Tenir cura del cos

 

En primer lloc situo la comprensió del cos i tenir cura.

El cos i les seves funcions és allò més particular, més proper a un mateix: és el lloc on hom fa la primera experiència de vida i de relació; un lloc farcit d’oportunitats, de sensibilitats, de recursos, d’influències, de contrastos… és l’escenari quotidià de l’existència animada per la interioritat, alimentada per l’espiritualitat. És una presència a través de la qual hom s’expressa, es dóna a conèixer, és relaciona. És senyal del pas del temps, de la història individual i social, és evidència de la fragilitat humana. Cos i corporeïtat es complementen; la corporeïtat és més que el cos i la seva biologia, inclou la manera de ser, de fer, de sentir, de relacionar-nos: és expressió de la unitat personal. Del cos social se’n pot dir quelcom semblant des de la seva particularitat.

Tenir cura es refereix a una dedicació i atenció que s’implica de manera especial i concreta vers una persona, un animal, una cosa, una situació, unes relacions… És un itinerari personal i col·lectiu de millora i creixement segons les necessitats i possibilitats. És un procés d’implicació personal i social més enllà de l’àmbit professional sanitari. Cuidar i ser cuidat és una necessitat humana, pertany a la nostra essència identitaria. No es tracta solament de situacions de malaltia, sinó també, situacions de vida on la necessitat d’ajuda, d’assistència i de suport, es fa palesa. Tenir cura, cuidar, són conceptes, accions, relacionals. Una relació que s’estableix vers i amb “l’altre” ja sigui una persona, o bé, vers una xarxa de convivència, o l’entorn, posant de manifest, una vegada més, la dimensió social de tot acte personal.

La cura per un mateix és un exercici de llibertat, de descoberta i potenciació de les possibilitats, de disposició a encarar-se a les dificultats, sabent que no tot es pot resoldre: és una reflexió, introspecció personal, un “tocar de peus a terra”. La cura d’un mateix, i dels altres, a priori no és cap imperatiu moral sinó que deriva de la constitució pròpia del ser persona i de la sociabilitat històrica; és a dir, de les relacions que s’estableixen i construeixen experiència. Entenc com a vàlida l’afirmació: qui no és capaç de pensar en si mateix, de vetllar-hi, tampoc serà capaç de fer-ho amb competència pels altres. Cuidar-nos i cuidar. Tenir cura és un estil, una actitud.

Entenc que la “teologia del cuidar”, des del text bíblic, s’enceta amb Gn 2,19b, on es capacita a l’adam (l’ésser humà) per ordenar i administrar racionalment el seu espai vital, divers i diferent, perquè doni de si mateix tot allò que pot donar: perquè tingui cura del cos de la Creació a fi que realment parli de qui l’ha creat; perquè vetlli per les necessitats i possibilitats d’aquest “cos” que és la realitat en la que cadascú viu i es relaciona. Defensar, protegir, en definitiva pre/ocupar-se per. Vist així, cuidar esdevé un “lloc” de salut, de salvació, per quan en l’acció hom té cura de la realitat: és una responsabilitat, un compromís.

T'ha agradat aquest contingut? Subscriu-te al nostre butlletí electrònic. Cada setmana, l'actualitat de l'Església diocesana al teu correu.

Dra. Rosa M. Boixareu i Vilaplana

Doctora en Teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya (esp. Teologia Bíblica). Màster en Antropologia de la Medicina per la URV. Diplomada en Infermeria per UNED-Sant Pau. Professora de la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna-URL (fins 2010). De l’equip coordinador de l’Aula Salut Blanquerna (fins 2013). Acreditació AQU 2004. Actualment, col·labora amb l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB) en cursos sobre temàtica bíblica des de l’any 1997, i ha estat Síndica de Greuges de la Universitat Ramon Llull (març 2011-setembre 2020).

Publicacions, entre altres: El gènere literari dels Testaments dels Dotze Patriarques, (tesi doctoral) FacTCat, 1999. De l’antropologia filosòfica a l’antropologia de la salut (coord.), Càtedra Ramon Llull. Blanquerna: Barcelona 2003 (edició actualitzada en castellà per ed. Herder, 2008). Articles i Recensions a Ars Brevis i Catalunya Cristiana.

Programes formatius relacionats amb aquest article: