-vos amb ell, renunciant a vosaltres mateixos i reafirmant la promesa de complir els deures sagrats que, per amor a Crist, acceptàreu joiosos? Amb això s’expressen sobretot dues coses: es requereix un vincle interior, més encara, una configuració amb Crist i la necessitat d’una superació de nosaltres mateixos, una renúncia a allò que és només nostre, a la invocada autorealització malentesa.

Sant Pau ens diu que som “administradors dels misteris de Déu”. Avui hi ha un analfabetisme religiós que es difon enmig d’una societat tan intel·ligent. Els elements fonamentals de la fe que abans coneixia qualsevol infant, són cada vegada menys coneguts. Però per poder viure i estimar la nostra fe, per poder estimar Déu i arribar a ser capaços d’escoltar-lo degudament, hem de saber que és el que Déu ens ha dit; la nostra raó i el nostre cor han de ser interpel·lats per la seva paraula. L’Any de la Fe, el record de l’apertura del Concili Vaticà II, ha de ser per a nosaltres una ocasió per anunciar el missatge de la fe amb un nou zel i amb una nova alegria.

En la homilia del diumenge de Rams, el Papa Francesc ens ha dit que “no siguem homes i dones tristos: un cristià no pot ser-ho mai. No ens deixem vèncer pel desànim. La nostra alegria neix d’haver trobat una persona, Jesús; i de saber que amb ell mai estem sols, inclús en els moments difícils. Nosaltres acompanyem, seguim Jesús, però sobretot sabem que ell ens acompanya: en això consisteix la nostra alegria. Portem a tots l’alegria de la fe”.

El missatge de Jesús el trobem fonamentalment en la Sagrada Escriptura, que mai llegirem i meditarem prou. Però tots tenim experiència que necessitem ajuda per transmetre-la i perquè mogui el nostre cor. Aquesta ajuda la trobem en la paraula de l’Església docent: els textos del Concili Vaticà II i el Catecisme de l’Església Catòlica.

El nostre anunci ha de conformar-se a la paraula de Jesucrist: “La meva doctrina no és meva” (Jn 7, 16). No anunciem teories ni opinions privades, sinó la fe de l’Església, de la qual som servidors. Si no ens anunciem a nosaltres mateixos i interiorment hem arribat a ser u amb aquell que ens ha cridat com a missatgers seus, de manera que estem modelats per la fe i la vivim, llavors la nostra predicació serà creïble. El Rector d’Ars no era un docte, un intel·lectual. Però amb el seu anunci arribava al cor de la gent, perquè ell mateix havia estat tocat en el seu cor per Jesús i la seva Paraula.

Ara, benvolguts sacerdots, renovareu amb joia i confiança les promeses sacerdotals, tot agraint al Senyor el do meravellós del ministeri sacerdotal. La consciència de ser ministre de Jesucrist comporta també la consciència agraïda i joiosa d’una gràcia singular rebuda del Senyor: la gràcia d’haver estat escollit gratuïtament per Jesucrist com a “instrument viu” de l’obra de la salvació. Aquesta elecció demostra l’amor de Jesucrist als sacerdots. Alguns dels nostres germans celebren les seves noces d’or o d’argent sacerdotals o diaconals. Per tot això, hem de desitjar que el Senyor comuniqui aquesta mateixa elecció a joves perquè un dia puguin esdevenir sacerdots i membres del nostre presbiteri diocesà. La nostra pregària i la de les comunitats parroquials per les vocacions sacerdotals és avui ben urgent. Us invito, benvolguts, a que sensibilitzeu les vostres comunitats en la pastoral vocacional per tal que el Senyor enviï treballadors a la seva vinya.