Gn 38: Tamar. Avui, testimoni de…
Gn 38 pot ser com una mena d’endevinalla, amb pistes, en la que el lector ha de resoldre l’enigma del missatge. No hi ha rodolins ni jocs de paraules, ni metàfores o sentits figurats. Hi ha una narració de fets reals que ens convida a pensar i actualitzar el seu sentit. És un text sagrat en el que la Divinitat, redaccionalment, és absent. Però hi és. On i com? Hi ha dues figures centrals: Tamar i Judà. Hi ha un tema cabdal: la justícia; una justícia de clan (profana?) que les generacions lectores actualitzen en l’avui de cadascú personal o col·lectiu. La lectura de Gn 38 planteja un munt de qüestions, i, potser, aquí està la voluntat de l’enigma: generar un espai d’inseguretat precisament de la mà d’una figura que és tot el contrari, Tamar.
La narració de Gn 38 fa referència al coratge de Tamar, que es mostra conseqüent amb la seva consciència, al servei de la justícia i el dret: la justícia es refereix a allò que és legítim, apel·la a la consciència i al discerniment; el dret es refereix al compliment de la llei vigent. En una mirada més amplia hi ha el contrast entre la deixadesa del patriarca Judà en el compliment de la llei del levirat i la la seva nora Tamar, cananea, per fer-la complir enginyosament a risc de la pròpia vida.
La lectura de Gn 38 genera incertesa, suscita un continu interrogant. El conflicte és present; l’amor fraternal absent, i és Tamar, dona i estrangera, qui el reclama com a exigència de legitimitat. Reflecteix la solitud personal davant la decisió i la praxis conseqüent.
Gn 38 estableix els esdeveniments en situació semisedentària, l’economia és familiar, la població és mixta. Un temps amb les seves costums, normes no escrites, tabús; on impera la llei de família, el cap ho és tot i en disposa. Una societat tribal, patriarcal, la descendència masculina és garant de l’economia familiar, de la supervivència del grup. Judà és l’autoritat dins el clan familiar.
Aquest temps narrat no correspon amb el de la narració d’època postexilica on al territori de Judà hi ha una variant del judaisme amb tendència a tancar-se sobre si mateix, on el matrimoni amb dones cananees (“estrangeres”) és explícitament prohibit, en un marc social d’exclusió de l’exogàmia (Esd 9-10). Gn 38 apunta a un retret de l’endogàmia exigida en el postexili.
No sabem quins son els sentiments de Tamar, es descriu les accions: Tamar compleix el mandat de Judà i espera el compliment de la paraula donada. Però tal espera té un límit i passa a l’acció explicita: tindrà un fill (bessons) no dels cunyats sinó del cap de família, Judà. Tamar fa complir amb enginy la llei que protegeix la descendència del primogènit i es protegeix a si mateixa al retornar a la família que li correspon per matrimoni. Tamar és fidel no submisa, pren la iniciativa de la reparació del dany moral i personal. I ho fa amb una manera de fer transgressora però en cap moment posa en evidència explicita a Judà: al coratge de Tamar cal afegir-hi la delicadesa amb que gestiona l’error del patriarca sense humiliar-lo públicament. Fermesa en la decisió, elegància en la manera de fer.
Israel mira, llegeix, interpreta, els esdeveniments i el seu significat des de la confiança en la Presència de Jahvè. Arreu. Amb dificultats, contradiccions i tensions. Els textos bíblics son textos “sagrats”, amb el que això significa: provenen de la Divinitat i revelen els seus misteris que cal descobrir, interpretar i actualitzar. Ningú acompanya el lector, exiliat en la seva circumstancia, com ningú acompanya Tamar en la seva determinació (decisió), exiliada a casa del pare: en qui confia Tamar?, i el lector? La “pertinença” a l’Israel teològic ve de la mà de l’actitud i de la praxis. És això el que ens vol dir el text?
