Marcel Légaut. Un testimoni per al segle XXI
Marcel LÉGAUT (1900-1990), normalista, acadèmic i matemàtic de formació, professor universitari a Rennes i després a Lió, va animar primer molts grups espirituals en el món universitari durant un període de la seva vida marcat per trobades decisives que, dirà, «participen en el misteri del meu ésser»: les del pare Portal, de Gabriel Marcel, de Teilhard de Chardin, d’Édouard Le Roy…
L’experiència de la guerra el va marcar profundament: li va demostrar la indefensió dels intel·lectuals com ell davant de les cruels realitats de la vida. Als quaranta anys, la crida a la interioritat i a la vida espiritual empeny Marcel Légaut a abandonar l’existència protegida de la universitat.
Es casa i juntament amb la seva esposa decideixen viure l’existència de pagesos en una granja aïllada a l’Haut-Diois. Aquest aïllament li permet ajudar a refugiats, jueus, desertors… Lluny dels cercles universitaris i dels mitjans de comunicació, Légaut va afegir a les seves tasques de pagès i de pastor les de pare (tindrien sis fills), desenvolupant al llarg dels anys una activitat espiritual exigent, de vegades amb amics que a l’estiu acudien al seu llogaret de les Granges, amb qui es retrobarà periòdicament, durant la seva jubilació, a Mirmande, a la seu de l’Associació Cultural que avui porta el seu nom.
Després de vint anys de fidelitat silenciosa, Marcel Légaut va experimentar la necessitat d’expressar allò viscut i testimoniar-ho: així desenvoluparà la seva obra principal, al llarg d’una vintena d’obres que testimonien l’itinerari atípic d’un home lliure. Després de Travail de la foi (1962), Légaut va emprendre la redacció d’una voluminosa obra, L’acomplissement humain, que l’editor va demanar dividir en dos volums. Aquests dos llibres seran un gran èxit: L’homme à la recherche de son humanité (1971), Introduction à l’intelligence du passé et de l’avenir du christianisme (1970). Seguiran altres obres, entre les quals: Mutation de l’Église et conversion personelle (1975), Patience et passion d’un croyant (1978), Devenir soi (1980).
L’escriptura de Légaut, de vegades percebuda com a abstracta (però no exempta d’humor), testimonia el rigor i l’honestedat intel·lectual essencials en la recerca fonamental (humana i espiritual) per la qual va tenir passió durant tota la seva vida. «Tota la meva vida he buscat conèixer Jesús, arribar-hi. M’han parlat d’ell i he intentat entendre’l amb la meva intel·ligència. M’he sentit emocionat i atret per la imatge que tenia d’ell. Així vaig ser menat a un coneixement de Jesús que és la comunió del meu ésser amb el seu ésser».
Així va viure Marcel Légaut, portant la seva Església amb dolor, però amb esperança, i perseguint amb valentia la seva recerca…
Aquest testimoni, de paraula lliure, apareix com un far per als temps actuals. Car aquest cristià té fe en l’ésser humà, i pensa que el camí cap a la fe en Déu passa per l’esforç de cadascú per acomplir-se en la seva humanitat, especialment si es troba realment amb aquest home acomplert que va ser Jesús de Natzaret.
