Rafael Arnáiz Barón, el desig de Déu
Visc a vuit minuts del Monestir Cistercenc de la Trapa de San Isidro de Dueñas, a Palència. És el lloc on va viure i va morir el germà Rafael Arnáiz Barón (1911-1938) a qui dedicaré aquesta breu semblança.
Ens atansem a la vida d’un sant actual, ben conegut en aquestes terres castellanes. És el testimoniatge d’un místic universal, d’un enamorat de Déu. Quan la capacitat de transcendència s’experimenta de manera plena sorgeix la mística i es pot valorar el silenci. Impressiona la seva biografia i la seva espiritualitat que brindo en aquest article perquè els lectors el puguin conèixer, admirar i reconèixer. No en va, el papa Benet XVI en la jornada mundial de la Joventut de 2009, el va proposar com a patró de la joventut.
El desig de Déu és un imperatiu moral que Rafael es va imposar a si mateix en aquest camí de perfecció. Un jove de 20 anys, que seguint la crida de Déu, va trobar el veritable amor en la vida amagada en Déu. “Vaig Senyor” és posar-se en moviment, és sortir, aixecar-se, cercar… és creixement interior, el que avui diem procés. Quan Rafael ho descobreix, ni la malaltia, ni la mort, ni res d’aquest món, l’atura.
Els que caminem embullats en l’evangelització dels joves sabem que testimoniatges forts com el d’aquest Sant atreuen i enamoren; és l’experiència pura d’amor o el que avui diem “intel·ligència espiritual”. És experimentar la pau. Mística en estat pur. Sentir l’alleujament de la vida acceptant serenament que mai aconseguirà el nivell competencial necessari per a ser feliç. Conec molts joves insatisfets. I continuen així amb l’ansietat, la medicació o la intel·ligència artificial d’una vida buida o purament tecnològica. I emplenen els seus buits sense acabar de satisfer la seva vida. Conec altres joves que, com Rafael, busquen. I volen, amb radicalitat absoluta realitzar la seva personalitat. Aquí no valen els succedanis. I ho fan als peus de la creu de Crist des de la mateixa malaltia o de la creu del qui pateix de cada moment de la història. “Feliç, feliç, mil vegades sóc feliç”. “Només Déu”.
Rafael va morir en el monestir a vint-i-set anys per un coma diabètic que en pocs dies va provocar-li la mort. Quatre anys de monjo oblat amb una mística desbordant i una intensa vida interior que va deixar plasmada en els seus escrits i en els seus dibuixos ungits d’art i fina espiritualitat. Hi ha molt d’escrit sobre aquest home de Déu. Més de 118 llibres sobre ell i la seva obra per a aprofundir en el significat de la seva santedat ben ancorada en l’experiència més cruament humana. L’any 2019, l’editorial el Perpetu Socors va editar un llibre que recomano titulat Vida i escrits de Sant Fra María Rafael Arnáiz Barón.
És impossible oferir una radiografia de la vida del germà Rafael. He volgut donar només unes pinzellades des de la meva vivència personal. Quan en les nits glaçadores d’hivern sento tocar a matines les campanes del monestir de Sant Isidre, em reconforto en les seves paraules: “Només Déu, només Déu”. I gairebé m’ho crec fins que el “rum-rum” de la vida moderna ens sacseja i ens omple d’inquietuds. Aquest és el seu testimoniatge amagat. Una font inesgotable de vida monàstica que atreu i enamora.
Convido a conèixer aquest home, o millor, a viure el que ell va viure. Conec el testimoniatge directe de Sr. Aurelio Jiménez Fernández; és un enamorat del germà Rafael; ha curat a la seva dona d’una greu malaltia i viu el lema “només Déu” com a sentit de la seva vida… i del seu matrimoni… Déu és present en la seva vida gràcies al fet que el germà Rafael és present en la seva vida… Sentir-lo parlar d’ell és com sentir un murmuri diví. “Ell sempre és aquí, en el silenci, en l’ombra, en la foscor, en la malaltia i més enllà de la mort”. Quan, de seminarista anàvem a la Trapa, vaig conversar en diverses ocasions amb el seu germà de sang Luis Fernando. Va viure l’última etapa de la vida en el monestir i malgrat ser cartoixà, era de conversa càlida i incisiva. Parlava del seu germà i rebaixava la seva santedat al terreny d’allò més quotidià. La seva intenció no era sinó engrandir la santedat de qualsevol humil batejat o batejada que, com diu el papa Francesc, “és a la porta del costat”. I és veritat, necessitem molts més místics al nostre costat.
