Michel de Certeau, l’explorador
Esperit alerta, el jesuïta Michel de Certeau (1925 – 1986) va ser un dels primers a reflexionar sobre la nova situació del cristianisme en la modernitat secularitzada.
Hi ha pensadors que irriguen discretament els sabers i les vides, com per capil·laritat. Michel de Certeau (1925-1986) n’és un. La seva obra va circular, quasi de mà en mà, entre historiadors, antropòlegs, lingüistes, teòlegs i anònims, moguts, qüestionats, seduïts també, per les obres del jesuïta… fins a trobar-se citat pel papa Francesc, declarant el seu deute: «En la meva reflexió teològica, sempre m’he nodrit d’Henri de Lubac i de Michel de Certeau. Per a mi, Certeau segueix sent el teòleg més gran d’avui.»
Pensar l’experiència cristiana en la modernitat
«Teòleg», Michel de Certeau ho va ser. No en un sentit acadèmic, car la seva curiositat el va portar a molts altres camps del coneixement (història, semiòtica, psicoanàlisi, sociologia, etc.), els mètodes dels quals respectava. Va ser teòleg pel seu qüestionament, el seu desig de desxifrar la nova cara del cristianisme.
La seva intenció principal, el desig que l’animava, era buscar com pensar l’existència cristiana en la modernitat, allò que llavors va designar com «la feblesa de creure». Es va posar com a objectiu dur a terme aquesta obra sense il·lusions i sense falsedat, és a dir, sense emmascarar les seves incerteses sobre les maneres de continuar la tradició rebuda o les dificultats per integrar els creients en una cultura que se’n malfia o rebutja.
La recerca d’un «Altre» que sempre s’amaga
Reflexionar sobre el gest cristià a finals dels anys 60 i 70, en un moment en què el cristianisme estava en procés de «desvincular-se» de la cultura i la societat, el va fer viatjar a través de diferents disciplines. La història de l’espiritualitat i la mística (Pierre Favre, Surin, La Possessió de Loudun, etc.) li va oferir un camp per qüestionar la naturalesa del llenguatge espiritual.
«Com no ens preguntarem pel llenguatge que se suposa que explica la nostra fe? Quantes paraules portem, que ens romanen closes», va escriure Michel de Certeau el 1965, just després del final del Concili Vaticà II. A través de les seves anades i vingudes entre el present i el passat, va cercar de pensar el desfasament entre el llenguatge rebut de la institució eclesial i el de l’experiència cristiana.
Michel de Certeau també es va interessar per la psicoanàlisi, dialogant amb Lacan sobre la qüestió del desig. Per al jesuïta, el místic és un home o una dona a la recerca d’un «Altre» que sempre s’amaga: «És místic aquell o aquella que no pot parar de caminar i que, amb la certesa del que li manca, sap, de cada lloc i de cada objecte, que no és això, que hom no hi pot residir, ni acontentar-se amb això».
Una intel·ligència sense por, sense fatiga i sense orgull
Tot el seu treball es va dur a terme amb gran modèstia. Les preguntes plantejades per Michel de Certeau són encara nostres avui: secularització, fronteres, alteritat, mestissatges… Li agraïm que no hagi buscat respostes fàcils, sinó haver esdevingut el testimoni d’una experiència cristiana modelada per la passió per l’alteritat. «Aquesta passió per l’alteritat és una fragilitat que despulla les nostres solideses i introdueix a les nostres necessàries fortaleses la feblesa de creure», va escriure.
