Francis S. Collins: de l’ateisme a la religió a través de la ciència
Les experiències de fe sempre són personals i intransferibles i això fa que siguin particularment interessants. Els itineraris que porten a aquestes experiències resulten riques en la mesura que ens dibuixen el joc del raonament i les conviccions emocionals vitals enmig dels contextos culturals en els quals es produeixen els itineraris.
Francis Collins (Staunton, Virginia, 1950) és un destacat científic nord-americà, químic i metge, amb una brillant carrera investigadora i acadèmica principalment en biologia genètica. Membre destacat de l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units, des de 1999 fins a 2008 dirigí el Projecte Genoma Humà participat per 18 nacions, figurant en el 2000 en la presentació de l’esborrany del genoma humà amb el president Clinton. El president Obama el nomenà el 2009 president dels National Institutes of Health dels Estats Units. Científicament, ha identificat el gen de la neoplàsia endocrina múltiple i ha realitzat un ampli estudi en la població finlandesa de la genètica de la diabetis, malaltia en franca expansió en el món modern. Ha treballat també en la genètica de malalties com la fibrosi quística, la neurofibromatosi i la malaltia de Huntington. Ha obtingut nombrosos guardons com el Premi Internacional Kilby (1993), el Premi Príncep d’Astúries (2001), la Medalla Presidencial de la Llibertat dels Estats Units (2007) o la Medalla Nacional de la Ciència d’aquell país (2008).
El seu itinerari va des de l’ateisme a la fe cristiana precisament a través de la ciència. Ell mateix explica aquest itinerari en l’inici d’un llibre (¿Cómo habla Dios? La evidencia científica de la fe. Temas de hoy, 2007) en el que presenta el camí seguit.
Les etapes comentades per Collins són interessants en la mesura que és l’aprofundiment científic el que acompanya Collins en l’accés a la fe, concretament les consideracions cosmològiques, en primer lloc (ajustament fi dels paràmetres cosmològics) tema en el qual juntament amb el tema del Big-Bang en el qual física i metafísica coincideixen de forma inevitable, tal com han assenyalat també M-Y Bolloré i O. Bonnassies en un text suggestiu i provocatiu (Dieu, la science, les preuves. Eds Tredaniel, 2021). A més i en segon lloc Collins cita en el seu itinerari envers la fe, la seva brillant experiència en la recerca del DNA humà, tema en què és autoritat mundial. Cosmologia i Biologia han acompanyat el camí cap a la fe d’aquest eminent científic.
El marc és el del debat Fe/Ciència que va resultant interessant com a positiu. Després de segles en què ciència i fe anaven de bracet i fins i tot grans científics eren clergues (penseu en Mendel, Berkeley, Copèrnic i més modernament el mateix “inventor” de la teoria del Big Bang, el sacerdot belga Lemaitre), durant un segle es posà de moda destacar l’antagonisme entre ciència i fe, enfrontant anècdotes desafortunades per part de religiosos i científics. Avui ja som conscients que ciència i fe són dimensions complementàries del complex camp del coneixement humà i que observacions experimentals, reflexions filosòfiques, propostes de sentit i fins i tot expressions estètiques i emocionals poden articular-se dins del limitat món mental humà i davant del Misteri (Einstein dixit!) que és la realitat en els seus més profunds nivells.
Precisament per a treballar en la correlació del coneixement científic i religiós, Collins creà la Fundació BioLogos el 2007. El Papa Benet XVI el 2009 el nomenà membre de la Pontifícia Acadèmia de Ciències, institució de gran prestigi internacional. L’experiència religiosa de Collins es podria situar en un cristianisme “teista” que està a prop de la persona, ja que Collins ha assenyalat sempre l’experiència religiosa com una línia d’aproximació a la persona paral·lela a la que ofereix la ciència biomèdica que ell ha treballat profundament en el camp de la genètica. És probable que alguna de les formes d’expressió religiosa de Collins ens semblin una mica “americanes”, en el sentit de menys especulatives i filosòfiques que les que ens són més familiars, però això forma part de les peculiaritats dels itineraris personals de la fe.
