Somiem una Església guaridora

 

Recuperar la memòria guaridora de l’Església és posar-se al costat de Jesús i contemplar la seva activitat curant malalts, perdonant els anomenats pecadors i acollint persones marginades a qui ningú valorava.

L’Evangeli diu de Jesús que “recorria tot Galilea […] proclamant la bona nova del Regne i guarint entre el poble malalties i xacres de tota mena” (Mt 4, 23; 9, 35; Mc 1, 39; Lc 6, 18). Jesús confia als seus deixebles la seva missió i els convida a guarir tothom: “Si entreu en una població […] cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: “El Regne de Déu és a prop vostre” (Lc 10, 8-9; 9, 2; Mt 10, 7-8).

En els Fets dels Apòstols 10, 38, es troba escrit el record dels primers cristians d’aquesta pràctica guaridora de Jesús: “Déu el va ungir amb l’Esperit Sant i amb poder, i […] va passar fent el bé i guarint tots els oprimits pel diable, perquè Déu era amb ell”. Jesús es va dedicar a guarir la vida, guarir la societat, alleujar el sofriment, restaurar la vida. Aquest va ser el seu programa en paraules de l’Evangeli de Joan: “Jo he vingut perquè tinguin vida, i en tinguin a desdir” (J 10, 10). El Déu de Jesús és un Déu de la vida.

No sempre els cristians hem actuat d’aquesta manera i em posat per damunt del perdó, la inclusió i la misericòrdia la cultura del càstig i de l’anatema. Hem oblidat la missió guaridora que estem cridats a desenvolupar: “Aneu i cureu”.

Certament que l’Església disposa d’eines de guarició molt eficaces com són el sagrament de la Unció dels malalts que ens ajuda a recuperar la pau, la serenor i la confiança en els moments difícils de malaltia a la nostra vida; el sagrament de la Reconciliació que ens perdona i podem experimentar la misericòrdia de Déu que ens estima incondicionalment i refà les relacions fraternes amb els germans i la creació; per mitjà de l’Eucaristia es fa present Jesús i ens sentim comunitat fraterna entorn la mateixa taula del pa i el vi. A més, altres camins com la pregària, l’acompanyament personal, el diàleg, signifiquen el rostre guaridor de Jesús a través de l’Església.

Però l’acció guaridora de Jesús i el potencial curatiu de la fe cristiana va més enllà. Implica tota l’acció pastoral d’anunci de l’Evangeli. Per això cal potenciar una pastoral en clau guaridora que contempli la persona en la seva integritat.

Els cristians estem cridats a recuperar la missió de curar, acollir i acompanyar de Jesús. Cada parròquia o comunitat cristiana està cridada a ser una font de salut, un espai d’harmonia i de pau amb Déu, amb els germans, amb un mateix i amb tota la creació. Conscients que vivim en un món fràgil on el sofriment hi és present, ens sentim compromesos en generar una vida més saludable, més feliç i més digna per a tots.

Contemplem el crit de Jesús a la creu: “Tinc set” (Jn 19,28). Jesús, el Fill de Déu que passà fent el bé, clavat a la creu com un malfactor, sentint en la seva pròpia carn i ànima el dolor atroç de la crucifixió, experimenta l’abandó de Déu i entrega el seu esperit: “Tot s’ha complert”.

La vida té la forma d’un crit. “Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?” Fa pensar, el fet que, dalt de la creu, Jesús visqués els seus últims instants transformat en un crit. 1

Eixamplo la meva mirada a tants i tants crucificats que moren en solitud o malviuen pels nostres carrers i barris més pobres de les nostres ciutats. Em pregunto quina és la set de Jesús. Penso en una set material que no dubto que l’experimentaria però imagino que la set de Jesús és més profunda, que m’afecta a mi com a creient i al cor de l’Església. Jesús té set d’una Església feta pa per a tots, feta Eucaristia que sacia la fam i la set de tots els qui s’hi apropen. Una Església samaritana, misericordiosa, hospitalària.

Seguint el pensament de José Antonio Pagola 2, ens cal arribar a ser una comunitat cristiana guaridora. Per ser-ho cal viure aquestes actituds:

-el contacte  personal,  que  vol  dir  ser  autèntics  i  transparents  en  la  nostra  tasca

comunicativa amb els altres. La nostra vida ha de irradiar llum, alegria, esperança.

-l’acostament gratuït, estimar positivament a les persones. Ser proactius. Evitar els prejudicis, les etiquetes, la condemna als altres.

-la compassió, la capacitat de sintonitzar amb l’altra persona. En diversos llocs del Evangeli se’ns diu que Jesús sentí compassió. Cal desenvolupar en el nostre interior la capacitat d’adonar-nos de les necessitats dels altres i plantejar-se què puc fer. Tenim un testimoni ben clar: el samarità de l’Evangeli.

-gestos que responguin a les necessitats concretes de les persones. Una de les necessitats més grans d’avui és aportar sentit al viure de cada dia. Ajudar a descobrir motius per a viure i esperar tot i la crueltat de la vida en moltes persones.

L’Església sempre ha exercit aquesta dimensió guaridora de la fe. Ja des dels inicis trobem a Pere a la porta del temple oferint el que tenia, la salut al paralític: “En nom de Jesús et dic que t’aixequis…” (Fets 3, 1-10). Els Fets dels Apòstols ens narren les senyals i prodigis de la primera comunitat: “La gent treia els malalts als carrers perquè quan Pere passés els curés. També acudia molta gent de les poblacions veïnes de Jerusalem portant malalties i persones turmentades per esperits malignes. Tots recobraven la salut” (Fets 5, 12-16).

Els primers cristians donaven importància a les col·lectes per als pobres.

Sant Pau n’hi organitza una en favor dels pobres de Jerusalem (Gal 2,10; 1Cor 16, 1-3; 2Cor 8-9; Rom 15, 25-27).

L’autor de la carta als Hebreus diu: “Germans, Déu que és just, no pot oblidar tot el que vosaltres heu fet, l’amor que li heu demostrat i li demostreu encara, quan ajudeu als altres cristians” (He 6, 10).

Al llarg de la història de la comunitat cristiana hi trobem testimonis entregats a la missió curativa de malalts, marginats i persones necessitades. Podem contemplar la vida de Mare Teresa de Calcuta en el seu somni de portar l’alegria de Jesús a les persones que vivien en els forats negres de la pobresa més extrema dels barris de Calcuta. Podríem citar altres exemples que han estat i són un signe del rostre misericordiós, acollidor i consolador de Jesús enmig del món.

Avui, en aquests temps de pandèmia, valorem l’obra caritativa de Mans Unides, Càritas, parròquies, comunitats religioses i altres institucions cristianes o humanitàries bolcades en l’atenció a la gent que sofreix : desplaçats, marginats, emigrants, infants sense escola, avis en soledat… És la posada en pràctica de les benaurances. Són el rostre misericordiós de Déu.

L’Església mai s’ha desentès del món en el qual viu i dels seus problemes i aspiracions. Ha intentat ser una llum per al gènera humà. A vegades ha comès errors per manca de comprensió i per un afany de poder i domini. També el pecat existeix en l’Església que és humana i divina a la vegada. Però l’Esperit Sant ha suscitat pastors i fidels sants que han denunciat el mal en el sí de l’Església.

El Concili Vaticà II en la Constitució Gaudium et Spes afirma que l’Església es sent solidaria de la humanitat i tot el que és humà troba ressò en el seu cor: “Els goigs i les esperances. Les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i dels qui sofreixen, són a la vegada goigs i esperances , tristeses i angoixes dels deixebles de Crist” (GS n. 1).

En els darrers Papes hi trobem una preocupació constant i sol·lícita pels problemes del nostre món. Per citar-ne alguns: Joan XXIII el Papa que reconcilià l’Església amb el món modern i obrí les finestres de l’Església al món amb l’inici del Concili Vaticà II. Sant Pau VI va ser qui va concloure el Vaticà II. De tots es conegut el seu afany i voluntat de posar l’Evangeli en el cor del mon modern com a tasca d’una Església que sigui servidora incansable. Recordem també el testimoni del papa Luciani, Joan Pau I, amb el seu somriure. Sant Joan Pau II amb un llarg pontificat ple de contrastos, incansable missatger de la pau i la justícia. Benet XVI del qual recordem el seu discurs que pronuncià a l’Acadèmia Catòlica Bàvara sobre el tema ”Per què segueixo encara en l’Església”?, fins arribar a l’actual Pastor de l’Església universal.

El papa Francesc no ha estalviat paraules a l’hora de recordar la cura que hem de tenir els cristians i no cristians envers nosaltres mateixos i el planeta, especialment els més fràgils i vulnerables: “[…] tots els cristians som cridats a tenir cura de la fragilitat del poble i del món en què vivim” (EG 216) i a superar un model de societat basat en l’èxit i en la privacitat dels bens comuns (EG 209-216). El papa Francesc es sent interpel·lat pel flux d’ emigrants ja que “plantegen un desafiament particular pel fet de ser Pastor d’una Església sense fronteres que se sent mare de tothom”. “Una mare de cor obert”. “L’Església és cridada a ser sempre la casa oberta del Pare”. “[…] ha d’arribar a tothom sense excepcions, especialment als més pobres i malalts, aquests que solen ser oblidats i menyspreats, aquells que no tenen res per a recompensar-te (Lc 14, 14)” (G 46-49).

El Papa compara l’Església a una mare que acull i cuida als seus fills, que té cura de tot ésser humà i del conjunt de la creació. Laudato Si, anomenada “l’encíclica franciscana” o “encíclica verda”, és un crit a preservar i tenir cura de la nostra mare terra. “Res d’aquest món no ens resulta indiferent. Ara, davant el deteriorament ambiental global, vull adreçar- me a cada persona que habita aquest planeta” (LS n. 3). Llegint aquesta Carta ens adonem d’una de les preocupacions més significatives de l’Església en el nostre temps: la cura de la terra, casa de tots. I en aquesta casa “tot està connectat”. És una de les conviccions de fons de la Carta. En la mateixa línia de reflexió cal destacar el Sínode regional sobre l’Amazonia (6-27 d’octubre 2019). El Document final porta per títol: Amazonia: nous camins per a l’Església i per a una ecologia integral”.

En aquesta casa comuna tots estem cridats a ser custodis de la creació i custodis dels més pobres. En la darrera Carta encíclica FRATELLI TUTTI, el Papa proposa la fraternitat universal i el diàleg sense fronteres com a camins per construir un món millor. És la carta social del Papa.

Al llarg d’aquest temps de pandèmia l’Església està al costat dels qui sofreixen, dels més vulnerables i ens ajuda a descobrir que el món és com una gran barca en la qual tots hi naveguem. Ens enfonsem o ens salvem tots junts i tots estem cridats a remar en una única direcció: la justícia, la pau i el benestar per a tothom. En paraules dels Bisbes del Conferència Episcopal Tarraconense, l’Església és “aquest poble escolta la veu dels qui no tenen veu i els posa en el lloc d’honor, seguint el criteri de Jesús (vegeu Mateu 25,31-36). Aquest poble escolta l’Evangeli de la pau, refusa el conflicte, promou el perdó i la reconciliació, cerca de refer allò que s’havia trencat i construeix ponts allí on s’havien alçat murs, «és hora de saber com dissenyar, en una cultura que privilegiï el diàleg com a forma de trobament, la recerca de consensos i acords, però sense separar-la de la preocupació per una societat justa, memoriosa i sense exclusions» (Evangelii gaudium 239)” (BISBES DE CATALUNYA, Esperit, cap on guies les nostres Esglésies? Tarragona, 21 de Gener de 2021)

Però si l’Església vol  recuperar aquesta dimensió guaridora i salvadora de Jesús cal que tots els qui formem el Poble de Déu caminen a l’encontre de Jesús. El Papa Francesc insisteix en el perill de pretendre “ser cristians sense Jesús”. Afirma la seva convicció amb aquestes paraules:

“L’Església ha de conduir cap a Jesús. Jesús: aquest és el centre de l’Església. Si alguna vegada succeís que l’Església no guiés cap a Jesús, seria una Església morta” (Homilia a Santa Marta, 7 de setembre de 2013).

En la seva Exhortació apostòlica la joia de l’Evangeli, diu: “Crist, sempre pot, amb la seva novetat, renovar la nostra vida y la nostra comunitat […]. Jesucrist també pot trencar els esquemes avorrits en els quals pretenem tancar-lo” (EG 11).

El papa Francesc ens mostra la necessitat profunda de posar al centre de l’Església i la seva activitat pastoral a Jesús i el seu projecte humanitzador del Regne. Tots estem cridats a tornar a Jesús. Tornar al que és la font i origen de l’Església. Per fer aquest gir necessitem una conversió de cap a peus vers Jesús, un cor nou eclesial capaç de respondre de manera nova i més fidel a Jesús. Estem cridats a recuperar el projecte renovador de Jesús  tant en el camp de la religió com en el de la política i l’economia. Jesús ens porta la novetat, el vi nou.

En 1974, K. Rahner plantejava una pregunta, “¿com serà l’Església del futur?” Durant gairebé dos segles la cultura de la Il·lustració ha influït en la manera de veure la realitat. Poc a poc ens anem allunyant d’aquesta cultura i en neix un altra descrita a grans trets en el capítol dos de l’Exhortació apostòlica EG del Papa Francesc. En el context d’aquesta nova cultura que està ja entre nosaltres ens podem imaginar i preguntar com hauria de ser l’Església, quins son els nostres somnis sobre una Església guaridora, que cura i vol salvar a tothom.

El papa Francesc en l’Exhortació apostòlica ESTIMADA AMAZONIA proposa quatre somnis que corresponen als quatre capítols de que consta l’Exhortació: un somni social, cultural, ecològic, eclesial. Aquests quatre somnis ben bé els podem aplicar a tota l’Església actual i al nostre món.

  • Somiem una Església que tingui cura de la realitat social. El Papa Francesc en la carta GERMANS TOTS expressa de manera explícita el somni de la fraternitat universal i l’amistat social de tal manera que no es quedi en paraules (FT n. 6). Una Església compromesa amb la realitat humana i no reclosa en sí mateixa oblidant les angoixes i les esperances, les tristos i les alegries el món d’avui. Necessitem la llum i la força de l’Esperit que confirmi el compromís eclesial pels camins d’aquest món ferit i en recerca d’humanitat i sentit:

Anhelo que en aquesta època que ens toca viure, reconeixent la dignitat de cada persona humana, puguem fer renéixer entre tots un desig mundial de germanor” (FT n. 8).

  • Somiem una Església que es preocupa i té cura de la Noentrem en discussions sobre què entenem per cultura i com és la cultura actual. Som conscients que una nova realitat cultural “s’està gestant, buida i immediatista i sense un projecte comú” (FT n. 17).

Els cristians estem cridats a fer una proposta cultural oferint els valors humanitzadors de l’Evangeli que prioritzi el valor i la dignitat de tota persona humana, especialment aquelles més febles i vulnerables.

  • Somiem una Església compromesa amb el regal de la creació i la natura. La Carta encíclica LS i l’Exhortació apostòlica Estimada Amazonia ens indiquen un itinerari Tots estem cridats a transformar les nostres vides EGO a unes altres d’ECO.
  • Somiem una Església en comunió i servidora de la Una Església que sigui un oasi de llibertat -no de llibertinatge-, on els pobres siguin els primers tal com diu l’Evangeli de Jesús. On la dona tingui una missió significativa com la tenien aquelles dones seguidores de Jesús que formaven el grup de les deixebles de Jesús i l’atenien amb els seus bens. Una Església transparent i coherent, una Església oberta en diàleg amb el món actual i amb totes les religions, una Església acollidora i misericordiosa, una Església sinodal.  Somiem una Església que es renova  i creix en “edat, gràcia i saviesa”, que abandoni la temptació del poder, que reconeix la pròpia vulnerabilitat i fragilitat.

Marc ens proposa a l’inici  de l’evangeli en el capítol 1  dues accions de Jesús que poden ser referents d’una Església que guareix i a la vegada necessita ser guarida.

Mc 1, 29-39: Jesús a casa de Simó i Andreu.

