Les cures, un nou paradigma
La pandèmia que estem vivint té una incidència disruptiva en la configuració del nostre món, és possible que alteri completament la nostra configuració social. Serem capaços de canviar les nostres prioritats com a societat i com a individus?
El confinament va desplaçar el focus mediàtic i va permetre entrar en l’escena social nous personatges abans poc visibles com infermeres, metgesses, auxiliars… o fins i tot invisibles, com les persones que netegen, les que s’emporten els nostres detritus o les que ens proveeixen dels bens i serveis que ens calen, tot fent funcionar les complexes xarxes de distribució. Totes elles, persones que han fet tot el que calia per procurar el benestar dels altres, que han fet possible la vida, han posat de manifest la importància de les cures, tradicionalment exercides per dones, tant en l’àmbit de la família com de la societat. Aquests nous herois i heroïnes també tenien por, però es van sobreposar pel bé de tots: per abastir, per atendre, per guarir, per tenir cura. La seva performance posava al centre en cada moment el valor de la vida i les persones.
Hem d’aprendre alguna cosa. Aquesta societat que fa bandera de la força, capacitat i autonomia de cada individu ha estat conscient per un moment de que en realitat som fràgils, vulnerables i interdependents. La nova consciència de vulnerabilitat esdevindrà una llum per posar al centre els valors que, per un instant, hem vist amb tanta lucidesa.
Hem sentit una crida a esdevenir més empàtics, compassius, solidaris, acollidors, propers, generosos i compromesos en les relacions interpersonals. Hem adquirit més consciència de la nostra vulnerabilitat i de com és d’important trobar-nos, abraçar-nos i “perdre el temps” amb els amics i persones que estimem. Ens hem descobert un instint de protegir la nostra gent vulnerable que desconeixíem… i tot això ens connecta profundament amb l’esperança bíblica d’un futur millor.
Quan Israel experimenta situacions de desfeta i de pèrdua, els profetes anuncien un futur digne gràcies al compromís de Déu que, com tota cuidadora, assumeix la cura del seu poble: nodriment, atenció, companyia, guarició i rehabilitació. L’esperança dels vençuts s’aferma en la promesa de Déu de saciar els afamats en una taula parada abundosa i gratuïta, de saciar els assedegats amb llet i vi de franc (Is 25,6). En aquesta tradició bíblica el futur no arriba de la ma d’un Déu guerrer, ni jutge, ni tecnòcrata, ni omnipotent; el profeta albira en el futur un Déu compassiu en acció que eixugarà les llàgrimes (Is 25,8), embenarà les fractures del seu poble i curarà les seves contusions (Is 30,26), amb la col·laboració de l’auditori convidat a participar de la cura-rehabilitació dels últims: Enrobustiu les mans que es deixen caure, afermeu els genolls que no s’aguanten (Is 35,3).
També l’evangeli inscriu Jesús en aquesta tradició quan ha d’explicar el principal manament de la Llei a requesta d’un especialista que vol posar-lo a prova. La Llei és per Israel la formulació del projecte de Déu per a la vida humana, però què vol dir en la pràctica? Per Jesús, el perfecte acompliment pren els trets típics de les cures. L’exemple triat és l’estranger que es fa càrrec d’un home abatut, el samarità que el veu i se’n compadeix, que s’acosta a la víctima, amoroseix amb oli i vi les seves ferides, el puja a la pròpia cavalcadura, el porta a l’hostal; l’estrany que canvia de plans i s’hi queda a passar la nit, que paga per avançat l’estada i es compromet a completar el pagament de la seva butxaca fins la seva recuperació (Lc 10,25-37) .
El futur de la humanitat passa per donar prioritat a les persones i les seves necessitats; només la compassió exercida fins a nivells còsmics pot restablir les fractures i ferides que la turmenten.
Marisa Melero
