Quins reptes suposa la sinodalitat per als moviments d’Acció Catòlica?
El gran repte de tot militant (adult, jove, infant) d’un moviment d’Acció Catòlica, al llarg de tot el procés educatiu i creient i al si del lligam de comunió que crea l’Eucaristia celebrada en la comunió apostòlica, consisteix en què tasti (visqui en la fe) els dos trets clau de la identitat de l’Església del Crist: la comunió, és a dir, ser un de sol en Crist (cf. 1Co 10,16-17), tot i que siguem molts i diferents, i la sinodalitat, és a dir, caminar tots junts (el sacerdoci ministerial dels consiliaris ordenats i el sacerdoci comú dels militants) amb Crist i els pobres, tot i la diversitat de ritmes, cap al Regne del Pare, seguint el camí ja traçat (cf. Lc 9,51-19,44; He 12,2). Repte possible perquè l’Acció Catòlica és l’estructura sinodal quotidiana de l’Església local, ja que no sols posa en el mateix camí, el de l’Església, el de Crist cap al Pare, el ministeri apostòlic i la vida i l’acció dels i de les militants, sinó també la Paraula de Déu rebuda amb la mateixa Paraula de Déu a inculturar en la humanitat present en la diòcesi, procurant que arribi arreu de la complexa i plural realitat diocesana.
I, a més d’aquest gran i fonamental repte, en podem afegir-ne tres més:
- Ser fidels a pròpia identitat i missió, és a dir, ser l’organisme habitual diocesà perquè el sacerdoci baptismal camini juntament amb el sacerdoci ministerial i perquè l’Evangeli arribi arreu de cada diòcesi (àmbit local) i arreu de Catalunya (àmbit interlocal).
- Fer bé la Revisió de Vida –com a estil i mètode– perquè l’experiència viscuda personalment i col·lectivament en el món i des de la pròpia realitat infantil, juvenil i adulta, es confronti i sigui sacsejada a la llum de la Paraula de Déu, i així transformada segons el designi de Déu, que sovint entra en contradicció amb la realitat viscuda o constatada. I si es pot fer és perquè es compta amb el do de l’Esperit, que atorga aquella «percepció» (sensus fidei) que ajuda a descobrir els signes dels temps i a posar-los sota l’Evangeli i en sintonia amb el designi de Déu. Una «percepció» que també ha de sintonitzar l’ona del discerniment del propi bisbe diocesà, que vetlla perquè el que ha estat «percebut» estigui en comunió amb l’Església de Jerusalem (comunió en el temps) i alhora amb l’Església de Roma (comunió en l’espai). Amb i des de la Revisió de Vida, l’Esperit Sant ajuda els moviments d’Acció Catòlica a corregir, curar, aclarir i adaptar la institució eclesial, fins i tot a suplir-ne els oblits i errors. I això es pot fer perquè s’està en comunió amb el propi bisbe, ja que l’Evangeli que s’anuncia i incultura en els distints ambients i perifèries, és l’Evangeli de Jesucrist i no pas una ideologia o una sèrie de valors. Precisament perquè els moviments reben l’Evangeli i no se l’inventen, i perquè l’Evangeli sigui sempre nou i mai rebaixat, el ministeri apostòlic del bisbe, preveres i diaques ha d’estar sempre present en la vida i acció i en l’organització dels moviments d’Acció Catòlica.
- Viure la pròpia existència com una ofrena a Déu i als altres (cf. Rm 12,1), és a dir, viure eucarísticament. I per això, cal seguir l’itinerari de Jesús, que fidel al desig de Déu Pare, i empès per l’Esperit Sant (cf. Mc 1,12), ens va al davant i ens marca el camí, perquè també nosaltres seguim aquest mateix camí i el fem junts i organitzadament, és a dir, sinodalment.