Ens situem a casa de Simó i Andreu. Marc situa a Jesús sortint de la Sinagoga i entrant a casa. Sembla que vulgui contraposar sinagoga i casa, símbol de la comunitat cristiana. L’acció de Jesús desborda el lloc religiós de la sinagoga i abasta tota la realitat humana, com és la casa de Simó i Andreu. La sinagoga representa l’antic culte, la casa el nou culte. Però en aquesta casa hi conviuen la malaltia i la salut. Jesús entra a curar la malaltia representada per la sogra de Pere. Dintre de la comunitat cristiana hi conviuen el pecat i la gràcia, el jull i el blat. Jesús cura la malaltia d’aquella dona. Ell entra a casa per salvar, alliberar, retornar l’alegria i l’esperança. Vol que visquem una vida en plenitud. Ens dona la ma i ens fa llevar del llit, de la zona de confort. I un cop regenerats per l’acció de Jesús, ens posem a servir, com va fer aquella dona-sense nom- anomenada “la sogra de Pere”.

L’Església, la comunitat cristiana, la humanitat necessiten ser curades i salvades. Solament si accepten deixar-nos donar la mà per Jesús serem capaços de posar-nos a servir, d’anunciar la Bona Nova de la salvació. És la mateixa actitud que Jesús demana  a Pere en el sopar de Pasqua: “Cal deixar-se rentar els peus”.

Mc 1, 40-45: Jesús i el leprós.

Els leprosos vivien en condicions infrahumanes, com tantes persones avui. Des de la seva situació, el leprós s’adreça a Jesús: “Si voleu em podeu curar”. Un sentiment de compassió arrenca del cor de Jesús: “Sí que ho vull”. Un cop més, Jesús manifesta un Déu de misericòrdia. En aquest leprós hi podem veure representada tota la humanitat que cerca un sentit als seus sofriments i angoixes.

El leprós es guarit per Jesús a causa de la seva fe. I malgrat la prohibició de Jesús de no dir res, anuncia a tothom el que Jesús ha fet per ell.

Els cristians, des del profund de les nostres misèries, clamem Déu i desitgem ser curats per la seva misericòrdia sanadora i proclamem el que Déu vol per a tota la humanitat.

La persona que expressa d’una manera més profunda aquest missatge guaridor de l’evangeli és la Mare de Jesús. La contemplem acollint en el seu sí al seu fill Jesús, la veiem posant-se en camí per visitar a la seva parenta Elisabet, ens sorprèn a Canà volen resoldre una carència de vi a les noces d’uns amics, la trobem al costat de Jesús al peu de la creu i amb la comunitat naixent en el Cenacle esperant la vinguda de l’Esperit.

I Maria ho guardava tot en el seu cor. Ella ens convida a ser persones sol·lícites en el servei als altres i a construir una Església de la misericòrdia, del perdó i de l’acollida a prop de les persones que més ens necessitin.

L’Església, escoltant la veu del seu Mestre, se sent cridada a exercir el ministeri de la guarició, i avui amb més audàcia que mai quan tants sofriments i malalties amenacen la humanitat. Com diu el Card. Joan Josep Omella: “Estimats germans i germanes, agraïment amb el passat i compromís humil amb el present ens inviten a seguir caminant oberts a l’esperança joiosa en el futur de l’Església, per a convertir-se en “llevat enmig de la massa” en la societat del nostre temps”. 3

Lluís Agustí


1 Cf JOSÉ TOLENTINO MENDOÇA, El petit camí de les grans preguntes, Fragmenta Editorial, pg 72

2 JOSÉ A. PAGOLA, Recuperar el Projecte de Jesús, Ed. Claret, pg. 119 ss.

3 Cf CARTA DOMINICAL del 14 de Gener de 2021 amb motiu dels 25 anys del Concili Provincial Tarraconense.

T'ha agradat aquest contingut? Subscriu-te al nostre butlletí electrònic. Cada setmana, l'actualitat de l'Església diocesana al teu correu.

Llic. Lluís Agustí i Parrot

Germà Marista, professor d’Eclesiologia a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB) i professor de Catequètica a l’IREL (Lleida). Col·labora amb  l’URC  sobre temes de Vida Consagrada. Diplomat en Magisteri i Llicenciat en Teologia Pastoral Catequètica a l’UPS (Roma). Ha estat professor de Religió a ESO i Batxillerat. Actualment resideix a la Comunitat de Rubí.

Programes formatius relacionats amb aquest article: