Reconstruir el cos de Crist (i 2)

 

Com dèiem fa unes setmanes, la pandèmia global que estem patint, qualificada com una de les pitjors crisis des de la Segona Guerra Mundial, està sent com un mirall que ens mostra amb tota la seva cruesa les conseqüències de les dinàmiques econòmiques i polítiques que s’han dut a terme i que han ferit les nostres societats i el nostre món, deixant-los malalts de desigualtat, violència i degradació del nostre hàbitat natural. La caiguda del Mur de Berlín (1989) i l’acabament de la Guerra Freda lluny de crear un ordre mundial més democràtic, just, plural i sostenible han accentuat les desigualtats no sols en els països del Sud sinó també en el món desenvolupat, posant de manifest les deficiències estructurals dels diversos països i també de la Unió Europea. I han afavorit l’acumulació de riquesa cada cop en menys mans, en unes elits econòmiques i polítiques mundials que no tenen en compte les necessitats reals de les persones i els pobles. La pobresa de molts continua sent fruit de l’acaparament d’uns pocs. Ressaltaven també, en l’anterior escrit, que si havíem entrat en aquesta crisi d’abast planetari dividits, pensant cada país en els seus propis interessos, aquest confinament caldria que ens fes conscients que només podem tenir alguna sortida en un món més integrat i, per tant, menys desigual. Només una governança global que posi les bases d’un model alternatiu just, respectuós del Bé comú i el medi ambient i que integri les poblacions i les capes socials més vulnerables, posant la tecnologia al servei d’un altra tipus de progrés, pot fer-nos reeixir com humanitat.

La interdependència ens obliga a pensar en un món únic, en un projecte comú. Les ferides de la desigualtat son ferides de fraternitat que criden a tenir cura els uns dels altres. La DSE ens parla d’un desenvolupament humà integral que té en compte les diferents vessants de l’existència humana i la necessitat de parlar avui de la Casa Comuna. Ajudar a edificar-la, cadascú discernint el lloc des d’on fer-ho, és ajudar a reconstruir el malmès Cos del Crist.

N’hi ha prou amb una manera de fer glocal?

El confinament simultani  de 3000 milions de persones en tot el planeta ens ha ajudat a fer-nos conscients que vivim en un únic món i necessitem, per viure-hi i també per conviure amb la diversitat, una nova consciencia global. Perquè el que els passa a les persones que viuen en una part del planeta té conseqüències per als qui estan en les antípodes i els nostres actes, bons o dolents, afecten a la resta d’essers vivents i a la creació tota. Per això les nostres opcions i decisions personals i també les comunitàries, les nostres decisions en el camp de la política, de la economia i en el món de la cultura tenen la seva incidència global i per tant, com que no vivim en abstracte, sinó en el concret, cal actuar localment però sense perdre de vista la nostra incidència global (manera de fer glocal). Pro no n’hi ha prou amb això: alhora, aquells que ostenten algun poder de decisió en  l’àmbit global ho han de fer tenint en compte la repercussió en els distints territoris concrets, preveient el seu impacte. Tots som responsables de tots.

Aportacions  de la Doctrina Social de l’Església al Pensament social

La DSE té quelcom a dir a aquest món tant convuls; pot oferir al Pensament social una sèrie d’aportacions:

  1. Legitima la idea de la igualtat (tots, fills-filles d’un mateix Pare-Mare Déu i germans-germanes els uns dels altres).
  2. Desenvolupa la idea de dignitat humana: tots els éssers humans son mereixedors de respecte doncs han estat creats a imatge i semblança de Déu. El desenvolupament de la persona humana i el creixement de la societat, es condicionen mútuament.
  3. Parteix d’una llibertat que, com exercici de relacions que donem i rebem, és comunitària, doncs només pot tenir realització plena en la dimensió social i no pot prescindir de la igualtat i la justícia.

Desigualtats i Bé comú

Pel que fa al tema de les desigualtats, adquireix un relleu especial una de les categories d’ètica social de la DSE que té el seu origen en les Sagrades Escriptures i que ha estat construïda al llarg dels segles, la de Bé Comú, fonament de l’ordre sòcio-polític. Es pot definir com el bé de les persones en tant en quant estan obertes a realitzar en comú un projecte unificador que beneficia a tots, sense discriminacions, és a dir, és el bé de la Comunitat. Abarca a tot l’ésser humà i a tots els éssers humans (és integral).

Principis ètics a tenir en compte

Cada resposta històrica de la DSE utilitza uns Principis ètics que arrelen a la tradició bíblica y que han mantingut la seva vigència al llarg dels segles, enriquits amb la reflexió i la praxi. Ens poden també il·luminar avui. Així:

        1) La primacia de cada ésser humà en virtut de la dignitat de tota persona humana. Les estructures socials i les institucions només tenen raó de ser en la mesura que s’orienten al desenvolupament integral i solidari de cada ésser humà, que “és autor, centre i finalitat de tota la vida econòmic-social” (Gaudium et Spes 63). La dignitat de la persona humana està a l’arrel de tots els seus drets i deures.

           2) Els principis de solidaritat i subsidiarietat, que emanen de la dignitat de la persona i han d’anar units. La solidaritat fa referència a la consecució del Bé comú, és a dir, el bé de tots i cadascú, per a que “tots siguem responsables de tots” (Sollicitudo Rei Socialis 38). La solidaritat ens fa veure a l’altre (persona, poble, nació) com un semblant nostre. És una virtut personal i social capaç de crear energies i condicions per a la Justícia social. La solidaritat, nacional i internacional, s’ha configurat  com un dels principis bàsics de la concepció cristiana de l’organització social i política (Centesimus Annus 10). La subsidiarietat completa la solidaritat, impedint que els individus i grups intermedis perdin la seva autonomia. És l’antídot contra tota forma d’assistencialisme paternalista, i s’aplica també a contextos mundials per tal d’humanitzar la globalització. Afavoreix la capacitat creativa de l’individu i del cos social. La subsidiarietat sense solidaritat acaba sent particularisme social; la solidaritat sense subsidiarietat acaba sent assistencialisme que humilia al necessitat (Caritas in Veritate 58).

          3) El dret-deure de participació democràtica, fonamentat en la igualtat de tots els essers humans. La democràcia és vista com el sistema polític que millor garanteix la participació, no sols política, sinó també econòmica i cultural de tots els ciutadans. I això referit tant a les persones com als pobles (Sollicitudo Rei Socialis 33).”L’Església aprecia el sistema de la democràcia en la mesura que assegura la participació dels ciutadans en les opcions polítiques i garanteix als governats la possibilitat d’elegir i controlar als seus propis governants, o bé substituir-los oportunament de manera pacífica” (Centesimus Annus 46).

           4) La primacia del treball sobre el capital: la DSE considera el treball com la clau de la correcta interpretació del problema social. El treball fa a l’ésser humà creador i legítim consumidor dels bens produïts; és intrínsecament pervers explotar el treballador en benefici del capital. “Mitjançant el seu treball l’home es compromet no sols en favor seu, sinó en favor dels demés i amb els demés: cadascú col·labora en el treball i en el bé dels altres” (Centesimus Annus 43). “El problema clau de l’ ètica social és el de la justa remuneració pel treball realitzat. (…) Aquesta remuneració pot fer-se o bé mitjançant l’anomenat salari familiar (…), o bé mitjançant altres ajudes socials com ara subsidis familiars o prestacions a la mare que es dedica exclusivament a la família; prestacions que han de correspondre a les seves necessitats efectives”(…). És a dir, un salari que correspongui a la dignitat humana i al bé comú.  La DSE ha proclamat, des dels seus inicis, “el dret dels treballadors a associar-se en sindicats per a la defensa dels seus interessos vitals” (Laborem Exercens 19.20). “L’empresa no pot considerar-se sols com una “societat de capitals”; és, al mateix temps, una “societat de persones”, en la que entren a formar part de manera diversa i amb responsabilitats específiques aquells qui aporten el capital necessari per a la seva activitat i els qui col·laboren amb el seu treball” (Centesimus Annus 43).

            5) El destí universal dels bens i la funció social de la propietat: tots els bens de l’univers son de tots els essers humans perquè són creació i do del Creador i Pare comú de tots els homes i tots els pobles. El dret de propietat privada no és un dret absolut: està subordinat al destí universal dels bens. Quan s’utilitza per a concentrar i acaparar bens en mans d’uns pocs, crea injustícies i viola el dret fonamental a una vida digna (Gaudium et Spes 69).

            6) La opció preferencial pels pobres: la DSE te com objectiu últim defensar els drets i la vida dels pobres. La solidaritat amb ells (i la dels pobres entre sí) és signe de la fidelitat i coherència dels cristians i de tota l’Església amb l’Evangeli de Jesús. No es pot oblidar la realitat dels pobres i exclosos (Sollicitudo Rei Socialis 42); arribar a ells és una forma de testimoniar la universalitat de l’Amor de Déu. L’opció preferencial pels pobres ha de traduir-se en una praxi coherent, en un servei. Es transforma així en “una opció preferencial pels pobres contra la pobresa” i en optar per la Justícia social.

I més recentment el Papa Francesc ens parla insistentment de:

        7) La conversió a un ecologisme integral: a la Laudato Si s’analitzen i denuncien els greus problemes ecològics causats per l’actuació humana i es fa una crida a respectar i protegir la naturalesa, a contemplar-la i estimar-la, a administrar-la en benefici de tota la humanitat i a preservar-la per a les generacions futures. A destacar la reflexió sobre les arrels de la crisi ecològica que vivim i que es troben en la crisi cultural i espiritual que viu la humanitat. Ens fa prendre consciència que la destrucció del medi ambient té les mateixes arrels morals profundes que generen pobresa, desigualtat i vulneració dels Drets Humans en el món. Se’ns demana una conversió que ha de comportar passar del “nosaltres i la natura” al “nosaltres dins la natura”.  I, per tant, tenir una relació diferent amb el nostre entorn, d’una relació d’explotació anar vers una relació de protecció i cura de la natura com entitat vulnerable. El crit dels pobres i el crit de la terra son un mateix crit (Laudato Si caps. III,IV i VI).

Ens ha tocat viure un moment de gran transcendència que ens demana posar en joc la nostra responsabilitat -que és sempre corresponsabilitat-, en els diversos àmbits on es desplega la nostra existència. La manera en que siguem capaços d’afrontar el què suposa aquesta pandèmia i el què vindrà després definirà aquest moment de la nostra historia. Ens hi juguem molt.

T'ha agradat aquest contingut? Subscriu-te al nostre butlletí electrònic. Cada setmana, l'actualitat de l'Església diocesana al teu correu.

Dolors Oller

Doctora en Dret, professora de Moral Social a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona, membre de Justícia i Pau i Cristianisme i Justícia.

Programes formatius relacionats amb aquest article: