Homilía de la Misa de la Cena del Señor
[TRADUCCIÓN PENDIENTE] Homilia del Sr. Cardenal Arquebisbe, Dr. Lluís Martínez Sistach, en la Missa de la Cena del Senyor, S.E. Catedral de Barcelona 5 d’abril de 2012 Commemorem amb goig el Sant Sopar que Jesús va celebrar amb els seus Apòstols al Cenacle de Jerusalem. En aquell sopar pasqual, el Senyor ens va demostrar fins [...]
[TRADUCCIÓN PENDIENTE]
Homilia del Sr. Cardenal Arquebisbe, Dr. Lluís Martínez Sistach,
en la Missa de la Cena del Senyor,
S.E. Catedral de Barcelona 5 d’abril de 2012
Commemorem amb goig el Sant Sopar que Jesús va celebrar amb els seus Apòstols al Cenacle de Jerusalem. En aquell sopar pasqual, el Senyor ens va demostrar fins a quin punt ens estimava, ja que va instituir l’Eucaristia i el sacerdoci ministerial.
En la lectura del llibre de l’Èxode es descriu la celebració de la Pasqua d’Israel tal i com era reglamentada per la llei mosaica. Per a Israel s’havia convertit en una festa de commemoració, d’acció de gràcies i al mateix temps d’esperança. En el centre del sopar pasqual hi havia l’anyell, com símbol de l’alliberament de l’esclavitud d’Egipte, tot recordant que havia estat el mateix Déu qui havia alliberat Israel amb la ma alçada. Israel no hauria d’oblidar que Déu havia pres personalment la història del seu poble i que aquesta història es basava contínuament en la comunió amb Déu.
El Sant Pare Benet XVI, en una homilia del Dijous Sant, ens diu que el sopar fou celebrat per Jesús amb els seus Apòstols la nit abans de la seva passió. Segons l’evangeli de Joan, la mort de Crist va coincidir amb el sacrifici dels anyells pasquals. Jesús va vessar la seva sang en la vigília de Pasqua a l’hora de la immolació dels anyells. Com ens diu el Papa, Jesús va celebrar la Pasqua sense anyell i sense temple, però no ho va fer sense anyell i sense temple. Perquè Jesús era l’Anyell esperat, el vertader, com havia preanunciat Joan Baptista a l’inici del ministeri públic de Jesús: “Heus ací l’Anyell de Déu, que treu el pecat del món” (Jn 1, 29). I Jesús és el vertader temple, el temple viu en el que hi viu Déu i en el que podem trobar-hi Déu i adorar-lo.
I en aquest context del Sopar Pasqual jueu, Jesús amb els seus apòstols celebrà el Sopar de la nova aliança, per tal de manifestar-nos ben palesament que si bé sempre ens ha estimat, aquell vespre desitjava demostrar-nos fins a quin punt ens estimava. Commemorem i actualitzem, benvolguts, en la Cena del Senyor, la institució de l’Eucaristia i de l’Orde sagrat, dels sagraments de l’Eucaristia i de l’Orde. que ve del Senyor. I ens ho comunica amb aquestes paraules: «Jesús, el Senyor, la nit que
Sant Pau, en el fragment de la seva carta als Corintis que hem escoltat, ens dóna la tradició que ell —l’últim dels apòstols i cridat després de l’ascensió del Senyor— ha rebut el Senyor, la nit que havia de ser entregat prengué el pa, i dient l’acció de gràcies, el partí i digué: “Això és el meu cos, ofert per vosaltres.” Igualment prengué el calze, havent sopat. I digué: “Aquest calze és la nova aliança amb la meva sang.”»
Jesús, en el Cenacle, ens estimà fins a l’extrem i instituí l’Eucaristia, celebrà la primera missa, oferí incruentament —avançant el seu lliurament cruent en el Calvari— al Pare el seu Cos i la seva Sang i els lliurà als apòstols, a tots nosaltres, a tota la humanitat. ¿Es podia estimar més? Ell ens digué: «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la seva vida pels altres.»Jesús, sacerdot i víctima, es dóna per amor totalment i radicalment.
