Maria, la dona al servei de la Paraula
Qui és Maria per a nosaltres? Podem dir-hi tantes coses! Evoquem, ben senzillament, el que les primeres comunitats cristianes ens han compartit de la seva relació amb Maria. Germana nostra, filla estimada del Pare, és la dona que roman a l’escolta de la Paraula. Ella ens anima i esperona en el nostre seguiment de Jesús.
Maria rep la invitació a entrar en el pla salvador de Déu per ser la mare de Jesús. Ella, decidida, accepta posar-se al servei de la Paraula. L’acció de Déu en ella, l’agraciada, la fa lliure i disponible per acollir la voluntat del Pare. Ràpidament va a veure Isabel i les dues esclaten amb cants de goig en copsar com Déu es fa present com Aquell que genera vida i esperança per a elles i per a tot el poble. Maria reconeix l’acció salvadora de Déu en ella. Déu esguarda els petits i fa obres grans. Maria és una d’ells. Déu ha actuat a la seva petitesa i, des d’aquesta experiència, afirma i celebra amb goig que Déu és sant i misericordiós. Però ella no es queda contemplant només la seva vida, sinó que amplia la mirada i percep l’acció de Déu arreu. Allà on els petits, els pobres i els humils, troben la vida, allà està actuant el Senyor. Esguarda també la història del seu poble, i copsa com Déu ha estat fidel, ha acompanyat Israel sense deixar-lo mai de la mà. La fe de Maria és una fe lúcida, contemplativa, capaç de percebre el pas del Senyor en el seu itinerari personal, col·lectiu.
Maria acull la Paraula i la lliura al món. Esdevé la mare de Jesús i els primers que reben la bona notícia del Déu-amb-nosaltres són els pastors. Ella, amb Josep, acompanya Jesús en el seu dia a dia a Natzaret. Diu l’evangeli que Maria guardava totes les coses en el cor i les meditava. Maria acull tot el que succeeix al seu voltant i ho deixa ressonar per tal de trobar els camins de Déu. I va copsant com Jesús la desborda, com la convida a posar-se de nou a l’escolta del voler de Déu. “Qui és la meva mare i els meus germans? El qui fa la voluntat del Pare, aquest és la meva germana, el meu germà i la meva mare” (Mc 3, 31-35). Maria esdevé deixebla del Fill i veu com el Regne s’obre pas amb Jesús: els cecs hi veuen, els coixos caminen… També percep amb dolor el rebuig dels notables del poble i dels escribes que conduiran a Jesús fins la creu. Enmig de la desfeta, Maria roman a l’espera de Déu, defensor dels febles.
Maria acull la presència de Jesús ressuscitat i s’omple de joia. Déu ha rescatat de la mort el Fill i, amb ell, és garant de la vida plena per a tots i totes. Amb el Crist s’inaugura la Nova Creació que durà tot a la seva plenitud. Aquesta és una bona notícia per a tots, però, especialment, per a tots els petits i indefensos, per totes les víctimes. Ja no restaran mai més en l’oblit. Maria és la dona comunitària, que acull l’Esperit el dia de Pentecosta, amb els deixebles, les dones i els germans de Jesús, tot deixant-se trasbalsar per la seva força que els envia a la missió esborrant fronteres i impulsant els deixebles més enllà d’on mai havien imaginat. Maria comparteix el seguiment amb la primera comunitat, fent present els signes del Regne arreu, actualitzant el missatge de Jesús en les seves vides. Ara, ella segueix fent camí amb nosaltres!
