Tenir cura dels veïns, de les comunitats

 

La pandèmia ha posat en el primer pla de l’actualitat la necessitat de la cura. Aquest mot en català aglutina dos significats, que en anglès estan ben diferenciats: «cure» (curar) i «care» (cuidar). Aquesta distinció pot tenir importants repercussions en el món sanitari, segons la qual la medicina cura i la infermeria cuida. Sense entrar en la polèmica de contraposar aquests dos pols, es prou clara la primera accepció de la paraula «cura» al DIEC: «Atenció a vetllar pel bé o pel bon estat d’algú o d’alguna cosa». La segona accepció: «Atenció que es té per un malalt, tractament especial que es fa per aconseguir-ne la guarició.», la tenim present, però no és prioritària en aquesta reflexió. El papa Francesc va titular el missatge per a la LIV Jornada Mundial de la Pau, celebrada l’1 de gener de 2021: «La cultura de la cura com a camí de pau”.

Quan Jesús cura la filla de Jaire, tots queden sorpresos i no se’n saben avenir. Jesús va més enllà i diu als pares que donin menjar a la noia. És a dir, que la cuidin, que vetllin per ella, que estiguin atents a les seves necessitats, que li proporcionin protecció i atencions pertinents… Jesús, abans de la multiplicació dels pans, es compadeix de la gran gentada que l’envolta. Brolla del seu interior un sentiment de tendresa, de ficar-se en la pell de l’altre, i cura els malalts, però no s’atura aquí. Pensa que no podran anar a comprar aliments, ja que estan en un descampat, i diu als seus deixebles que els hi donin de menjar. No hi ha diners, però un noi comparteix els cinc pans i dos peixos que porta. Posar en comú el propis bens obra la resta. L’economia funciona quan està impulsada per la fraternitat. Jesús invita als seus que es cuiden de la gran gentada, que no es desentenguin per criteris tècnics o por manca de logística. Maria, a las noces de Canà, està atenta a que s’ha acabat el vi. Es cuida que els esposos no s‘hagin d’avergonyir en un dia tan especial.

Tenim moltes imatges d’una societat crispada. Veiem sessions parlamentàries basades en l’agressivitat i la desqualificació. Els signes de violència són constants, com ho són les lluites de poder i els interessos individualistes en detriment del bé comú. S’afebleix una classe social que fa de pont i la polarització queda assegurada. El ressò mediàtic sovint s’allunya de la veritat, es servil a grups inconfessables i busca l’audiència fàcil. Hi ha, però, molta més gent que es cuida dels veïns, dels companys o companyes de feina, dels familiars… Aquestes persones superen la tendència individualista i egocèntrica. Miren el món amb tendresa, estan atents a les necessitats alienes, amoroseixen les ferides en les relaciones des del voluntariat o des d’una vida senzilla i quotidiana. Actuen sense violència per sensibilitzar sobre el drama d’alguns desnonaments i aturar-los, si és possible. Dediquen algunes hores setmanals a treballar por una associació o donar alguns serveis, especialment als col·lectius més vulnerables i necessitats. En aquests temps difícils, es comporten respectuosament per evitar contagiar el coronavirus a través de comportaments irresponsables. La vida és un do i adquireix la seva plenitud quan esdevé un do per els altres.

Moltes mostres d’atenció són gairebé imperceptibles. No esperen cap reconeixement. Troben un sentit profund a allò que estan fent. Els hi surt del cor, com a centre de la seva interioritat més fonda. L’atenció requereix una mirada compassiva i esperona una resposta compromesa. Sense l’oli de la cura, l’engranatge social grinyola. Aquesta cura s’adreça principalment a les persones, però també s’obre a l’entorn, a l’ecologia, als espais naturals i urbans. El món serà més habitable si ens ajudem els uns als altres, si tenim cura els uns del altres. La cura és un dels elements més substancials del termòmetre de la nostra vida humana i cristiana.

T'ha agradat aquest contingut? Subscriu-te al nostre butlletí electrònic. Cada setmana, l'actualitat de l'Església diocesana al teu correu.

Dr. Lluís Serra i Llansana

Marista. Mestre, Llicenciat en Teologia (Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma), en Filosofia (UB) i Doctor en Psicologia (URL). Secretari general de l’URC (Unió de Religiosos de Catalunya) i director del CEVRE (Centre de Vida Religiosa i Espiritualitat). Ha realitzat tasques directives i docents a la Universitat Ramon Llull. Imparteixo classes a la Facultat de Teologia de Catalunya, a l’ISCREB, al CEVRE i a Espailúdic.

Programes formatius relacionats amb aquest article: