Les humanitats en una societat tecnològica

 

Vivim enmig d’un món tecnològic. La tecnologia ho abraça tot. Les petites tecnologies domèstiques o personals enlluernen infants, joves i grans. A Occident tothom té accés al món de la tecnologia. La tecnologia ha suposat una gran transformació (Karl Polanyi) que ha capgirat la comprensió del món i de l’ésser humà. Sembla com si la societat que es fonamentava en tot allò que tenia a veure amb el sentit de les coses i, naturalment, de l’ésser humà i de les seves relacions, hagués desaparegut.

La societat, a través de les seves polítiques, mirava de transmetre el sentit del món i de l’ésser humà i tenia cura de mostrar els lligams culturals entre totes les generacions i les grans cultures clàssiques (antigues o no) a través de l’estudi de les seves obres (literàries, històriques, filosòfiques, teològiques, arquitectòniques, estètiques,…). Avui alguns declaren la inutilitat de les humanitats.

El món que teníem davant nostre, lentament, es va esfondrant. Al llarg dels segles les humanitats han mostrat la riquesa i la força de les diverses formes d’expressió (artística, literària, religiosa, filosòfica, arquitectònica,…) que han permès dotar de sentit el món que teníem davant nostre i atorgaven continuïtat a la imatge del món que transmetien. La imatge que els homes i els pobles es feien del món sols canviava molt de tant en tant. Ara, però, el que s’esdevé és la imposició, sense criteris ètics, d’un món que irromp enderrocant el món que hi havia.

La tecnologia no només són eines o instruments. Sovint oblidem que la tecnologia és un sistema de vida que ho abraça tot i que resulta impossible d’evitar-lo. Però és un sistema (i una manera de viure, per tant) que no pot arribar a donar sentit a la totalitat de la vida ni a l’ésser humà. El sentit a la vida només pot provenir de les relacions que té l’ésser humà els altres, amb la natura i amb l’Absolut. La tecnologia, en tant que sistema, no és neutre i tot allò que no entra dins l’abast de la tecnologia tendeix a desaparèixer. Per això cal prendre partit davant d’allò que ofereix la tecnologia. No tot és renunciable. Almenys no cal renunciar a determinades aportacions de la tecnologia. Però cal determinar-ne èticament els seus límits i escollir el que és més adient a la cultura i a la vida de l’ésser humà i de l’esperit que enforteix l’ésser humà.

Si no volem fer de la vida un no-res cal parar l’atenció a les humanitats. Caldrà redescobrir els nostres clàssics de tots els temps. I se’ns obrirà davant nostre un món de sentit, un món que permetrà orientar la nostra vida enmig d’aquest món (tecnològic) que ens ha tocat de viure. És veritat que les humanitats hauran de conviure amb la tecnologia —i se’n serviran— però el sentit de la nostra vida l’orientarà allò més arrelat en nosaltres que és la vida de la cultura, la vida de l’esperit. I només així l’ésser humà no es dissoldrà enmig d’un món atrapat per la manera de viure tecnològica.

T'ha interessat aquest contingut? Subscriu-te al nostre butlletí electrònic. Cada setmana, l'actualitat de l'Església diocesana al teu correu.

Dr. Antoni Bosch-Veciana

Doctor en Filosofia per la UB amb premi extraordinari i llicenciat per la mateixa UB, Llicenciat en Teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya. Professor de l’ISCREB i de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull. Membre de l’associació Bí­blica de Catalunya» (1978), de la «Institución San Jerónimo para la investigación bí­blica» (1980), de la «Societat Catalana de Filosofia» (1984), de la «International Plato Society» (1997) i de la «Sociedad Ibérica de Filosofí­a Griega» (2006). Ha publicat nombrosos llibres i articles d’investigació, que es poden consultar a:
https://url.academia.edu/AntoniBoschVeciana

Programes formatius relacionats amb aquest article: