Homilía de la Misa de San Josemaría Escrivá de Balaguer

[TRADUCCIÓN PENDIENTE] Homilia del Sr. Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, en la Missa de Sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, Catedral de Barcelona, 27 de juny de 2011 Ens hem aplegat en la nostra estimada Catedral Basílica de Barcelona per celebrar l’Eucaristia amb motiu de la festa de Sant Josepmaria Escrivà. Els sants [...]

[TRADUCCIÓN PENDIENTE]

Homilia del Sr. Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach,

en la Missa de Sant Josepmaria Escrivà de Balaguer,

Catedral de Barcelona, 27 de juny de 2011

Ens hem aplegat en la nostra estimada Catedral Basílica de Barcelona per celebrar l’Eucaristia amb motiu de la festa de Sant Josepmaria Escrivà. Els sants donen glòria a Déu Nostre Senyor perquè posen en relleu els mèrits infinits del Fill de Déu encarnat,  mort en creu i ressuscitat. Els sants són per a nosaltres testimonis de la perfecció de la caritat. Necessitem els sants perquè la primera i fonamental vocació de tot batejat és la santedat. Per això avui demanem a Sant Josepmaria que intercedeixi per nosaltres per tal que anem assolint aquesta vocació a la santedat.

Sant Pau ens ha dit en el fragment de la seva carta als Romans que tots els qui són guiats per l’Esperit de Déu són fills de Déu. Els sants són homes i dones que s’han deixat portar per l’Esperit Sant, i amb els dons que han rebut han caminat sempre amb una vida dedicada a Déu, conscients de les seves debilitats, però confiant en l’ajut del Pare del cel. Com va afirmar el Papa Beat Joan Pau II en la seva homilia de canonització de Sant Josepmaria, “aquesta veritat fonamental era un tema constant de la predicació de Sant Josepmaria. No deixava d’invitar els seus fills espirituals a invocar l’Esperit Sant per tal que la seva vida interior, és a dir, la vida de relació amb Déu, així com la vida familiar, professional i social, no estiguessin separades, sinó que constituïssin una sola existència santa i plena de Déu».

Hem escoltat un fragment del llibre del Gènesi que ens parla de la Creació i de la missió que el Creador ha donat a l’home i a la dona tot dient-nos que el Senyor Déu va prendre l’home i el va posar al Jardí de l’Edèn perquè el conreés i el guardés. Sant Josepmaria, ja des dels inicis de la seva fundació, va propugnar que la vocació dels fidels laics a la santedat implica que la vida segons l’Esperit s’expressi particularment en llur inserció en les realitats de la Creació i en llur participació en el conreu i en la cura d’aquest meravellós jardí que Déu ha creat. Així ho va propugnar en els seus escrits i en les seves conferències.

A la teologia del laïcat, consagrada d’una manera especial i solemne pel Concili Vaticà II, apareix la secularitat dels laics en l’Església com un element constitutiu del què els és peculiar. La Lumen Gentium, és a dir la constitució del Concili Vaticà II sobre l’Església, ho afirmà ara fa uns quaranta anys, amb aquestes paraules: “la característica secular és pròpia i peculiar dels laics. Els laics viuen en totes i cadascuna de les professions i activitats, i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, amb les quals la seva existència està entreteixida”. Tanmateix, no ens podem limitar a la dimensió sociològica. La secularitat pròpia dels laics cristians és interpretada també des del punt de vista cronològic. Això té les seves arrels en el misteri importantíssim, cabdal, del Verb encarnat. Jesucrist, fent-se home, santifica els vincles humans, però es troba ja, amb aquesta realitat de la Creació. En les realitats temporals, Déu crida els laics cristians a contribuir des de dins, a tall de llevat, a la santificació del món practicant llur professió guiats per l’esperit evangèlic.

En aquest sentit Joan Pau II, en la seva homilia de canonització, remarcà que “elevar el món cap a Déu i transformar-lo des de dins: heus ací l’ideal que el Sant Fundador indica”. Ell continuà recordant “la necessitat de no deixar-se atemorir davant la cultura materialista, que amenaça amb dissoldre la identitat més genuïna dels deixebles de Crist”. Aquesta intuïció importantíssima i sempre actual és avui molt necessària, com ens recorda sovint el Sant Pare Benet XVI. La participació activa i responsable dels laics en l’Església ha d’evitar la temptació, que és ben actual arreu, no solament aquí, a casa nostra, que consisteix a reservar per part dels laics cristians un interès tan marcat pels serveis i per les tasques intraeclesials, que fa deixar sovint les responsabilitats específiques en el món professional, social, econòmic, cultural i polític.

La presència dels cristians en el món demana una harmoniosa síntesi entre la fe i la vida, puix són membres de l’Església i ciutadans de la societat civil, humana. En la seva existència no hi pot haver dues vides paral·leles, com separades: d’una banda l’anomenada vida espiritual, amb els seus valors i les seves exigències; i de l’altra, l’anomenada vida secular, en les realitats del món. És del tot necessària la unitat de vida, evitant la ruptura entre fe i vida, entre Evangeli i cultura. En aquest sentit, el Vaticà II afirma que el divorci entre la fe que professen i la vida diària de molts ha de ser considerat un dels més greus errors del nostre temps.

L’evangelització, benvolguts, és el gran repte d’avui i de demà. El Papa Benet XVI ha creat un nou dicasteri de la Cúria romana dedicat a promoure la nova evangelització. Evangelitzar és la gràcia i la vocació pròpia de l’Església, la seva identitat més profunda. Potser aquesta, l’església existeix per evangelitzar. Tots hem rebut, pel baptisme, la vocació de treballar en aquesta única missió de l’Església. La vida cristiana comporta una donació a l’apostolat per tal de fer fecundar els valors de l’Evangeli enmig del món, entre els homes, en la societat. Promoure la cristianització del món des de dins, mostrant que no hi pot haver conflicte entre la llei divina i les exigències del genuí progrés humà és tasca ben pròpia dels laics cristians, homes i dones que es lliuren més i més a Déu i als germans.

Sant Josepmaria va ensenyar i encoratjar a una presència activa del cristià per tal de trobar, en els llocs on es modela, el futur de la societat. Fruit d’aquesta presència dels laics cristians en totes les professions i en les fronteres més en punta del desenvolupament, ha de derivar-se una contribució ben positiva per anar assolint l’harmonia entre fe i vida tant necessària avui, i també entre la fe i la cultura. La participació dels laics cristians en les realitats temporals contribuirà a inserir-hi els valors de l’Evangeli i a col·laborar per portar a terme el pla creador de Déu sobre l’univers.

En la vida de l’Església i en la vida cristiana de cadascú, cal que donem la primacia al Senyor. L’Evangeli que hem escoltat ens ho recorda. Els apòstols eren pescadors i coneixien molt bé la seva professió i el llac, però s’escarrassaren tota la nit i no havien pescat res. Tanmateix fent cas de Jesús calaren de nou les xarxes i la pesca fou abundantíssima. Josepmaria va donar la iniciativa al Senyor, com ho han fet tots els sants. Cal que els imitem. Però, en el camp de les realitats temporals, també? Aquí es demana la competència, però sense oblidar que Déu creador està interessat en la plenitud de la creació segons el seu pla i col·laborem amb ell, les causes segones. Recordem les noces de Canà. S’acabava el vi. Maria demana a Jesús que solucioni aquell problema dels esposos, que si bé era material, incidia en la seva personalitat global.

Benvolguts membres de la Prelatura i de la Societat de la Santa Creu, benvolguts tots. Porteu intensament en els vostres cors l’amor a Déu, a l’Església i al món. Evangelitzar al nostre temps és viure amb aquella actitud de créixer cada dia, o dia rere dia, en el coneixement en l’amor i en la imitació de Jesucrist. D’aquesta manera, el nostre amor i el nostre lliurament a l’Església també aniran creixent. Amb la participació de tots col·laborarem en fer de l’Església, la casa i l’escola de la comunió, si volem ser fidels al designi de Déu i respondre a les esperances del món en aquest tercer mil·lenni. Aquest és un repte meravellós. Per això és molt necessària una espiritualitat de comunió que significa, per damunt de tot, una mirada del cor sobretot vers el misteri de la Trinitat que habita en nosaltres, i a la llum de la qual ha de ser reconeguda també en el rostre dels germans que estan al nostre costat.

Que el Senyor ens ajudi, benvolguts, a viure cadascú la seva pròpia vocació en el sí de l’Església i en el món comptant amb la protecció de Maria, de qui Sant Josepmaria invocava com Spes nostra, sedes sapientiae, ancilla Domini.