Homilía del Cardenal en la Misa de la Merced

[TRADUCCIÓN PENDIENTE] “El fet religiós està present en la societat i l’Estat no pot ignorar-lo. Pretendre que l’Estat laic hagi d’actuar com si aquest fet religiós, inclús com a cos social organitzat, no existís, equival a situar-se fora de la realitat. Hi ha homes i dones que són creients i que no són creients i [...]

[TRADUCCIÓN PENDIENTE]

“El fet religiós està present en la societat i l’Estat no pot ignorar-lo. Pretendre que l’Estat laic hagi d’actuar com si aquest fet religiós, inclús com a cos social organitzat, no existís, equival a situar-se fora de la realitat. Hi ha homes i dones que són creients i que no són creients i els qui tenen una religió la viuen i la celebren enmig de la convivència social.”

“El servei que presta l’Església a la societat és de molta magnitud. Avui, enmig de la crisi econòmica, Càritas, parròquies i institucions eclesials presten un preuat ajut a moltíssimes persones i famílies en les seves necessitats

“L’ideal de la Mercè és ben actual en el nostre temps on hi ha moltes menes d’esclavitud que impedeixen a les persones realitzar-se plenament.”

“Cal agrair als pares mercedaris el treball pastoral que estan fent en les presons de casa nostre per a ajudar als empresonats i a les seves famílies.”

Homilia del Sr. Cardenal Dr. Lluís Martínez Sistach, Arquebisbe de Barcelona,

en la solemnitat de la Mare de Déu de la Mercè, Basílica de la Mercè, 24 de setembre de 2013

Conscients de la nostra identitat i de les nostres arrels cristianes, ens apleguem avui a aquesta entranyable Basílica de la Mare de Déu de la Mercè per celebrar la solemnitat de la nostra Patrona. Generacions i generacions ho han fet abans que nosaltres. Venim de lluny i ho fem també nosaltres, tot celebrant l’Eucaristia que, com sabem, és l’acció de gràcies a Déu més excelsa. Com a barcelonins i també com a membres de les diòcesis de la Província Eclesiàstica de Barcelona, celebrem la festa patronal del cap i casal de Catalunya, reconeixent la intercessió constant de la Mare de Déu de la Mercè des de la fundació de l’Orde dels Mercedaris l’any 1218 a l’altar major de la nostra Catedral.

L’orde de la Mercè va néixer per alliberar els captius que estaven privats de llibertat en les presons lluny del seu país i, com diu el Pare Miquel d’Esplugues, els mercedaris ho feien “comerciant amb els qui tenien empresonats els cristians i, en tot cas, si això calgués, donant-se ells mateixos en rescat dels qui gemegaven en les presons de moreria” (cf. Del Ordre Nostra Senyora de la Mercè).

L’ideal de la Mercè és ben actual en el nostre temps on hi ha moltes menes d’esclavitud que impedeixen a les persones realitzar-se plenament. La llibertat és condició indispensable per a assolir una vida humana i cristiana autèntica i plena. Cal agrair als pares mercedaris el treball pastoral que estan fent en les presons de casa nostre per a ajudar als empresonats i a les seves famílies.

L’Església està present enmig del món i al servei de la humanitat. Com Maria, Jesús i els apòstols, que es feren presents en aquell banquet nupcial de Canà de Galilea. Presents en un esdeveniment humà important pels esposos, familiars i pel mateix poble. I van prestar un servei molt preuat, ja que s’acabava el vi del banquet i la intercessió de Maria, aconseguí que Jesús fes allà el seu primer miracle, convertint l’aigua de les gerres en el vi millor del banquet.

És ben cert que aquella dificultat “no tenen vi” era material i alhora volia significar tot tipus de necessitats materials i espirituals que fan sofrir a les persones, a les famílies i als pobles. Jesús, Déu i home, va fer aquell miracle per ajudar aquells esposos perquè Déu ens ha creat a la seva imatge i semblança i ens ha alliberat del pecat fent-nos fills i filles seves. Maria, conscient que el Senyor cerca sempre el nostre bé, digué als qui servien en el banquet que fessin el que Jesús els digués. I ho feren així i el resultat fou òptim.

Prendre consciència com a persones que Déu ens ha donat i respecte sempre la nostra llibertat i vol el que sigui millor per a nosaltres, ens fa més lliures i ens realitza més. Perquè Déu ens coneix i ens estima, més que no pas ens coneixen i ens estimen els nostres pares. Benet XVI, a la Basílica de la Sagrada Família, en aquell memorable 7 de novembre de 2010, ens va dir: “Si l’home deixa entrar Déu a la seva vida i en el seu món, si deixa que Crist visqui en el seu cor, no es penedirà. Sinó que experimentarà l’alegria de compartir la seva mateixa vida sent objecte del seu amor infinit”. Déu és amor i l’únic que pot respondre a l’anhel de plenitud de la persona humana. Déu no és en absolut el contrincant de l’home, tot al contrari. Fer cas sempre de les paraules de Maria, “Feu el que Jesús us digui”, ens marca un programa de vida per a assolir la plenitud, la llibertat i la felicitat.

Aquest any celebrem el 1700 aniversari de l’Edicte de Milà i és pertinent recordar-lo i situar-lo en les relacions entre l’Església i la societat, entre l’Església i l’Estat. S’ha escrit que l’Edicte de Milà del 313 té una importància transcendental perquè marca el libertatis initium, l’inici de la llibertat del món modern (Persecuzioni, laicità, libertà religiosa. Dall’Editto di Milano allà “Dignitatis humanae”, Roma 1991, 928). Aquesta manifestació indica que les mesures signades pels emperadors Constantí i Liani, significaren no només el final de la persecució contra els cristians en l’imperi romà, sinó també l’acte del naixement de la llibertat religiosa i de la laïcitat de l’Estat.

Són molt conegudes aquestes paraules de Jesús: “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”. Aquest és el fonament antropològic d’aquell Edicte i del dret fonamental de la llibertat religiosa. Benet XVI comenta aquesta frase evangèlica i afirma: “Si en les nomenes romanes estava impresa l’efígie del Cèsar i per això se li devien donar, en el cor de l’home està l’empremta de Creador, únic Senyor de la vida. L’autèntica laïcitat no consisteix en prescindir de la dimensió espiritual, sinó en reconèixer que aquesta, radicalment, és garant de la nostra llibertat i de l’autonomia de les realitats temporals”. (Audiència general, 17 de novembre de 2008).

El fet religiós està present en la societat i l’Estat no pot ignorar-lo. Pretendre que l’Estat laic hagi d’actuar com si aquest fet religiós, inclús com a cos social organitzat, no existís, equival a situar-se fora de la realitat. El laïcisme, que exclou de l’àmbit públic de la convivència social la dimensió religiosa, contempla una societat que no és la societat real. A la societat hi ha homes i dones que són creients i que no són creients i els qui tenen una religió la viuen i la celebren enmig de la convivència social.

El servei que presta l’Església a la societat és de molta magnitud, en les obres de misericòrdia corporals i espirituals. Avui, enmig de la crisi econòmica, Càritas, parròquies i institucions eclesials presten un preuat ajut a moltíssimes persones i famílies en les seves necessitats de menjar, de vivenda, de treball, d’autoestima i en les seves necessitats espirituals. El meu estimat antecessor, el Cardenal Narcís Jubany, que enguany celebrem el centenari del seu naixement, parlava de la funció “nutrícia” de l’Església en les societats.

Penso que en les societats democràtiques han d’existir grups socials, religiosos i culturals que s’ocupin d’una irrigació espiritual i ètica dels ciutadans, per tal que aquests, en el lliure exercici dels seus drets i la seva participació política, transmetin a la societat el reflex d’aquestes sensibilitats morals i exigeixin als qui aspiren al poder polític o l’exerceixen, el respecte, la protecció i la promoció d’aquest saber espiritual sense el qual no pot existir una societat lliure ni una ciutadania responsable.

El servei més preuat que realitza l’Església és anunciar Jesús i el seu Evangeli per oferir als homes i les dones l’autèntica felicitat que s’inicia limitadament en aquest món i s’assolirà plenament per tota l’eternitat en el cel.

Per això, com ens demana el Papa Francesc, l’Església, els cristians, les comunitats hem d’anar a les perifèries geogràfiques, existencials i religioses per oferir el tresor que tenim, la nostra fe en Jesucrist, únic salvador. Aquesta és la missió evangelitzadora de l’Església per la qual ha estat fundada.

En la llarga audiència privada que em concedí el Papa Francesc el 6 d’aquest mes, ens va encoratjar a tots en el treball evangelitzador per tal de manifestar l’amor i la misericòrdia de Déu a tots els homes i dones d’avui ja que tothom desitja ser estimat i ser feliç.

Als peus de la nostra Mare i Patrona, la Mare de Déu de la Mercè, demanem la seva intercessió per a la nostra estimada ciutat de Barcelona i per a les diòcesis de la Província Eclesiàstica de Barcelona, per a tots els homes i dones que tenen mancances en el seu cos i en el seu esperit.