Homilía del Arzobispo Vincenzo Paglia en la Sagrada Familia

[TRADUCCIÓN PENDIENTE] Homilia de l’Arquebisbe Vincenzo Paglia, en la Festa de la Sagrada Família, a la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona, el diumenge 29 de desembre de 2013 La festa de la Santa Família ens uneix avui de manera particular a Natzaret, on Jesús va viure trenta anys amb els pares, i a [...]

[TRADUCCIÓN PENDIENTE]

Homilia de l’Arquebisbe Vincenzo Paglia, en la Festa de la Sagrada Família, a la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona, el diumenge 29 de desembre de 2013

La festa de la Santa Família ens uneix avui de manera particular a Natzaret, on Jesús va viure trenta anys amb els pares, i a Loreto, on s’hi conserva la seva casa. El papa Francesc –que d’aquí a ben poc ens parlarà en directe– ha volgut que en el dia d’avui destaqués la importància que la família té per a tots nosaltres, i no només per a nosaltres, sinó per a tota la humanitat. Com sabeu, el Papa ha decidit celebrar un Sínode extraordinari sobre la Família el proper mes d’octubre. Vol que totes les comunitats cristianes dediquin una major atenció a les famílies. No es poden deixar soles les famílies, sobretot les que passen més dificultats. I també cal ajudar els nostres joves perquè entenguin la bellesa de casar-se i de formar una família. La festa d’avui ens diu que també Jesús va necessitar la família. Aquesta –la família– és el bressol de la vida i de la mateixa societat. Tots sabem per experiència directa que la soledat ens fa viure malament, i que la nostra existència només troba el seu sentit en l’amor. Podríem dir que ni tan sols Déu no està be sol. Ell és una família formada per tres persones: Pare, Fill i Esperit Sant. Són tres persones diferenciades l’una de l’altra, però s’estimen tant que són una sola cosa. Sí, el misteri de la família brolla del cor mateix de Déu. I potser podríem dir aquell gran creient i gran artista que era Gaudí va poder concebre aquesta extraordinària Basílica de la Sagrada Família bo i escrutant el misteri de la Santíssima Trinitat.

La Paraula de Déu que avui se’ns ha anunciat ens parla de la Santa Família de Natzaret. Són moltes les reflexions que se’ns suggereixen. Voldria aturar-me en dues consideracions. La primera és referida als nens. L’Evangeli ens diu que els nens –començant per Jesús– necessiten un pare i una mare per poder néixer i créixer. Malauradament de vegades els adults obliden aquesta veritat tan òbvia, potser perquè volen satisfer els seus desitjos sense tenir en compte la necessitat que tenen els més petits de tenir un pare i una mare a prop. És difícil créixer en la salut del cos i del cor sense tenir una família. Només cal veure els nombrosos nens abandonats, sense afecte i companyia! La família per si sola –ho sabem– no és suficient. Cal que les famílies es trobin entre elles i s’ajudin. Això mateix és el que va passar amb aquella jove família. Ja a Betlem van anar-hi els pastors i després els mags. És indispensable que també avui es tornin a crear lligams més amplis. Podríem dir que cada família necessita que arribin pastors que portin alegria i mags que portin regals.

El Nadal torna novament aquest any per dir-nos que acollim Jesús, que acollim els fills, que estiguem atents als petits. L’Evangeli del Nadal és com l’àngel del qual parla l’Evangeli, que li demana a Josep que prengui amb ell el nen i la mare. Aquell àngel ens diu també a nosaltres que tinguem cura dels petits i dels dèbils, d’aquells que corren el perill de caure a les mans dels molts Herodes que volen robar l’ànima i el cor dels petits. Mirem Maria i Josep, que tenen cura de Jesús, i imitem-los. Cal que nosaltres, els més grans, tinguem cura dels més petits, no només dels que tenim a prop, sinó també dels que no formen part de les nostres famílies. Aquell Nen de Natzaret representa tots els nens. Tots són els nostres fills, tots necessiten que els estimin i els ajudin. L’Església, que és la família de Déu, ha de sentir-se mare de tots els petits perquè creixin en l’amor.

Hay también una segunda consideración. Si bien es cierto que Jesús necesitó a María y a José, también es cierto que ellos necesitaron a Jesús. Sin él, aquella familia ni siquiera habría empezado. ¿Qué significa eso para nosotros? Significa que no es suficiente un amor circunscrito entre dos personas. En la familia el amor es una energía que genera hijos, que nos hace salir de los límites de nuestro recinto, que nos impulsa a superar nuestros límites. El amor que se debe vivir en nuestras familias no queda limitado a las paredes de casa. Jesús nos enseña cómo amar. Por eso Jesús era el verdadero tesoro de la Familia de Nazaret. María y José se fijaban en cómo amaba Jesús y se dejaban guiar por el amor de Jesús. ¿Os acordáis cuando María y José encontraron a Jesús en el templo, entre los doctores de la ley? Jesús explicó a sus padres cuál era la misión que tenía. Y ellos la comprendieron. Por otra parte, en los Evangelios del nacimiento de Jesús, tanto en Mateo como en Lucas, María y José siguen a un ángel. No hicieron lo que les dio la gana. Hicieron lo que les dijo el ángel.

Queridos padres, queridos niños, todos tenemos un ángel, como lo tuvieron María y José. En cada casa hay un ángel que nos habla y nos protege. ¡Cuántos ángeles pensó Gaudí para esta Basílica! ¡Escuchemos al ángel! Y ya sabéis que el ángel es, en primer lugar, el Evangelio. Sí, aquel que escucha el Evangelio es como si escuchara al ángel. ¡Qué importante sería que en cada familia se leyera el Evangelio! Fijaos, es lo que pasaba en Nazaret, porque también María y José escuchaban cada día a Jesús.  Si escuchamos cada día el Evangelio también nuestras casas serán Nazaret. Queridísimas familias, Jesús es vuestro centro. Él os habla y os enseña a amar. Obedezcamos, pues, al Evangelio de hoy que nos exhorta a «tomar con nosotros al niño» y a su madre. Sí, tomemos a Jesús con nosotros y sabremos vivir juntos, en familia con los demás, sabremos –como leemos en el Eclesiástico– honrar al padre y a la madre ancianos y sabremos abrir el corazón a todo el mundo.

El Evangelio de la Navidad quiere darnos los sentimientos de Jesús. El apóstol Pablo nos lo recuerda: «Revestíos, pues, de entrañas de misericordia, de bondad, humildad, mansedumbre, paciencia, soportándoos unos a otros, y perdonándoos mutuamente». Sí, hagamos espacio en nuestros corazones y en nuestras familias a los sentimientos que nos da la Navidad. Que la familia de Nazaret sea el icono que miramos para hacer que nuestras familias sean más firmes en el amor y construyan con más fuerza un mundo de justicia y de paz.