Gaudí en Roma: la época de Gaudí en Catalunya
[TRADUCCIÓN PENDIENTE] [Fundació Joan Maragall] Ahir, dimecres 14 de desembre de 2011, tingué lloc a l’Ambaixada d’Espanya prop de la Santa Seu el segon acte acadèmic organitzat per la Fundació Joan Maragall i la Fundació Sagrada Família, que porta per títol L’època de Gaudí a Catalunya i a Itàlia. Hi prendran part el director de [...]
[TRADUCCIÓN PENDIENTE]
Ahir, dimecres 14 de desembre de 2011, tingué lloc a l’Ambaixada d’Espanya prop de la Santa Seu el segon acte acadèmic organitzat per la Fundació Joan Maragall i la Fundació Sagrada Família, que porta per títol L’època de Gaudí a Catalunya i a Itàlia. Hi prendran part el director de L’Osservatore Romano, Giovanni Maria Vian, i l’assagista, crític literari i president de la Societat Verdaguer, Ricard Torrents. La presentació de l’acte anirà a càrrec del Dr. Antoni Matabosch, president honorari de la Fundació Joan Maragall. L’entrada és lliure.
El resum de la intervenció del Dr. Ricard Torrents és el següent:
“L’època d’Antoni Gaudí a Catalunya és, d’una banda, l’època de la Revolució Industrial i de la Restauració de la monarquia borbònica, durant les sis dècades que van de la primera República Espanyola, 1874, quan Gaudí estudiava a Barcelona, fins a la proclamació de la segona, 1931, quan en feia 5 que havia mort. En aquestes gairebé sis dècades transcorre la vida creativa de l’arquitecte. De l’altra banda és l’època del Romanticisme tardà, del Modernisme i del Noucentisme: el Romanticisme, nascut com arreu d’Europa de les cendres de la Revolució, generà a Catalunya el moviment cultural de la «Renaixença», denominació domèstica que defineix els programes de reconstrucció de la «nació cultural catalana», eclipsada en el segle anterior, mentre que el Modernisme, després de l’esclat de les dècades a cavall dels segles XIX-XX, hagué de competir amb el «Noucentisme» (de 1900, en referència al pas a la Modernitat del Quattrocento i del Cinquecento italians). Aquestes magnituds, Revolució Industrial, Renaixença, Modernisme i Noucentisme configuren «l’època de Gaudí a Catalunya» a través d’una doble instància de mediació: d’una banda la societat civil potenciada per la burgesia industrial i les reivindicacions del catalanisme popular; i de l’altra, l’Església catòlica i les seves institucions de vasta influència, però en plena crisi d’adaptació als nous temps. La mediació s’expressa en la trajectòria professional de l’arquitecte Gaudí: a més dels encàrrecs de bisbes i institucions religioses, la seva gran obra neix de comitents privats; fins i tot quan l’encàrrec és de tema religiós, com la Sagrada Família, de l’associació de devots laics «josefins». Així, a la base de l’esplendor de l’art genial de Gaudí hi ha la societat civil catalana i la fe religiosa.
Per això mateix el geni de Gaudí no és el d’un solitari. Gaudí és una constel·lació en el firmament de l’art. A la constel·lació Gaudí graviten les òrbites d’astres de la poesia, la música, la pintura, l’arquitectura, la ciència, la filosofia i la teologia del seu temps, capitans d’indústria, líders polítics i socials. L’època de Gaudí a Catalunya enllaça amb les Avantguardes. En els primers anys 1920, quan Gaudí veia acabar la Façana del Naixement de la Sagrada Família, Joan Miró pintava La Masia entre Montroig del Camp i París, mentre Salvador Dalí feia la primera exposició individual a Barcelona el 1925. Genis universals de l’Art Contemporani, que, a més de compartir la catalanitat, compartien aquells moments del segle XX que conviden a ampliar la metàfora: Gaudí és un camp gravitatori que xucla «l’art, el pensament i la religió» cap a la gravitació universal, formulada entre 1905 i 1916 en la teoria de la relativitat pel seu contemporani Albert Einstein, el qual solia dir: «hi ha una força més poderosa que el vapor, l’electricitat i l’energia atòmica: la voluntat humana». Per això Gaudí, des de la seva època a Catalunya, encara manté la visió profètica: «La sagrada Família no serà l’ultima de les catedrals sinó la primera d’una nova era».
