Humans i ecosistema

 

Comencem per una obvietat que hem anat oblidant: l’espècie humana és una espècie d’animal primat força singular, però que no s’escapa de la categoria d’animals. Des d’aquest punt de vista forma part de l’immens conjunt de vivents que constitueixen l’ecosfera, i, per tant, manté  respecte de la vida la mateixa dependència que qualsevol vivent. Per exemple necessiten aire, aigua, elements del sòl terrestre i l’energia solar per a viure, aprofitant de forma insubstituïble la sorprenent funció de les plantes verdes per a convertir en molècules orgàniques el diòxid de carboni i l’aigua, gràcies a l’energia solar, alliberant a la vegada oxigen a l’ecosfera. Aquesta absoluta dependència integral fa que alguns autors com J. Lovelock hagin parlat de la Terra com d’un ésser vivent, evocant el nom de Gaia, la deessa grega de la Terra.

Els grans i admirables progressos tècnics que han protagonitzat els humans els han portat a pretendre afranquir-se de la seva condició de peces de l’ecosfera i considerar-se “transhumans” com si això els deslligués de la seva dependència de la vida terrestre general. Es tracta d’una manifestació més de l’orgull i suficiència  que ens anima. Obliden que qualsevol avenç tècnic, per útil i sorprenent que sigui, no passa de ser un artefacte ortopèdic que prolonga i manté la vida humana però no la substitueix en cap dels seus aspectes radicals.

Un cas emblemàtic d’aquesta  situació d’ignorància de les nostres imprescindibles arrels en la biosfera ens l’ofereix la crisi de la pandèmia vírica recent. Sorprèn sentir parlar del transhumanisme sense cap referència al món microbià, insubstituïble per la tècnica, i que és perfectament ignorat. En el cos humà hi conviuen fins a més d’un quilo de microorganismes, de milers  d’espècies, que no veiem però que condicionen essencialment la nostra supervivència. Un virus mutant de la família coronavirus ha posat potes enlaire tota la humanitat. Tan enamorats que estem de la nostra “inviolabilitat” tècnica! I l’ecosfera està plena de milers de famílies de virus, bacteris i fongs que desconeixem i amb els que convivim amb grans beneficis i riscos, i periòdicament ens sorprenen amb vulgars mutacions que ens resulten agressives i moderen les nostres suficiències.

Una altra situació relativa al tema és la de la sostenibilitat de la presència humana en la Terra. Mai en la seva història, la humanitat s’havia preocupat de si la seva presència podia resultar perjudicial per a l’ecosfera. Ara hem començat a adquirir la convicció de depredadors d’un sistema limitat al qual no sabem viure adaptats per sobreviure en ell. I això crea problemes tècnics i psicològics específics i nous. Apareix la necessitat d’una nova ètica ecològica amb característiques temporals i d’espai pròpies, com recorda el Papa en la carta encíclica Laudato si’.

A tots ens convé recobrar la saviesa de saber-se peces d’un sistema vital riquíssim i complexíssim del qual depenem inevitablement. Formant part d’aquest sistema i  no agredint-lo podem sentir-nos feliços.

T'ha agradat aquest contingut? Subscriu-te al nostre butlletí electrònic. Cada setmana, l'actualitat de l'Església diocesana al teu correu.

Ramon M. Nogués

Estudis de Filosofia, Pedagogia i Teologia. Doctor en Biologia. Ha estat catedràtic d’Antropologia Biològica a la Universitat Autònoma de Barcelona. Treball en genètica de poblacions, evolució del cervell i relació del cervell amb transcendències religioses. Membre de Comissions Nacionals de Bioètica i col·laborador amb professionals de la psicologia i psiquiatria.

Programes formatius relacionats amb aquest contingut: