Jacques Levrat, la fe com a fraternitat amb els musulmans
Nascut a Lió el 1934, Jacques Levrat serà ordenat prevere el 1960. El 1967, en ple ambient postconciliar, és enviat al Marroc al servei de la petita comunitat cristiana. Durant uns anys la rutina del Pare Levrat consistirà en estar dos dies a la setmana atenent els cristians a Rabat i la resta de la setmana voltant arreu del país on es trobés algun creient. El 1973 l’arquebisbe de Rabat Jean Chabbert el nomena vicari general. Passarà 8 mesos de recés a Goulmima abans d’acceptar el càrrec. El 1977 fundarà el GRIC de Rabat, grup de recerca islamo-cristiana amb seus també a Tunis, Beirut i Paris. El 1980 dimiteix del vicariat i viatja per diferents països islàmics per acabar fent estada a Assekrem en l’ermita que havia construït sant Charles de Foucauld. Entre 1980-2000 Jacques Levrat exercirà a Rabat de director de La Source, un centre de recerca i documentació que el 2012 es refundarà com a Institut Ecumènic de teologia al-Mowafaqa. Aprofitarà aquest càrrec en una institució acadèmica per treballar en la seva tesi doctoral en teologia que defensarà el 1984. Compaginarà aquest càrrec amb un nou nomenament com a vicari general de monsenyor Hubert Michon entre 1995-2000. Acabat aquest servei pastoral passarà un any de recés a la ciutat sagrada de Fes, per finalment instal·lar-se a Béni Mellal on crearà el 2005 el Complex Cultural. La darrera dècada de la seva vida el pare Levrat durà a terme des de Béni Mellal una enorme tasca animant tota mena d’iniciatives de formació, reflexió i diàleg. Amb la salut molt afeblida, el 2012 retornarà al seu Lió natal per rebre assistència sanitària i morirà el febrer de 2013 amb el cor posat al Marroc.
En la seva adolescència i joventut Jacques Levrat va ser molt aficionat a l’alta muntanya; havia arribat a ser un bon escalador i va fer de guia durant algunes temporades. Segurament aquesta experiència va marcar la seva manera d’afrontar la vida cristiana: cal fer-se càrrec adequadament del destí previst, dels camins que hi menen i del viaranys alternatius i, sobretot, ser màximament conscient de les pròpies forces. En efecte, davant de cada repte viscut en els 45 anys de vida al Marroc Levrat n’avaluarà el mitjans i els fins, les oportunitats i les dificultats i, abans de prendre cada decisió important, dedicarà uns mesos a un recés espiritual per tal d’escoltar la voluntat de Déu.
I és que Levrat era enemic declarat dels amateurs que improvisen, dels espontanis que es deixen arrossegar per un impuls i es precipiten. La joventut com a escalador de muntanya l’havia fet previsor, s’havia habituat a les exigències, havia après que el camí està fet d’etapes i que cal guardar forces per a poder seguir endavant. La seva espiritualitat es fonamentava en aquesta saviesa: sentir-se un pelegrí, ésser un cercador exigent i meticulós, saber fer-se proper als companys de camí, estar atent als signes dels temps.
Tot plegat ho va aplicar al Marroc: el valor del compromís amb l’altre en la seva diferència espiritual; encara més, la necessitat de l’alteritat per a una conversió permanent. Saber-se estranger-germà entre els musulmans i aprendre de l’Altre que és Déu el valor de la unió en la diferència. Ho havia après des de petit a casa, amb una mare profundament espiritual i un pare escèptic. Un ambient, el familiar, propici a conviure amb la diferència que va actuar com un estímul per a la recerca d’una fe personal.
De Levrat ens en queda el testimoniatge espiritual: fer silenci per poder contemplar, escoltar com un acte d’humilitat i dialogar com un compromís al servei de la formació humana. Escoltar amb la màxima atenció per facilitar les trobades amb els altres concrets. Levrat va encarnar l’ètica del diàleg interreligiós.
Francesc-Xavier Marín i Torné
