Raons per creure en una Església sinodal

El temps de Nadal i post Nadal està farcit d’espais i moments, en especial l’espai de la Paraula de Déu, que il·luminen el present i el futur del Sant Poble de Déu que camina pels camins d’aquesta humanitat adolorida i plena de contrastos que sacsegen els nostres somnis i ens ajuden a despertar si és que encara tenim capacitat per despertar-nos i alçar-nos.

Sembla que tots caminem per una gran avinguda il·luminada per llums de colors que reclamen la nostra atenció i ens criden a entrar i consumir, comprar i omplir les nostres bosses i motxilles de productes que avui hi són i demà s’han marcit, o no serveixen perquè no estan de moda. I gairebé tots som víctimes d’aquests abusos comercials, que des del punt de vista econòmic, estan ben justificats per la propaganda i el màrqueting. Especialistes a crear necessitats.

Els qui encara conservem per gràcia de Déu l’escalf de la fe -el tresor de la fe- tenim l’oportunitat de mirar més enllà, il·luminats per la llum de l’Evangeli de Jesús que ens transmet una visió de llibertat davant tants reclamants que ens bombardegen per terra, mar i aire. I aquesta llum ens fa sentir que som nosaltres mateixos, perquè ens allibera i ens diu on és l’essencial.

La nostra realitat és complexa i polièdrica. Complexitat que, en molts casos, els gurus de  l’ultraliberalisme i el materialisme ens volen fer creure que és així per anestesiar-nos i silenciar les veus profètiques que s’alcen contra el consumisme, l’escalada armamentista, les noves dictadures tan sotils que encadenen la nostra llibertat i descarten els més pobres perquè ja no són útils. Ens llancen a una espiral de tedi, avorriment i sense sentit.

Però en aquesta realitat tan punyent, que ens desconcerta, Déu ha baixat, s’ha despullat de la seva dignitat de Déu fins a fer-se un de nosaltres. S’ha fet carn de la nostra carn. Un nen petit vulnerable, feble que es troba sota les runes de les bombes i plora de dolor. Aquest fet només el podem copsar amb els ulls de la fe i no encaixa en el marc de les nostres visions materialistes i indiferents. En Jesús de Natzaret, Déu s’ha abaixat fins a prendre la nostra condició humana. La Comunitat cristiana -l’Església de Jesús- cada any celebra amb goig i esperança aquesta experiència. En la feblesa d’un Déu encarnat, tota persona pot descobrir el sentit profund de la seva missió en aquesta vida.

Tal com ha dit el Secretari General de l’ONU, en diverses ocasions, el món d’avui està bullint, la humanitat gemega per tant dolor causat per guerres violentes que sembla que no tinguin aturador i traspassen els límits humanitaris per les alteracions climàtiques que els països més pobres pateixen amb més força; per la manca de recursos hídrics que en algunes zones del planeta estan causant estralls en els productes alimentaris; per les epidèmies i la fam que causen la mort a infants i persones grans; per les injustícies, persecucions i retallades dels drets humans.

No vull pintar un panorama tenebrós del món d’avui. Existeixen brots de solidaritat i desitjos de pau, persones que donen la vida per un món més humà i pel respecte a tota vida humana. Organitzacions que treballen en defensa dels més desvalguts.
Dins d’aquesta realitat que interpel·la, l’Església està cridada a ser “hospital de campanya”, “corredor humanitari”. El camí sinodal que ens ha traçat el Papa Francesc no el podem menysprear. No resulta fàcil ser Parròquia, Comunitat Cristiana, Grup de Fe, en estat de sinodalitat perquè ens crida a conversió, a viure en humilitat, senzillesa i simplicitat.

El nostre ego és molt poderós i a tots ens agrada estar en el pòdium. Ajupir-se per veure que hi ha dintre del sepulcre i descobrir que Jesús és viu és un procés que necessita temps, pregària, paciència i acompanyament.

Cal que la comunitat cristiana es prengui seriosament la crida a caminar junts si vol ser una llum per la humanitat que cerca un sentit al dolor, l’angoixa, les llàgrimes de tants innocents i desplaçats pel brogit de les bombes i els míssils. Ja no podem prendre les decisions sense mirar-nos els uns als altres, sense un diàleg sincer. Si tot està interconnectat i no ens salvarem sols cal superar actituds individualistes. Tots els homes i dones de bona voluntat estem cridats a fer realitat el missatge de pau i reconciliació, a respectar i defensar els drets humans que garanteixen el camí de la pau, la igualtat i fraternitat per a tots els humans.

Els cristians som enviats per a construir ponts de solidaritat, tendresa, compassió, cordialitat. Necessitem coratge, audàcia i compromís per acollir els desafiaments del món actual i d’una Església que vol caminar en comunió, transparència i col·laboració, sense renunciar a la seva identitat però també sense imposar o practicar una actitud de reconquesta.

És per tot això que crec en una Església sinodal.

T'ha interessat aquest contingut? Subscriu-te al nostre butlletí electrònic. Cada setmana, l'actualitat de l'Església diocesana al teu correu.

Llic. Lluís Agustí i Parrot

FORMACIÓ

  • Llicenciat en Teologia Pastoral Catequètica a l’UPS (Roma)
  • Diplomat en Magisteri

ACTIVITAT DOCENT I PROFESSIONAL

  • Professor d’Eclesiologia a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB).
  • Professor de Recursos Bíblics a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB).
  • Professor del CEVRE-URC.
  • Responsable del CEVRE de la URC.
  • Forma part del consell de redacció del butlletí de l’ISCREB.