La urgència climàtica: religions, esperança i acció
La preocupació del canvi climàtic està a peu de carrer. La crisi climàtica és un dels esdeveniments que ha marcat aquest 2019 i sembla que, malauradament, marcarà aquests anys vinents.
De fet, ja no parlem de canvi climàtic, ni de crisi climàtica sinó d’emergència climàtica per ressaltar la importància del tema com una prioritat generalitzada del nostre món i de les nostres ciutats. Es copsa la necessitat de prendre mesures per combatre aquest desastre que es pronostica y que afectarà, especialment, el futur dels nostres fills i nets. Del que resolguem avui dependrà el nostre futur. Per això, estem vivint un moment decisiu i ja no tenim temps per ajornar la nostra resposta davant d’aquesta situació insostenible.
La darrera cimera del canvi climàtic organitzada per Nacions Unides, la COP 25, celebrada a Madrid, del 2 al 13 de desembre del 2019, ha vingut recolzada per tot un seguit d’alarmes mundials que, els que vàrem poder assistir, vàrem veure amb frustració i desencís la impassibilitat i infectivitat de molts governs i primeres potències.
És a dir, dels que realment tenen el poder per canviar aquesta tendència autodestructiva per prendre decisions compromeses. Més concretament, de les quatre superpotències més decisives en aquesta matèria, els governs de Brasil i d’Estat Units no hi varen ser presents en aquesta cimera de la COP 25, i la Xina i la Índia, tot i ser-hi presents a diferència d’altres trobades, el seu paper va ser discret i d’observadors. Aquesta tendència inactiva de molts governs contrasta amb l’augment de la consciència ciutadana i l’activisme de la societat civil, com les ONG, per trobar solucions urgents. El dimecres 11 de desembre, com a denúncia de la passivitat dels governs, en el si de la COP25, vàrem poder presenciar com diverses ONG es varen revoltar en una manifestació per demanar un canvi d’actitud per part dels governs. Les ONG i les comunitats religioses, impulsores de moltes organitzacions no governamentals, són els actors compromesos que pressionen i empenyen els governs a mobilitzar-se. Demanar comptes dels compromisos als governs és fonamental, ja que en molts casos, el que es signa queda en paper mullat.
Per què no actuen els governs? Perquè hi ha interessos econòmics. El canvi climàtic comporta un replantejament en el creixement econòmic. Créixer és consumir més. Això significa més consum dels recursos limitats del planeta i més petjada ecològica. Cap país vol frenar ni vol decréixer econòmicament. Per això molts senyalen el neoliberalisme i els valors de la societat com les causes directes d’aquesta situació. Llavors, molts països posen l’esperança en la ciència de la qual esperen que pugui resoldre el tema. Però aquesta solució, a data d’avui, no arriba ni es preveu com a factible ja que no és només una problema tècnic-científic sinó també de cosmovisió i de valors personals i comunitaris.
Els grups de fe es preocupen per aquesta temàtica de la cultura climàtica. Tenir cura del nostre planeta no és nou per les religions. Com obre del Creador i actitud espiritual, totes les religions tenen la saviesa en els seus texts religiosos, en la seva teologia, per sentir-se cridats a tenir cura del nostre planeta i mitigar el canvi climàtic. Hem de saber fer-ne un bon ús d’aquest planeta com a part de la creació i, per tant, com a benefactors que som: no en som propietaris. Mitigar els afectes del canvi climàtic és treballar per atenuar i no sobrepassar els 1.5 graus la temperatura del planeta (i sembla que si no revertim la situació arribarem als 2 graus). Com una persona malalta, sobrepassar aquesta temperatura és símptoma de manca de salut i les conseqüències poden ser nefastes com són la radicalització amb més sequeres, inundacions, tornados, epidèmies, riuades o desaparició de fauna animal, entre d’altres, i a on els més vulnerables, persones i animals, són i seran els més afectats. Estem parlant de la defensa dels drets dels més dèbils, dels més pobres i indefensos.
Aquesta consciència de la urgència climàtica, com una responsabilitat de tots, cal que preocupi a les diferents confessions religioses, i l’han posada de manifest diversos líders religiosos, com el Papa Francesc amb la seva Encíclica Laudato sí, entitats com el Consell Mundial de les Esglésies, o el document signat pels líders religiosos en la COP 21 celebrada a París. En aquesta línia, el dia 12 de desembre del 2019, líders religiosos de totes les religions, mobilitzats i units al darrere d’una pancarta on es llegia moltes religions una sola Terra, es van manifestar davant l’organització de les Nacions Unides com una veu compartida per exigir als governs respostes concretes aquesta preocupació actual. La urgència climàtica, per tant, esdevé un espai de diàleg interreligiós i d’unió entre les diferents creences.
Per això, el canvi climàtic ha de ser una aposta en els objectius de les comunitats religioses. Les religions, a diferència d’altres actors socials, aporten esperança i valors a la societat. Poden donar moltes intuïcions i saviesa a aquesta problemàtica. No és d’estranyar que un país budista com Bhutan, el seu desenvolupament social no es basi exclusivament en el creixement econòmic del producte Interior Brut (PIB) sinó també en altres paràmetres com l’índex de la Felicitat Interior Bruta. A més, a més, en la mateixa línia de trobar solucions cal mencionar actuacions concretes personals i col·lectives per a desenvolupar una cultura de respecte del planeta com és, per exemple, el programa d’ecoparròquies promogudes per entitats cristianes.
En la coresponsabilitat de la persona i dels col·lectius, religiosos y no religiosos, en aquesta urgència climàtica, les nostres accions coherents del dia a dia (des del reciclatge, a la sensibilització o a l’activisme) ens empoderen i ens dona legitimitat per continuar exigint responsabilitats i accions als governs i als més poderosos per tal d’arribar a l’emissió zero ja que, com diuen els nostres joves: “no existeix un planeta B”.
