La deliberació i el coneixement en l’acte humà

 

Segons la teoria Tomista, el primer requisit que es necessita perquè un acte sigui voluntari, i per tant humà, és el coneixement. Per aquest motiu s’afirma que: “L’home és qui millor coneix la fi de les seves obres i es mou a si mateix per obrar. Per aquest fet, amb tota propietat, poden anomenar-se els seus actes voluntaris. No podem parlar d’un acte voluntari i lliure quan existeix una manca d’ús de raó: “Per tant, no són actes lliures ni humans els que l’home realitza fora de l’ús de la raó, sigui aquesta carència passatgera o permanent. Per això les accions no són morals, excepte que siguin voluntàries in causa”.

Així mateix, de la definició de l’acte humà de sant Tomàs abans referida es deriva l’exigència d’un enteniment pràctic i d’una valoració perquè es pugui dir que un acte s’ha fet amb la necessària discreció de Judici, i per tant, perquè aquest acte sigui vertaderament humà.

Però, ¿quin és el nivell de discreció de Judici que es requeriria per la validesa d’un acte? És a dir perquè es consideri un acte autènticament humà. De la mateixa definició de Sant Tomàs al respecte es desprèn el criteri, clarament, que és el que s’ha adoptat i desenvolupat avui. Seria necessari un coneixement pràctic valoratiu proporcional a la transcendència objectiva i subjectiva que l’acte té per la persona.

Sant Tomàs tracta les passions com un dels elements que poden resultar més pertorbadors del coneixement crític i valoratiu. A la Suma Teològica reconeix la gravetat impossibilitant de com les passions poden alterar les aptituds necessàries per al coneixement crític i valoratiu: “D’una manera, perquè la raó queda totalment impedida, perdent l’home, l’ús de la raó. Així passa a qui, sota un accés violent de còlera o de concupiscència, es tornen furiosos o dements com si es tractés d’una pertorbació orgànica, ja que aquestes passions produeixen trastorns fisiològics. Passa així a aquest el que als animals irracionals, que necessàriament són arrossegats per l’impuls de la passió. Llavors, com no hi ha actuació de la raó, tampoc n’hi ha de la voluntat. Tanmateix, el mateix sant Tomàs també reconeix que no sempre les passions arriben a aquest extrem.

No obstant això, sant Tomàs no només aborda aquells elements que incapaciten pel coneixement pràctic i valoratiu o, cosa que és el mateix, el judici crític. També s’ocupa del coneixement teòric, ja que, sense el mateix seria inútil parlar d’un coneixement pràctic o valoratiu. En aquest sentit, s’aborda la ignorància, i s’afirma que causarà involuntari si es priva d’aquest coneixement. Pot afectar l’acte de la voluntat de tres maneres: concomitant, consegüent, i antecedentment. En el cas de la Ignorància concomitant no hi hauria un acte nul, puix l’acció ha estat voluntària. En el cas de la consegüent només si la ignorància és voluntària; i en el cas de la ignorància antecedent, s’ha d’entendre voluntària i faria nul l’acte realitzat amb tal ignorància.

La voluntarietat de l’acte humà i l’autodeterminació

Si bé sant Tomàs considera la deliberació o coneixement pràctic, ja considera com a part de l’acte humà, aborda directament i específica la voluntat com a valoració i autodeterminació amb una profunditat i claredat que impressiona. Així, afirma… “I així, com ambdues coses, obrar i obrar amb una finalitat, procedeixen d’un principi intrínsec, els seus moviments i els seus actes serien més voluntaris, doncs voluntari significa que el moviment procedeix de la mateixa inclinació… davant de tot, l’acte voluntari és el que procedeix d’un principi intern que és la facultat apetitiva o voluntat.

Procedeix, per tant, de la interioritat sota el subjecte i no d’una causa exterior a ell. Al contrari, quan un acte procedeix d’un subjecte determinat però a partir d’una causa externa es tracta d’un acte violent o coaccionat. La conseqüència és evident, si bé la llibertat interna queda inclosa en el pla del coneixement pràctic valoratiu, en l’autodeterminació s’està exigint una llibertat entesa com a immunitat de coacció, és a dir, llibertat externa.

Per tant, la teoria de l’acte humà, de cara a les ciències socials continua indemne i perfectament vàlida. Això, malgrat les qüestions que s’ha fet al concepte de llibertat humana des d’algunes teories filosòfiques, com l’analítica, o teories psicològiques, com el conductisme radical o un determinisme genètic o neurològic. El fet de qüestionar-se ja no ve a fer-se per Lombroso i la criminologia. Tanmateix, la immunitat de coacció és un fet extrem i comprovable. Per tant, la teoria de l’acte humà continua consolidant-se la que empíricament és la més comprovable de facto. En aquest sentit, també es considera la més eficaç per obtenir resultats de justícia, de les relacions interpersonals i socials, segons les comprovacions de les ciències socials.

Aquesta teoria queda especialment clara i resulta especialment operativa perquè el mateix sant Tomàs va fer la llista de factors que afecten la voluntat, unes vegades condicionant-la, altres vegades anul·lant-la, o determinant-la radicalment, i altres fent-t’ho de manera relativa.

En quant la violència: la voluntat pot patir violència en el moment de ser impedits uns actes per una força externa, quan impossibilita executar l’imperi de la voluntat. Per tant, s’evidencia una incompatibilitat que l’acte sigui propi de la voluntat i que sigui realitzat a causa d’una violència que no deixa lliure la persona.

Pel que respecta a la por: sant Tomàs afirma que el que es faci per por és voluntari, perquè es fa en circumstàncies concretes per evitar un mal major que es tem. Tanmateix, considerant l’acte en si mateix, fora d’aquestes circumstàncies, és un acte que repugna a la voluntat. Així, per aquesta consideració de la ment es considera involuntari però només relativament.

També, es refereix a la concupiscència: en aquest cas afirma l’Aquinant: “La concupiscència no només causa l’involuntari, sinó que fa més voluntaris els actes. En efecte, s’anomena voluntari un acte perquè la voluntat tendeix cap a ell. Ara bé, per la concupiscència, la voluntat s’inclina a voler el que agrada a la concupiscència. Per això, més contribueix a augmentar la voluntarietat que a causar el fet involuntari. “Efectivament, aquí trobem una matisació de la teoria de l’acte humà que fa entendre’l lliure com a un acte amb immunitat de coacció.

Quan es parlava de passions, sant Tomàs es referia a estats de l’ànim que comporten una anomalia que impedeixen que la llibertat sigui de manera passatgera o permanent. Tanmateix, els impulsos interns propis de la persona, encara que siguin determinants, no anul·len la voluntarietat de l’acte. Aquesta precisió suposa que els qüestionaments de la llibertat humana realitzats per teories psicològiques i filosòfiques no hagin afectat la validesa i l’eficàcia d’aquesta teoria en l’àmbit de les ciències socials i jurídiques.

En efecte, la teoria de l’acte humà no nega que puguin tenir-se en compte aquestes passions com a condicionaments de l’acte humà. És més, en tractar la concupiscència està integrant-la com a element que conforma la voluntat i per tant, també valorable des de l’àmbit jurídic o des de qualsevol altra ciència social. Tanmateix, en entendre la llibertat com a llibertat per realitzar alguna cosa sense immunitat de coacció, considera aquests actes com a voluntària i per tant atribuïbles o imputables a la persona. Així, la diferència es fa entre un acte en el qual hi ha circumstàncies externes o internes que són atenuants o eximents, i un acte que no és imputable a la persona per no considerar-se un acte lliure, voluntari i, per tant, humà.

T'ha agradat aquest contingut? Subscriu-te al nostre butlletí electrònic. Cada setmana, l'actualitat de l'Església diocesana al teu correu.

Vicent Benedito

Doctor en dret Civil amb Cum Laude (Universitat de Barcelona), Doctor en Dret canònic amb premi extraordinari a la millor tesis de la universitat (Universitat Pontifícia de Salamanca).  Llicenciat en Ciències eclesiàstiques a la Facultat de Teologia de València. Exerceix la docència en la Universitat Internacional Dominicana (Domuni) en el pla de estudis a distancia de la llicenciatura de ciències religioses. En el Curs 2018-2019 professor encarregat de la Facultat de Dret Canònic de la Universitat Pontifícia San Tomàs de Aquino de Roma (Angelicum); de 2011 a 2013 professor de dret canònic a la facultat de Teologia de València. Ponent en diversos cursos del Col·legi d’Advocats de Barcelona. A més a més, imparteix Dret Canònic als cursos que tenen lloc a Sant Boi, coordinats per l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB).

Programes formatius relacionats amb aquest article: