El silenci de l’aula
Fotograma de la minisèrie “Gambito de dama” de Netflix
Engeguem el tercer i darrer article sobre la relació entre l’educació i el testimoniatge a l’escola cristiana intentant respondre a una sospita de fons: no serà que, en una acció pedagògica marcada per les evidències, l’afany de comunicació a través de productes finals i la recerca d’una exterioritat avaluable del procés cognitiu de l’alumnat s’està deixant enrere o obviant algun aspecte important que resta amagat? És la dimensió testimonial de l’acte educatiu integral un aspecte necessàriament visible o ens hem de resignar a una privacitat secular de l’educació en l’espiritualitat on “la processó va per dintre” per no ferir ni condicionar conviccions o creences?
S’educa – s’acompanya, o es guia, atès que aquest és el significat etimològic del terme – des del que un és i pot esdevenir, de forma que no és possible una educació impersonal i, inevitablement, hi ha un rastre – potser efímer i discret – d’aquells qui fan camí en l’aprenentatge d’infants i joves. El que val per a les persones, fins i tot, i perdoneu aquesta debilitat d’un arquitecte, val també per als espais; no en va, Loris Malaguzzi, ideòleg de les reconegudes escoles Reggio Emilia, va fer fortuna amb l’expressió de l’espai com “el tercer mestre”, donant a entendre que el disseny arquitectònic també exerceix un terciari rol educatiu després dels propis pares i els docents. Quan clou l’activitat d’aprenentatge i el centre educatiu tanca les portes al vespre resta encara el testimoni silent de l’aula, de la vida que acull, tal com trobem també un patrimoni sacre en l’expectant i acollidor silenci d’una església. Seriem capaços, en l’absència d’activitat i persones, de copsar i prendre consciència de l’explicitada presència eloqüent d’aquests espais? En d’altres paraules, som capaços d’una permanent lectura simbòlica (d’allò que ens aplega i ens identifica) que vagi cosint l’ahir i el demà de la tasca educativa?
Permeteu-me encara una darrera referència televisiva encara que sembli dispersa. A finals de 2020 saltava la notícia d’una empresa catalana que no donava a l’abast en la fabricació de taulells d’escacs a resultes de l’èxit de la minisèrie “Gambito de dama”, dedicada a aquest joc de taula. La protagonista de la creació televisiva és una noia òrfena que, enmig de la seva dissortada infància en un centre d’acollida, troba una taula de salvació en els jocs d’escacs que aprèn d’amagat amb el responsable de manteniment, un vell i bon home que viu al soterrani de l’edifici. Quan ja és una reconeguda jugadora professional d’escacs i rep la notícia (perdoneu l’spoiler) de la mort d’aquell home, no pot evitar tornar a aquell llòbrec soterrani on, oh sorpresa, descobreix un mur amb totes les notícies que “aquell membre del PAS” (Personal d’Administració i Serveis), aparentment secundari en els rols d’aprenentatge, havia anat recopilant sobre ella al costat de la taula on va aprendre a jugar a escacs. Enmig del ventall de notícies clavades a la paret hi havia una fotografia, la única, que es van fer plegats quan ella era una nena. I la protagonista se l’emporta, evidentment, per guardar-la a mode d’un símbol que “re-presenta” d’on ve i a on va. Com passa en la relació entre El petit príncep i “la seva” rosa, van ser les hores dedicades al joc amb aquella pobra nena que la van fer especial i diferent a la resta. Hi havia hagut una “domesticació” – havien creat un àmbit d’acollida, un refugi i una llar – en el procés d’aprenentatge del joc dels escacs.
Recapitulant, quan es parla d’educació i testimoni passa quelcom semblant al que s’ha explicat. El testimoniatge explícit es basa, pràcticament, en una relació de dedicació i obertura mútua en la quotidianitat del centre educatiu. És allò de Sant Ignasi de Loiola de “posar l’amor més en les obres que en les paraules” que apareix com a anotació prèvia a la Contemplació per assolir l’amor dels Exercicis Espirituals; que és quelcom més afinat que el popular “a Dios rezando y con el mazo dando”, atès que el testimoniatge “a martellades” sol donar resultats oposats als desitjats. Això no treu que no pugui haver-hi paraules performatives o significatives – de fet, en la minisèrie citada també hi ha algun diàleg digne de record malgrat les poques paraules que es dirigeixen els dos actors citats – perquè, “del que sobreïx del cor, en parla la boca” (Mt 12,34).
