L’islam i el bisbe Casaldàliga

 

El mes de març de l’any 2006 em vaig congratular que el Premi Internacional Catalunya fora concedit a Pere Casaldàliga, sacerdot claretià fundador d’una missió al Mato Grosso del Brasil i un dels ferms representants de la Teologia d’ Alliberament. Nascut a Balsareny (Bages), el 16 de febrer de 1928, va morir a l’Amazònia l’any 1965. Havia estat nomenat bisbe titular d’Altava el 1971 i fou també prelat emèrit de São Felix do Araguaia l’any següent.

El reconeixement li fou atorgat per la «seva meritòria tasca entre els més desvalguts, en especial els indígenes i camperols sense terra, amb els quals ha col·laborat en la transformació socioeconòmica del Mato Grosso brasiler». Sens dubte va ser un guardó molt merescut a un home de vida senzilla que fugia de la pompa a la que massa sovint alguns eclesiàstics ens tenen acostumats. Destaco també el seu mèrit en haver criticat sense embuts la dictadura militar que va governar el Brasil entre els anys 1964 i 1985.

Quina relació té o va tenir Pere Casaldàliga amb l’islam? Com a persona i com a bisbe no ho sé, però jo l’hi he relacionat moltes vegades en haver d’ explicar a les meves classes que una cosa és l’islam i una altra de ben diferent són els musulmans; que no es poden considerar ambdós conceptes com una mateixa cosa; que l’islam no és una religió monolítica i que aquest és un dels errors més corrents que es comet a Occident quan es tracta o es parla d’aquesta manera d’entendre Déu que forma part de la tradició monoteista d’Abraham. Una cosa és l’islam i l’altre els diversos islamismes, salafismes, neosalafismes, islams polítics o com en vulguem dir, que constitueixen els corrents doctrinals que promouen i segueixen tergiversacions de la doctrina predicada pel profeta Mahoma i continguda en el llibre de l’Alcorà. Cal insistir en la gran pluralitat d’aquests moviments deformadors.

A Occident també tenim pensaments criticables que sostenen que després d’haver vençut el feixisme, el nazisme o l’stalinisme, el món s’enfronta a una nova amenaça global de tipus totalitari: l’islam. I amb aquesta actitud qui en paga les conseqüències és el conjunt dels musulmans i, en especial, els nombrosos refugiats que intenten arribar a Europa en la recerca d’un futur. S’hauria de distingir clarament que una cosa és l’islam i l’altra els islamismes i insisteixo en l’ús d’aquest terme en plural, perquè els islamismes són molt diversos i variats.

En la meva docència a la Universitat i a l’ Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona, Casaldàliga m’ha ajudat a fer comprendre que hi ha tantes diferències entre els fidels de l’islam com entre els que es diuen cristias. Perquè és molt diferent el que predicava i practicava aquest bisbe català del que prediquen i practiquen alguns bisbes que –geogràficament- tenim molt més a prop.

Cal denunciar amb fermesa algunes actituds i pensaments que ens arriben sobre l’estatus de les dones, la violència masclista o l’acolliment degut als qui es llencen a la Mediterrània, un mar que s’ha anomenat nostre i que ara ja no és de tots.

T'ha agradat aquest contingut? Subscriu-te al nostre butlletí electrònic. Cada setmana, l'actualitat de l'Església diocesana al teu correu.

Dolors Bramon i Planas

Dra. en Filologia Semítica i en Història per la Universitat de Barcelona, és professora d’aquesta universitat i de l’ISCREB. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans, de JINETE, de FIMAM, de CEROMDI, de GIERFI, del Consell Assessor de l’IEMed, altres institucions i Presidenta de WUSmed.

Especialista en Islam, en historia andalusí i en arabismes, especialment els de la Llengua catalana. És autora, entre altres, de: Contra moros i jueus. La formació i l’estratègia d’unes discriminacions al País Valencià; El món en el segle XII. Estudi de la versió castellana d’una geografia universal: El Tractat d’al-Zuhrî; Obertura a l’Islam; Ser dona i musulmana; Moros, jueus i cristians en terra catalana. Memòria del nostre passat.

Programes formatius relacionats amb aquest article: