La sinodalitat: un repte històric
Des dels primers temps, l’Església es reuneix per discernir comunitàriament davant d’un moment crític o un punt d’inflexió. Els Fets dels Apòstols expliquen com les comunitats cristianes han de resoldre certes qüestions pastorals mitjançant l’assemblea de creients, la crida a l’Esperit Sant i una discussió directa amb aquells qui tenen autoritat.
Ja sigui ecumènic, diocesà o local, trobem traces de sínodes o concilis ininterrompudament des de l’Església primitiva fins al Concili Vaticà II, que marcarà un autèntic revifament d’aquesta pràctica. La paraula d’origen grec “sínode” és inicialment l’equivalent al llatí concilium, en català concili. La paraula sínode prové del grec σύνοδος, que significa “un camí recorregut junts”, però també pot voler dir “creuar el mateix llindar de la llar”, en definitiva, romandre junts. Mitjançant aquesta noció d’un enfocament comú, la sinodalitat es presenta com un procés durant el qual es tracta d’escoltar i discernir la voluntat de Déu per a l’Església, implicant tots els batejats. El Concili Vaticà II afirma de fet que “la col·lectivitat dels fidels no es pot equivocar en la fe” (Lumen gentium n. 12) i que aquest sentit de la fe és “despertat i sostingut per l’Esperit Sant”.
A principis del segle II, Ignasi d’Antioquia descriu la consciència sinodal de les diverses esglésies locals que es reconeixen com a expressions de l’única església. En la carta que dirigeix a la comunitat d’Efes assenyala que tots els seus membres són sínodoi, és a dir, companys de viatge en virtut de la dignitat baptismal i de l’amistat amb Crist. Les seves cartes parlen tant de la comunió inicial, que és produïda i es manifesta en l’assemblea eucarística presidida pel bisbe, com també de la comunió entre les esglésies locals. Segons Ignasi la interrelació entre el bisbe i la comunitat és un element constitutiu de la vida de l’Església local.
El testimoni de Cebrià de Cartago, que ens situa a l’església occidental de mitjans del segle III, corrobora la tradició del principi episcopal i sinodal que hauria de regir la vida i la missió de l’església a nivell local i universal. Els investigadors destaquen la coincidència del procediment sinodal amb la manera de procedir del senat romà a les seves sessions de treball. Així, Cebrià actua com el magistrat encarregat de dirigir l’assemblea: presenta l’assumpte que serà objecte de la deliberació, després li segueix la lliure expressió i opinions per part dels allí presents que eren preveres i diaques i el poble. Aquí ens trobem amb la qüestió clau sobre la participació dels laics a les assemblees eclesials.
Les províncies eclesiàstiques es conformen a partir del segle IV, promouen la comunió entre les esglésies locals i són presidides per un metropolità, pel primer dels bisbes de la regió. Posteriorment a la formació de les províncies eclesiàstiques, els concilis o sínodes provincials seran la forma preferida per regular l’activitat sinodal. Nicea estableix la norma de convocar el Concili Provincial dues vegades a l’any i demana la participació de tots els bisbes d’una província en l’acte sinodal de l’elecció d’un nou bisbe, per validar l’elecció del metropolità.
A partir del segle IV van anar apareixent agrupacions d’esglésies locals. En aquesta evolució ocupa un lloc excepcional el naixement de la pentarquia, a és a dir, els cinc patriarcats que garantien l’exercici de la comunió i de la sinodalitat. Entre els segles IV i VII es va anar consolidant l’anomenat ordre del cinc patriarcats, fonamentat en els concilis ecumènics i aprovat per ells. En el marc de la comunió eclesiàstica, l’església de Roma gaudia d’una consideració especial com a lloc del martiri dels apòstols Pere i Pau. Així, en el context de la pentarquia, la seu de Roma ocupa el primer lloc i exerceix una primacia d’honor. Durant la segona meitat del primer mil·lenni els concilis ecumènics són concilis de la pentarquia: la seva ecumenicitat es fonamenta en la participació de les cinc seus patriarcals, és a dir, Roma, Constantinoble, Alexandria, Antioquia i Jerusalem. A l’occident llatí els concilis provincials havien cedit el lloc als concilis nacionals, concilis que reunien els bisbes d’un regne entorn el rei, per això també se’ls anomenem regis. Així succeeix en el regne merovingi a partir del 511, en el regne visigot des de l’any 598, en el regne carolingi durant els segles VIII i IX.
En definitiva, en l’església dels primers segles, els preveres vivien al voltant del seu bisbe, cosa que facilitava la comunicació i feia menys necessaris els sínodes diocesans. Entorn el segle VI i amb la penetració de l’Església en zones rurals, la comunicació dels preveres amb el seu bisbe es torna més dificultosa. El sínode diocesà comença per això a revestir importància en el caminar de les esglésies locals. El nou sistema de diòcesis va desenvolupar els sínodes també per a cada església per separat, d’alguna manera en la línia del primitiu presbyterium presidit pel bisbe i incloent als sacerdots parroquials, abats i degans de la diòcesi. L’extensió de l’imperi sota Carlemany va fer d’aquestes assemblees pràcticament concilis de tot l’occident medieval (Ratisbona 792, Frankfurt 794). Amb el creixement de l’autoritat papal a occident i la coronació de Carlemany com a emperador (800), la rivalitat amb l’imperi d’orient va augmentar i aviat va arribar la interrupció de la relació de comunió amb les Esglésies orientals (1054), que reconfigura l’Església occidental al voltant de Roma, l’única gran església apostòlica de prestigi a occident. Aquesta reconfiguració va afavorir un ordenament més jeràrquic que de comunió.
Altres factors van contribuir a aquesta centralització de l’església de Roma. Per exemple, la reforma gregoriana s’estendria a instàncies dels papes des del centre a la perifèria en un entramat feudal, en el qual els bisbes més que pastors dels seus territoris eren baules d’aquesta organització social. En aquest context, el papat va lluitar contra les intromissions del poder temporal en el nomenament dels bisbes i en altres temes eclesiàstics.
L’Església universal es va anar constituint com la unitat de mesura de l’eclesiologia. L’Església local quedava relegada a un lloc secundari i s’entenia només com a part de l’organització jeràrquica de l’Església universal. L’Església abandona gradualment el concepte de “comunió”, propi de les Esglésies d’orient, per a desenvolupar el de “jerarquia”, més d’acord amb el d’”Església universal”. Així, el segon mil·lenni arranca amb la reforma gregoriana i la lluita per la libertas ecclesia, dos processos que contribueixen a l’afirmació de l’autoritat papal. L’Església llatina s’orienta decididament cap a la idea d’una església Universal que relega les esglésies locals a la condició de submúltiples administratius. La concentració de l’església universal a la seu romana arriba al seu punt culminant en les definicions del Vaticà I.
Mentre va durar el Cisma d’occident (1378-1417), va tenir lloc una constant discussió sobre l’autoritat del Pontífex i la dels bisbes reunits en Concili o, el que és el mateix, el valor del concili en sí o el conciliarisme, que entén l’assemblea com l’autoritat suprema de l’Església, superant l’autoritat papal, a tothora i en tota circumstància. La confusa situació d’una cristiandat tricèfala, en la que tres papes lluitaven per la condició de legítims titulars de la Seu romana, només va poder ser solucionada a través de la via conciliar. El concili de Constança suspèn els tres pretendents i procedeix a l’elecció d’un papa que es considerarà legítim. Així es dona pas a les idees conciliaristes, és a dir, a la idea de superioritat del concili sobre la tradicional autoritat del papa. Aquest conciliarisme donarà lloc a una lluita històrica entre el papa Eugeni IV i el concili de Basilea.
Els concilis generals, preocupats per la reforma de l’Església, especialment el Laterà IV (1215), el concili de Basilea (1431-1449) i finalment Trento (entre el 1545 i 1563), legislen sobre la celebració de sínodes diocesans i provincials. Per aquests tres concilis els sínodes diocesans o sínodes provincials eren els instruments indispensables per realitzar la reforma. Trento establirà la norma de celebrar sínodes diocesans cada any i provincials cada tres anys.
El Concili de Trento (1545-1563), tot i l’interès per posar un fre al moviment reformista alemany, va respondre principalment a un clam de reforma en el si de l’Església que des de feia segles havia quedat insatisfet. Aquesta instància sinodal a gran escala, amb una participació enorme de bisbes i teòlegs, va donar un gran impuls a la celebració de concilis provincials i sínodes diocesans com una forma de portar la reforma catòlica a la pràctica en les diferents esglésies.
En repassar la història hem pogut comprovar la permeabilitat entre les estructures eclesials i les estructures sociopolítiques: en el relat de Lluc (24, 13-35) sobre el concili apostòlic, es poden constatar elements del procediment dels sanedrí jueu; en el cas del concili presidit per Cebrià de Cartago, es pot reconèixer un funcionament anàleg al del senat Romà; en el model sinodal del conciliarisme, apareix el model corporatiu medieval amb la seva idea de representació. Així, podríem veure en tot el moviment de la sinodalitat un paral·lelisme amb la doctrina social-política conciliarista que instauraria una forma de govern eclesial més democràtic i més proper al poble. Amb això es voldria garantir la dignitat del poble de Déu, com hauria de succeir en una societat moderna i democràtica. Això demana un avenç en diversos àmbits: en les comunitats parroquials, en les diòcesis, en les conferències episcopals, i en definitiva, en l’església Universal.
La mirada oberta i analítica vers la història de l’Església ens ensenya a valorar en la seva adequada mesura el present i la seva transcendència. Cal comprendre els esdeveniments actuals com a part d’un recorregut històric que continua en moviment. Al llarg d’aquest camí, les dificultats i moments de canvi han aparegut amb freqüència i han servit com temps de transformació gràcies a l’acció de l’Esperit Sant. Precisament les expressions de vida sinodal a l’Església en els seus diferents nivells estan vinculades a la recerca de respostes davant dels problemes que sorgeixen en els diferents temps i llocs, manifestant així la unitat i comunió de l’Església a través de la diversitat i el consens. Davant els desafiaments pastorals que se’ns presenten com Església en el segle XXI, comprendre part de la història en procés ens fa prendre consciència com a Poble de Déu de la nostra missió en aquest camí.
