Mahatma Gandhi: el llegat de la no-violència i la força de l’ànima

«L’home en la seva essència no ha de ser esclau, ni de si mateix ni dels altres, sinó un amant. El seu únic fi és l’amor». Rabindranath Tagore, poeta bengalí, filòsof indi i autor d’aquestes paraules, va captar l’essència de Ghandi: Mahatma, ànima gran en sànscrit, és el sobrenom amb què va honorar.

La transcendència de Mohandas Karamchand Gandhi (Porbandar, 2 d’octubre de 1869 – Nova Delhi, 30 de gener de 1948) en els àmbits polític i internacional és coneguda pel seu lideratge en el Moviment d’independència de l’Índia contra el Raj britànic, a través de la pràctica de la desobediència civil no violenta.

D’aleshores ençà, el seu ressò ha continuat vigent, com recordem cada 2 d’octubre amb la celebració del Dia Internacional de la No-Violència, així proclamat per l’Organització de les Nacions Unides en memòria seva des de l’any 2007.

Mahatma Ghandi, que va definir la no-violència com la força més gran a disposició de la humanitat, va tenir una influència política excepcional i la seva trajectòria va estar guiada per la seva fortalesa espiritual, sobre la que volem fer unes pinzellades en aquest text.

El seu pensament es va recolzar en el binomi de la seva base religiosa i l’acció social, bàsicament era un home religiós que va ser polític per necessitat.

Per afrontar els problemes del seu país, Ghandi es va allunyar de la propaganda i del discurs grandiloqüent, propis de polítics professionals. El seu aspecte no era el d’un líder tradicional. Vestia de manera senzilla, sovint descalç, però la seva baixa estatura i el seu cos petit no eren cap fre per a un líder la força del qual residia en el poder del seu esperit.

La seva figura no s’imposava, tampoc la seva veu, que no alçava, sinó la seva expressió capaç de transmetre paciència i amor. No odiava cap poble, nació, religió ni tampoc el capitalisme, tot i la seva vida d’asceta. S’alimentava d’arròs i fruites, bevia llet i aigua i dormia al terra del seu Ashram, a Sabarmati.

Així, un home que supeditava el seu vessant material a l’espiritual, va aconseguir moure un país amb uns factors espirituals que van prevaldre sobre els materials, dirigits per ideals religiosos. La fi del moviment era el Swarâj, l’autonomia de l’Índia, i la manera d’obtenir-la eren les forces de l’ànima, que en paraules de Gandhi «són les armes pròpies de l’Índia; aquestes armes són l’amor, el poder de la veritat i el Satyágraha», aquest darrer un concepte que Gandhi va inventar, definint-lo com «atenir-se a la veritat i a la justícia».

Gandhi refusava la col·laboració amb un Estat que promulgava lleis injustes i deshonroses i alhora refusava la violència, que estava totalment prohibida als seus seguidors. La regla de conducta era la veritat, no s’havia de mentir, ni pel bé del país.

Si l’adversari atacava, la resposta de Gandhi enfront l’agressió era l’Ahimsā, la no-violència, que era infinitament superior a la violència, com oposició de la força de l’ànima contra la voluntat del tirà. Per a Gandhi, el perdó era més poderós que la venjança.

La no-violència no implicava passivitat ni submissió i duia implícit el sacrifici, com a gran llei de la vida. El sacrifici que Gandhi va fer sovint va ser els dejuni, entès per ell com un ritu religiós. La primera vegada que el practicà va ser l’any 1913, quan vivia a Sud-àfrica i liderava una petita comunitat anomenada Tolstoi Farm. Enfront una falta greu que van cometre dos dels membres del grup, Gandhi com a responsable del mateix s’infligí una penitència que consistí en un rigorós dejuni, com eina per a purificar l’ànima de qui el practica i el seu entorn. Va aconseguir el resultat que cercava amb el penediment dels que van cometre les faltes, tot i matisar en la seva autobiografia que aquesta forma de persuasió només era efectiva quan hi havia un lligam profund entre mestre i deixeble.

El pensament religiós de Gandhi es va començar a forjar des de la seva etapa juvenil. Ell es declarava vixnuïta de naixement, però sempre va mantenir el seu interès pels moviments religiosos i ètics, l’hinduisme, el jainisme, el budisme, l’Islam, el cristianisme. Dos autors el van colpir: Thoreau, autor de Civil Disobedience, que revelà per primera vegada a Gandhi la filosofia de la no-violència i Tolstoi, especialment, El regne de Déu és dins vostre, on les reflexions del pensador rus sobre «El sermó de la muntanya» varen calar en Gandhi, que manifestà en nombroses ocasions la seva fascinació per Jesús de Natzaret.

Les conviccions de Gandhi procedien d’una experiència espiritual viscuda, de practicar sempre el que va predicar, fins al 30 de gener de 1948, quan es dirigia a pregar per demanar la unió espiritual del seu poble i un fanàtic hindú va disparar-li una bala que va posar fi a la seva vida. Les seves darreres paraules van ser Hey Ram, «Oh Senyor».