Tenir cura de la pregària
Tenir cura, amb tendresa i delicadesa, d’algú que estimem o d’algun objecte que valorem és de les coses més belles que podem viure.
Tenir cura de la pregària és tenir cura del meu ésser, perquè la pregària té a veure amb l’ésser. No fem pregària sinó que som pregària, relació amb Déu. L’home bíblic és relació amb Déu, si se’n separa, es marceix (Jn 15).
Tenir cura de la pregària és com tenir cura de la relació amb l’amic. El primer element serà dedicar-li temps, amb certa freqüència, trucar-li en segons quins moments encara que no en tingui ganes, ser sempre sincer i transparent, preocupar-me per ell, demanar-li ajut quan ho necessito, tenir-hi confiança, ser-li fidel…
Tot i que la relació no s’ensenya sinó que es practica, la tradició mil·lenària de l’Església ens ha deixat algunes recomanacions que ajuden a pregar.
En primer lloc, l’espai. Tot i que es pot pregar en qualsevol lloc i circumstància, convé tenir un lloc on pregar que sigui acollidor, silenciós i bell…. Una simple icona, una espelma i una estora, poden convertir un racó de la casa en un oratori.
En segon lloc, la postura. Cadascú trobarà la seva, hi haurà dies que millor agenollat, altres que assegut o passejant. Cal tenir en compte que som cos i el cos ajuda a expressar-nos, sobretot el dia que el cap està en un altre lloc.
En tercer lloc, un text de la Sagrada Escriptura o d’un bon autor espiritual. Amb el benentès que, abans de llegir lentament, m’he de posar en presència de Déu, recollir-me amb reverència i devoció: estic davant d’algú.
Una forma molt senzilla i profunda de pregar és repetir al ritme de la respiració una jaculatòria o una pregària coneguda de memòria. És clàssica la pregària de Jesús, de la tradició cristiana oriental: “Senyor, Jesucrist, tingueu pietat de mi, pecador”.
La pregària a la Bíblia és fonamentalment escolta (“Escolta Israel, el Senyor és el nostre Déu…” (Dt 6), per tant, cal estar en silenci, extern i intern, i fomentar l’atenció i estar-se quiet, les distraccions i l’atabalament són el gran enemic de l’oració. L’escolta atenta pressuposa Algú que parla i es vol comunicar. Sense excloure que es poden tenir experiències de comunicació directa amb Déu (mocions interiors, experiències místiques…, com sant Pau), la forma normal de parlar Déu és a través de la Sagrada Escriptura. Déu ha volgut revelar-se Ell mateix “amb esdeveniments i paraules íntimament connexos” (DV 2) i ens ha parlat definitivament en la persona del Fill (He 1,2). Aquesta Revelació, celebrada en la Litúrgia i aprofundida pels sants i teòlegs al llarg de la Història, constitueix la riquíssima Tradició cristiana que alimenta i sosté la nostra vida i pregària. D’aquí la importància de l’estudi i la reflexió del Misteri de Crist i l’assaboriment de la vida diària, on Déu segueix manifestant-se personalment.
Hi ha un art d’escoltar la veu divina que ens ajuda a educar l’atenció en la vida ordinària, fugint de l’excés d’impactes externs, d’espectacles grollers i mitjans de comunicació agressius. Res com el conreu de la bona literatura, l’art, la música, la bellesa del paisatge…, per preparar a l’experiència religiosa.
Tots aquests ajuts ens preparen per a l’atenció al cor, veritable lloc on batega la nostra experiència de Déu i exercim el discerniment espiritual, art privilegiat per a conduir la nostra vida pels camins de l’Esperit.
Tenir cura d’algú no és amanyagar-lo ni acaronar-lo solament. Tenir cura de la pregària també implicarà disciplina, combat interior i perseverança, per poder afrontar amb endurança els dolors de la vida.
