Sinodalitat, és el que Déu espera de l’Església

 

Sinodalidad és el que Déu espera de l’Església, recalca el Papa Francesc: “Déu espera de l’Església del tercer mil·lenni” i va expressar també la seva convicció que el compromís de construir una Església sinodal està “carregat d’implicacions ecumèniques”.

Així ho recordava en el discurs per motiu del 50a aniversari del Sínode dels Bisbes. El Caminar junts, també inclou, fer junts el camí a la llum de la revelació, l’escolta de l’Esperit i la comunió. Des del document de treball sobre el Sínode en l’apartat B 1.4 se’ns pregunta Com pot una Església sinodal complir millor la seva missió mitjançant un compromís ecumènic renovat? Certament es tracta d’una pregunta suggeridora i de gran importància per a la reflexió actual sobre una eclesiologia de comunió.

Per tant, és fonamental reflexionar sobre l’estret vincle entre sinodalitat i ecumenisme: la sinodalitat té una dimensió ecumènica i l’ecumenisme ha de realitzar-se de manera sinodal. L’estret vincle entre sinodalitat i ecumenisme ja es desprèn del fet que la sinodalitat és un tema important en els diàlegs ecumènics, sobretot amb les Esglésies ortodoxes en els diversos estudis que ja tenim entre sinodalitat i primacia. Entengui’s aquí els documents de Ravenna 2007: Conseqüències eclesiológicas i canòniques de la naturalesa sacramental de l’Església. Comunió eclesial, conciliaridad i autoritat. Chieti 2016: Sinodalitat i primacia durant el primer mil·lenni. Cap a un enteniment comú al servei de la unitat de l’Església. I Alexandria 2023: Sinodalitat i primacia en el segon mil·lenni i en l’actualitat.

No obstant això, la dimensió sinodal de la vida eclesial no sols exerceix un paper important en els diàlegs ecumènics, sinó que també, la dimensió ecumènica de la sinodalitat és un camí útil pel qual pot avançar el procés sinodal a l’Església universal. Aquesta dimensió s’indica explícitament en el Vademècum del Sínode: “El diàleg entre cristians de diverses confessions, units per un mateix baptisme, ocupa un lloc especial en el camí sinodal” (n. 5.3.7). I el document de treball per a l’etapa continental titulat Eixampla l’espai de la teva tenda afirma fins i tot: “No hi ha sinodalitat plena sense unitat entre els cristians” (n. 48). Per tant, té sentit preguntar-se per les raons d’aquest estret vincle entre sinodalitat i ecumenisme, a la vegada que repensem un nou impuls al camí ecumènic.

Per tant, per a entendre un renovat compromís de l’ecumenisme, és important assumir i creure’ns la idea que estem en un camí. L’ecumenisme és el camí pel qual pot restablir-se la unitat de l’Església, perduda en el camí de la història. És interessant que Joan Pau II comencés el tercer capítol de la seva encíclica sobre el compromís ecumènic, Ut unum sint, amb la pregunta “Quanta est nobis via? – Quant camí ens separa encara d’aquell dia beneït en què s’aconseguirà la plena unitat en la fe i podrem concelebrar en concòrdia la Sagrada Eucaristia del Senyor”? (n. 77).

Francesc insisteix, no poques vegades, en la dimensió itinerant de l’ecumenisme. Per a ell és fonamental que els diferents cristians i comunitats eclesials caminin junts cap a la unitat: la unitat creix en caminar, i caminar junts significa ja viure la unitat: “La unitat no vindrà com un miracle al final: la unitat ve en el camí, l’Esperit Sant la fa en el camí”. Perquè la cerca de la unitat romangui durant aquest caminar i pugui així avançar de manera sinodal, tots els batejats estan convidats i obligats a emprendre aquest viatge. L’ecumenisme és un deure de tota l’Església, i el Concili Vaticà II va ser clar en aquest sentit i és important que després de 60 anys de la seva clausura, tornem al compromís irreversible del decret Unitatis redintegratio: “La cura de restablir la unitat concerneix a tota l’Església, tant als fidels com als pastors, i toca a cadascun segons les seves possibilitats, tant en la vida cristiana quotidiana com en els estudis teològics i històrics” (n. 5).

L’avanç i l’actualitat de l’ecumenisme, evidentment està en el diàleg, sincer, constant i humil, com a màxim estil de vida que ha d’assumir tota l’Església. És de necessària actualitat promoure el diàleg a l’interior, ad intra de l’Església i ad extra amb els altres, en la qual el paper de l’Esperit Sant i la seva escolta comuna són crucials: “Escoltem, discutim en grup, però sobretot parem atenció al que l’Esperit ha de dir-nos”.

A la llum d’aquesta reflexió sobre la sinodalitat, fortament centrada en l’Esperit Sant, també es fa evident distiguir entre sinodalitat i parlamentarisme, que el Papa Francesc ha subratllat en repetides ocasions. Mentre que el procés democràtic serveix principalment per a determinar majories, la sinodalitat és un esdeveniment espiritual que pretén trobar una unanimitat sostenible i convincent en la fe i en els estils de vida, derivats d’ella, del cristià individual i de la comunitat eclesial; això pressuposa el camí del discerniment d’esperits.

Per tant, el sínode, en paraules de Francesc, “no és un parlament, on es negocia, es regateja o es transigeix per a aconseguir un consens o un acord comú, sinó que l’únic mètode del sínode és obrir-nos a l’Esperit Sant, amb valentia apostòlica, amb humilitat evangèlica i oració confiada, perquè Ell ens guiï”. Diàleg i escolta de l’Esperit semblen ser la clau de l’actualitat i que ens pot portar a un veritable nou camí.

El diàleg ecumènic té com a base l’herència cristiana comuna i és, per consegüent, un diàleg entre germans i germanes batejats, promoure aquest diàleg també des de la Base, és fonamental i necessari, no sols el diàleg teològic, també enriquidor és el diàleg de la vida. El diàleg ecumènic no qüestiona en absolut la identitat de fe dels interlocutors, sinó que la pressuposa i la reforça. No es tracta d’un mer intercanvi d’idees i pensaments, sinó, més fonamentalment, d’un intercanvi de dons. Per tant, veure en l’altre un do o dons és una riquesa i fruit de l’escolta de l’Esperit i també el que el mateix Esperit ha sembrat en altres Esglésies “com un do també per a nosaltres”. Aquí està la clau, reconèixer en l’altre, que també existeixen dons, que també té veritat.

La renovada dimensió ecumènica en una Església sinodal ens motiva per a sortir d’una inèrcia cap a una acció en el diàleg, sortir a l’encontre de l’altre que implica reconèixer els dons rebuts, al mateix temps que mirem ad intra una Església que camina, dialoga i reflexiona.

T'ha interessat aquest contingut? Subscriu-te al nostre butlletí electrònic. Cada setmana, l'actualitat de l'Església diocesana al teu correu.

Dr. Andrés Valencia i Pérez

FORMACIÓ
  • Doctor en Teologia en la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer de València (2017)
  • Llicenciatura en Teologia per la Falcultad de Teoolgía Sant Vicent Ferrer (2009)
  • Batxiller en Teologia per la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer (2004)
  • Estudis filosòfics i teològics a la Theolgische Fakultät. Universität Hochschule, Llucana – Suïssa (2001)
  • Estudis filòsfics i teològics a la Pontifícia Univeridad Catòlica de Xile (1995)
ACTIVITAT DOCENT I PROFESSIONAL
  • Professor de Religió IES Montdúver, Xeraco
  • Professor en la Facultat de Teologia de València de: Ecumenisme, Teologia Contemporània Catòlica i Protestant, Fenomenologia i Filosofia de la Religió
  • Professor a l’Institut Superior de Ciència Religioses (ISCR) de València, Cristianisme i Religions del Món, ISCR, Revelació,  DECA-*ISCR.
  • Director de la Càtedra Yves Congar de la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer – València
  • Vice-President Internacional de l’Associació Ecumènica Internacional (IEF)
  • President Internacional de la IEF
  • Membre de la Societas Oecumenica Internacional

Consulta els programes formatius relacionats amb aquest autor.