Homilía de la Misa del Gallo

[TRADUCCIÓN PENDIENTE] Homilia del Sr. Cardenal, Dr. Lluís Martínez Sistach, en la Missa del Gall, Catedral de Barcelona, 25 de desembre de 2012 Vivim avui la nit joiosa de Nadal. Al caient de la mitjanit va néixer l’infant Jesús, a la cova de Betlem. I era Déu. L’evangelista Lluc ho explica d’aquesta manera: «Mentre eren [...]

[TRADUCCIÓN PENDIENTE]

Homilia del Sr. Cardenal, Dr. Lluís Martínez Sistach,

en la Missa del Gall, Catedral de Barcelona, 25 de desembre de 2012

Vivim avui la nit joiosa de Nadal. Al caient de la mitjanit va néixer l’infant Jesús, a la cova de Betlem. I era Déu. L’evangelista Lluc ho explica d’aquesta manera: «Mentre eren allà se li van complir a Maria els dies del part, i va infantar el seu fill primogènit; l’embolcallà i l’ajagué en una menjadora, perquè no tenien lloc a l’hostal.»

Jesús va néixer en la humilitat d’una establia, en el si d’una família pobra. Els primers testimonis del seu adveniment són uns senzills pastors. En aquella pobresa es manifesta la glòria del cel. L’Església no para de cantar la glòria d’aquesta nit santa: «La Verge avui posa al món l’Etern i el món dóna una cova a l’inaccessible. Heu nascut per nosaltres, Infant i Déu etern.»

A Betlem apareix el misteri de la salvació de Déu que ve a fer estada enmig nostre amb humilitat i pobresa. Aquesta opció de Déu xoca amb els nostres plantejaments massa a ran de terra. Els pastors de la muntanya el reconegueren malgrat tanta pobresa de la cova de Betlem i l’adoraren. Perquè sabien que trobarien el Messies que acabava de néixer «amb bolquers, ajagut en una menjadora».

A prop del pessebre entenem moltes coses, com va succeir a sant Francesc d’Assís. S’entén més fàcilment l’amor infinit que Déu ens té a nosaltres, criatures seves i pecadors. Ell ens ha estimat abans de néixer a Betlem, des de tota l’eternitat, perquè Ell és etern. Tanmateix a la cova de Betlem ens ho fa més palès perquè es fa Emmanuel, que vol dir Déu-amb-nosaltres, tant proper a tots els homes i dones que assumí la nostra naturalesa humana i va parar la seva tenda de campanya entre nosaltres.

Aquella nit del primer Nadal es va convertir en una nit de llum, perquè era nit d’amor. Un nadó sempre és objecte d’amor. Davant els ulls d’un infant que comença a somriure les persones endevinen el que és l’amor pur i transparent. No hi ha cap mena de dubte que un infant arrenca l’amor del nostre cor perquè els homes, desarmats, tenim les mans i el cor lliures per estimar.

El cristianisme –la nostra estimada i entranyable religió- comença amb l’encarnació del Fill de Déu. Aquí no és sols l’home qui cerca Déu, sinó que Déu es fa realment present, per parlar d’ell mateix a l’home i per indicar-li el camí pel qual podrà arribar a Ell. En el nadó de Betlem Déu no solament parla a l’home, sinó que el cerca. Joan Pau ii ho diu ben clarament: «L’encarnació del Fill de Déu dóna testimoniatge que Déu cerca l’home.»

Però, per què Déu cerca l’home? Perquè l’home se n’ha allunyat i s’ha amagat com Adam entre els arbres del paradís terrestre. Cercant l’home, a través del seu Fill, Déu vol induir-lo a abandonar els camins del mal, en els quals tendeix a endinsar-se cada cop més. Davant el pessebre podem prendre major consciència dels nostres pecats i convertir-nos a l’amor a Déu i als germans.

La religió que neix del misteri de Nadal és la religió de romandre en la intimitat de Déu, de participar en la seva mateixa vida. Si Déu cerca l’home, creat a la seva imatge i semblança, ho fa perquè vol elevar-lo a la dignitat de fill adoptiu seu. El misteri de Nadal s’expressa en aquesta antífona de vespres: «Oh admirable intercanvi! El creador dels homes s’ha volgut fer home i ha nascut d’una verge; compartint la nostra humanitat, ens ha fet el do de la seva divinitat.» Sant Agustí ho diu més breument: «Déu s’ha fet home perquè l’home arribés a ser Déu.» Davant el pessebre de Nadal entenem que Déu va assumir el que era nostre per donar-nos el que era seu.

La història de la humanitat contemplada arran de terra i sense la llum que ve de la cova de Betlem condueix a un absurd. La humanitat s’ha cansat de cercar solucions fugint de Déu: en la ciència, en el progrés i en tota mena d’ídols metafísics que, un rere l’altre, s’han convertit en pols.  Estem vivint una gran crisi econòmica que és fonamentalment una crisi de valors humans i de virtuts cristianes. Estem desencisats sofrint l’atur, els desnonaments, i la manca d’autoestima.

Tanmateix hi ha en el cor humà de tots nosaltres bondat i generositat. Han augmentat els voluntaris de Càritas i els donants a Càritas, al Banc d’aliments i a d’altres institucions que ajuden als pobres i els necessitats. Podem superar la crisi econòmica si ens esforcem per viure el Nadal cristià: Déu es fa infant per fer-nos fills de Déu i germans els uns dels altres i ha canviat el cor de pedra per un de carn en el nostre interior per poder estimar i saber compartir els béns de la creació com a bons germans.

Tenia raó qui deia que l’Europa de la fi del s. XX i començament del s. XXI sembla un continent envellit, temorós, esclau d’una supèrbia acadèmica i saturat d’una fredor glacial. Aquesta Europa d’arrels cristianes ha de tornar a la cova de Betlem per aprendre, un cop més, el gran missatge del veritable amor.

Encara som lluny de la cova de Betlem! Jesús, el Príncep de la pau, s’esforça a predicar la pau a tots els homes, fonamentada en l’amor a Déu i als germans amb la mateixa qualitat d’amor amb què Ell ens ha estimat