Homilía de la Solemnidad de la Virgen de Montserrat
[TRADUCCIÓN PENDIENTE] Homilia de Mons. Lluís Martínez Sistach, cardenal arquebisbe de Barcelona 27 d’abril de 2013 Ens hem aplegat amb joia i devoció en aquesta entranyable Basílica de la Mare de Déu de Montserrat, als peus de la Moreneta, per celebrar l’Eucaristia en la solemnitat de la nostra Patrona de Catalunya. Avui fem presents en [...]

[TRADUCCIÓN PENDIENTE]
Homilia de Mons. Lluís Martínez Sistach, cardenal arquebisbe de Barcelona
27 d’abril de 2013
Ens hem aplegat amb joia i devoció en aquesta entranyable Basílica de la Mare de Déu de Montserrat, als peus de la Moreneta, per celebrar l’Eucaristia en la solemnitat de la nostra Patrona de Catalunya. Avui fem presents en aquesta celebració a la munió de cristians de casa nostra i aimants de la Mare de Déu de Montserrat que sovint pugen a la Muntanya per a invocar la protecció de la Moreneta.
Enguany celebrem aquesta solemnitat en un context eclesial diferent. En l’Església hi ha hagut recentment dos esdeveniments molt importants. L’onze de febrer, el Papa Benet XVI anunciava la renúncia al seu ministeri de Bisbe de Roma i Successor de Sant Pere. Aquest anunci era insòlit durant gairebé sis segles. Els Papes tenen dret a renunciar al seu ministeri, però aquest dret gairebé no s’havia exercit. Benet XVI motivà la seva voluntat conscient i lliure, dient que no podia ja exercir el seu ministeri per servir bé i adequadament l’Església. Havia acceptat aquest ministeri que Déu li demanà per servir l’Església i ho havia fet fins on ell, en consciència davant Déu, considerava que podia.
Aquesta voluntat de Benet XVI posa en relleu el seu amor profund a l’Església que sempre havia desitjat servir i que ara considerava que no ho podia fer-ho ni bé ni adequadament. Significa, també, una gran humilitat i una adequada coherència. Penso que aquesta decisió de Benet XVI ha estat un autèntic testimoniatge per a tots, en el sentit de no servir-nos de l’Església, sinó servir l’Església, seguint Jesús que no va venir per a ser servit, sinó per a servir.
L’altre esdeveniment ha estat l’elecció del Papa Francesc. Amb motiu de la seu vacant, el poble de Déu va pregar insistentment per l’Església i per l’elecció del nou Bisbe de Roma i Successor de Pere. Tots tenim experiència d’aquesta pregària, a imitació de la primera comunitat de Jerusalem que pregava per l’apòstol Pere. Tots vosaltres – com també tota l’Església – participàreu en el Conclave amb el vostre amor a l’Església de Roma i a l’Església una i única de Crist, i amb la vostra pregària. Els cardenals electors treballàrem, pregàrem i desitjàrem ser fidels a les mocions de l’Esperit Sant que certament va actuar eficaçment i ben aviat el Conclave va oferir una “fumata bianca”, elegint al Papa Francesc, que amb pocs dies s’ha guanyat el cor dels membres de l’Església i la simpatia d’una munió de persones de bona voluntat. Francesc, a imitació de Sant Francesc d’Assís, ens ha il·lusionat, ens fa respirar un aire renovat amb els seus gestos, les seves accions i les seves paraules. Ell desitja que l’Església transparenti Jesucrist, únic Salvador i que l’Església sigui pobre per als pobres. Els nostres germans del continent sud-americà, després de cinc-cents anys de presència de l’Església, ens ha donat un Bisbe de Roma i un Papa per a tota l’Església universal. N’estem molt contents i donem gràcies a Déu que és qui porta l’Església pel camins que Ell desitja.
Catalunya és plena de les petjades que els cristians hi hem deixat i hi estem deixant. Els cristians hem de reflexionar constantment sobre el servei que l’Església ha de fer a la societat catalana. El servei més important que l’Església ha d’oferir és l’anunci de Jesús i del seu Evangeli que té en compte les necessitats espirituals i materials de les persones. És el servei de l’amor. Com Maria que anà decididament a ajudar a la seva cosina Elisabet que esperava un fill i es va quedar amb ella tres mesos fins el naixement de Joan.
Aquesta actitud de Maria, la Mare del Fill de Déu, és la que estem imitant els cristians en aquest temps de crisi econòmica amb greus conseqüències per a moltíssimes persones, famílies i institucions de benestar social. Cal posar en relleu el treball que estan realitzant Càritas, parròquies, congregacions religioses i d’altres institucions d’Església per ajudar a persones i famílies sense subsidi d’atur, sense treball – penso especialment en els joves dels quals un 53% no tenen feina ni troben el seu primer treball –, sense vivenda o amb els problemes dels desnonaments, sense autoestima, etc.
Aquest servei de l’Església, a imitació de Maria, és possible gràcies a moltíssims voluntaris que en aquest temps de crisi han augmentat, com també han augmentat el nombre de persones que donen diners o espècies i també a les diverses iniciatives que sorgeixen en les parròquies i realitats eclesials. Com a pastor de l’Església em plau moltíssim agrair tota aquesta riquesa de serveis i ajuts als necessitats i especialment la gran riquesa de l’amor amb el que es fan aquests serveis i aquests ajuts. Perquè tant o més important és l’amor que es dóna quan donem quelcom.
Tanmateix la crisi econòmica i financera té una causa important que és la crisi de valors i de fe cristiana. Quan l’home abandona Déu, es perd a ell mateix. Quan les persones volen construir una societat sense Déu, acaben deshumanitzant-se, perquè obliden la gran pregunta de Déu a Caïm, que travessa tota la història humana: “Què n’has fet del teu germà?” (Gn 4,9).
La caritat i ajut fratern és un element constitutiu de l’Església, juntament amb l’evangelització i la celebració de la fe. La solidaritat és una clau d’interpretació de l’autenticitat de les altres dues dimensions essencials de l’Església. A l’Església dels primers cristians era constitutiu exercir la caritat organitzada. L’emperador Julià, l’Apòstata, en el segle IV, decidí restaurar el paganisme, l’antiga religió romana, però també volgué reformar-lo. En aquesta perspectiva es va inspirar àmpliament en el cristianisme, i escrivia en una de les seves cartes que l’únic aspecte que l’impressionava del cristianisme era l’activitat caritativa de l’Església. Així, un punt determinant per al seu nou paganisme fou dotar la nova religió d’un sistema paral·lel al de la caritat de l’Església.
El Papa emèrit Benet XVI, en la seva visita a l’Obra del Nen Déu de Barcelona, el 7 de novembre de 2010, ens va dir: “En aquests moments, en els quals moltes llars passen serioses dificultats econòmiques, els deixebles de Crist hem de multiplicar els gestos de solidaritat efectiva i constant, manifestant així que la caritat és el distintiu de la nostra condició cristiana”. Demanem-ho a la Moreneta amb paraules del nostre poeta: “Rosa de caritat, foc que sense consumir escalfa, traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia i ajunteu tots els seus fills amb cor de germans”.