Aquella nit santa, Jesús, amb una mirada infinita que traspassa muntanyes i fronteres i abraça totes les generacions que vindrien al món, afegí: «Feu això en memòria meva.» El Senyor instituí en aquell sopar pasqual el sacerdoci ministerial. Els apòstols, els seus successors els bisbes i els seus cooperadors els preveres, reben la potestat de presidir la comunitat i repetir «en la persona de Crist» aquell Sant Sopar, congregant el poble de Déu, per obeir el manament del Senyor: «Feu això en memòria meva.»
El Senyor ens convida a celebrar l’Eucaristia, a participar de la seva Paraula i del seu Cos i del la seva Sang. És una manifestació reiterada del seu amor etern, infinit i gratuït que ens té. L’Església des de la primera Pentecosta ho fa especialment cada diumenge, el dia pasqual, el primer dia de la setmana, aplegant els cristians per a fer entorn de la taula de la Paraula i de la taula de l’Eucaristia el que Jesús va fer en el Cenacle.
Jesús institueix l’Eucaristia i l’Orde sagrat com especials signes del seu amor. Ell ens lliura aquest extraordinari testament d’amor perquè es perpetuï per sempre i arreu el misteri del seu Cos i de la seva Sang i els homes puguin apropar-se a la font inextingible de la gràcia. Per això, benvolguts, el Dijous Sant, els bisbes i sacerdots som invitats a donar gràcies a Déu amb tota la comunitat dels creients pel do de l’Eucaristia i a ser més conscients cada dia de la gràcia de la vocació sacerdotal. Que aquesta acció de gràcies sigui també avui una confiada petició al bon Déu perquè augmentin les vocacions sacerdotal a la nostra arxidiòcesi i arreu de l’Església. Puix sense sacerdots no hi ha Eucaristia i l’Eucaristia fa l’Església.
En el context d’aquest amor de Jesús fins a l’extrem, hem escoltat en l’Evangeli el rentament dels peus que féu als apòstols i ens donà una magnífica lliçó d’amor i de servei amb aquestes paraules: «Si jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres.»
Avui és un dia molt especial per fer reviure l’amor fratern. Vivim les greus conseqüències de la crisi econòmica i ens cal intensificar el nostre ajut a moltes persones que ja sofreixen a casa nostra la manca de menjar. Joan Pau ii, en la seva encíclica Sollicitudo rei socialis ens diu que la solidaritat és una virtut cristiana, expressió de l’amor fratern, que ens fa considerar «el proïsme no solament com un ésser humà amb els seus drets i la seva igualtat fonamental amb tothom, sinó que es converteix en la imatge viva de Déu Pare, rescatada per la sang de Jesucrist i posada sota l’acció permanent de l’Esperit Sant. Per tant, ha de ser estimat, encara que sigui un enemic, amb el mateix amor amb el qual l’estima el Senyor, i per ell diu que la solidaritat és una virtut cristiana, expressió de l’amor fratern, que ens fa s’ha d’estar disposat al sacrifici fins a l’extrem: “donar la vida pels germans»” (N. 40).
Aquesta solidaritat dóna sentit a la vida i li ofereix una joiosa orientació, un autèntic contingut i una vertadera superació. Qui fa aquest camí se sentirà alliberat i segur; no es farà ja tantes preguntes sobre el sentit de la vida, sinó que viurà amb plenitud la vida, tot escoltant i entenent en el seu interior aquestes paraules lluminoses de Jesús: «Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida» (Jn 14,6).
Amb quina força i insistència ressonen avui aquestes paraules del nostre Concili Provincial Tarraconense que ens demana «revifar la tradició, tan intensament viscuda en els primers segles de l’Església, de vincular visiblement la celebració de l’Eucaristia amb l’amor fratern, insistint de manera particular en la relació entre la Fracció del Pa i la comunió cristiana de béns, en la lògica que porta de la compartició dels béns eterns al compartiment dels béns temporals» (R. 77).
