«Sinodalitat», més enllà d’una paraula que està de moda

 

El papa Francesc té una habilitat especial, afavorida pel lloc que ocupa, que consisteix en posar en circulació paraules i expressions, sovint compromeses, sempre estimulants. Va declarar el 2015 com a any sant convocant el Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia. La paraula misericòrdia no gaudia en força àmbits de massa bona premsa. Fins i tot, aquestes reticències havien arribat a influir sobre la traducció bíblica, al substituir misericòrdia per amor en algunes versions, com succeeix al final de la paràbola del bon samarità (Lc 10,37). Avui s’ha redescobert el sentit profund de misericòrdia i no hi ha cap complex en utilitzar-la. La paraula sinodalitat era d’ús escàs i reduït a cercles acadèmics, però el papa Francesc l’ha posat en circulació i podem dir que ara està de moda, com les expressions: «Església en sortida», «Anar a les perifèries»… La moda té un perill: quedar-se en la superficialitat sense anar al fons. Discursos que inclouen la paraula sinodalitat semblen estar al dia i podem caure en l’engany si no hi ha coherència amb una l’actitud profunda, que és força exigent i de la qual estem encara sovint ben allunyats.

Aquest sínode és al quart del seu pontificat. Tots quatre han girat entorn de temes vitals, complexos, controvertits… autèntiques patates calentes: família, joves, ecologia i ara sinodalitat. Caminar junts, que això vol dir etimològicament aquesta paraula, què implica? Va molt més enllà del diàleg. Apunta a comunió, participació i missió. Per assegurar la comunió amb l’Esperit i entre els cristians hi ha dos requisits essencials, sense els quals la sinodalitat seria una impostura.

Primer: «Què discutíeu pel camí?» (Mc 9,23). La resposta a la pregunta de Jesús és el silenci, perquè estaven discutint qui era més important. Jesús dona el criteri: «Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots.». Pren un nen i es posa amb ell al mig del grup. Aquest és paradigma eclesial que proposa l’evangeli. No una piràmide on es lluiti per assolir al vèrtex. L’Església com a tal ha de tenir al centre Jesús i les persones insignificants, sense drets, els pobres, els marginants… L’ego, el carrerisme, l’ambició… destrueix la sinodalitat, També en aquest cas els apòstols caminaven junts cap a Cafarnaüm, però no hi havia comunió sinó una lluita de poder impulsada per les aspiracions personals. El papa Francesc, en el seu discurs commemoratiu del 50 aniversari de la creació del sínode per Pau VI va posar la comparació de la piràmide invertida. Quan la piràmide s’inverteix, qui està més amunt, acaba més avall: el bisbe de Roma com a servent dels servents. Una manera força diferent d’entendre l’eclesiologia.

Segon: «entre vosaltres no ha de ser pas així» (Mt 20,26), La mare dels fills del Zebedeu li demana a Jesús: «Mana que aquests dos fills meus seguin en el teu Regne l’un a la teva dreta i l’altre a la teva esquerra». Jaume i Joan estan d’acord amb la petició de la seva mare. La reacció dels deu restants és fulminant: «Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra els dos germans». Ruptura del grup com a símptoma de la manca de comunió amb l’Esperit. La proposta de Jesús és clara: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així» Confronta l’actitud evangèlica amb les estructures mundanes de poder. Els governants actuen sovint com si fossin amos, quan probablement són titelles d’altres poders o dinàmiques corruptes. Jesús transmuta el poder en servei «Qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau». Quan la mundanitat espiritual es fica en el moll de l’os de l’Església la sinodalitat està corcada.

Sense obrir-se a l’acció de l’Esperit en aquests dos punts que ens meni a la conversió del cor, la sinodalitat serà un intent abocat al fracàs. Una conversió gairebé inassolible. L’arcàngel Gabriel, en l’anunciació, li dona la clau a Maria: «per a Déu no hi ha res impossible» (Lc 1,37). Caldria veure com les primeres comunitats van aplicar la sinodalitat. Si és cas, es pot tractar en un altre article.

T'ha agradat aquest contingut? Subscriu-te al nostre butlletí electrònic. Cada setmana, l'actualitat de l'Església diocesana al teu correu.

Dr. Lluís Serra i Llansana

Marista. Mestre. Llicenciat en Teologia (Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma) i en Filosofia (UB). Doctor en Psicologia (URL). Ha estat director de comunicacions de l’Institut Marista a Roma (1998-2004), ha realitzat tasques directives i docents a la Universitat Ramon Llull, i ha estat secretari general de l’URC (Unió de Religiosos de Catalunya) i director del CEVRE (Centre de Vida Religiosa i Espiritualitat) (2008-2020). Actualment, és secretari de la província marista L’Hermitage. Imparteix classes a la Facultat de Teologia de Catalunya, a l’ISCREB i al CEVRE. Columnista a Catalunya Cristiana. Participa al programa «La taula de l’Evangeli» a Ràdio Estel. Blog a www.catalunyareligio.cat. Autor de diversos llibres, entre els quals «El coratge navega mar endins», «El eneagrama de las pasiones», «Códigos del despertar interior»… Recentment ha col·laborat en el llibre col·lectiu «Esperança després de la COVID-19».

Programes formatius relacionats amb aquest article: