Del «Sacramentum Caritatis» a l’exercici de la caritat

 

  1. Un dolor afegit.

   La gravetat de la pandèmia que estem patint ha sorprès per la facilitat i rapidesa del contagi, per la variabilitat del comportament del nou virus així com per la seva sorprenent evolució clínica. La reacció de l’Església ha estat la de col·laborar en la prevenció del contagi dispensant del precepte dominical i suprimint les celebracions públiques de l’Eucaristia i altres celebracions. Com a conseqüència, molts temples han estat tancats atenent a més a la recomanació que la totalitat de la població eviti desplaçaments innecessaris i romangui a casa seva.

   Al costat d’aquesta situació, trista i excepcional, causa dolor comprovar com alguns fidels, des de la declaració de l’estat d’alarma, van exigint el “dret” a que se’ls celebri l’Eucaristia. Es tracta d’una demanda que, segurament des d’un benintencionat zel eucarístic, presenta a bisbes i preveres com uns “amos” que, de fet, impedeixen quan haurien de facilitar l’accés a la comunió sacramental o a una senzilla oració al temple. Les disposicions preses pels bisbats han estat jutjades com a faltes de fe, manifesta covardia, comoditat pastoral i obediència gratuïta a les autoritats civils. Cal reconèixer la tardança a reaccionar, els primers dubtes o precipitacions, diverses formes d’interpretar la legislació, algunes arbitrarietats i certes diferències d’unes diòcesis a unes altres. Però, pel que fa a la normativa eclesiàstica, en general, ha prevalgut el principi primordial del “Sacramentum Caritatis”, és a dir, un necessari exercici de la caritat envers els fidels per evitar contagiar o ser contagiats.

   La majoria del Poble de Déu, amb la lògica incertesa sanitària i preocupació social, està vivint amb pau interior i serenor de l’ànima una situació tan excepcional. Tots saben, amb la finor d’esperit que dona el sensus fidei, que els mitjans de la unió amb Crist propis de la vida cristiana han de ser, en aquestes circumstàncies, diversos. Però també uns pocs, persones influents en els mitjans o suposadament arrelades en una sòlida vida de pietat o que presumíem ben formades, han mostrat llacunes doctrinals i un dèficit en la comprensió de la fe de l’Església. El resultat ha estat una sembra de sospites i contradiccions perjudicials per a la comunió.

  1. La fe com a pretext.

   Argumentar la fe com a pretext implica, etimològicament i en el fons, utilitzar-la com una excusa per justificar una acció o enunciar-la com a motiu però ocultant la intenció real i veritable. Al declarar-se la pandèmia, i amb xifres alarmants de morts causades per ella, no han faltat les crides a emprar directament el recurs de la fe (separant-la de la naturalesa) com a remei per vèncer el virus (com, per exemple, que tots els sacerdots alhora beneeixin amb el Santíssim Sagrament els nostres carrers). Propostes d’aquest tipus, de fonament més fideista que raonablement espiritual, tenen un altre possible rerefons: l’alarma sanitària seria una gran exageració, quan no una manipulació, davant d’una nova i potser més agressiva modalitat de grip. Així les coses, la tornada urgent a les celebracions eucarístiques també es reivindica des de dos pols oposats: l’un absolutitza la dimensió comunitària i l’altre redueix l’Eucaristia a una devoció personal. D’una banda, la mal anomenada “espiritualitat de l’encarnació” ens assegura que l’Església no té sentit ni se sosté sense la comunitat reunida com a protagonista. Per un l’altra, al convertir la missa quotidiana en l’única pregària personal, quan no és possible assistir-hi apareix la incapacitat de molts per mantenir una sòlida unió amb Crist que prepara i prové de tota celebració. Aquesta tensió augmenta quan tota creativitat de cara a alimentar la vida interior no arriba a omplir i un esperit queixós reclamarà contínuament el que no té. La fe com a pretext acaba desembocant sempre en la solució clerical: si els capellans no obren els temples i sense celebracions públiques de l’Eucaristia, l’Església ha tancat i ja no hi ha vida cristiana.

  1. Una fe sense context.

   La fe catòlica viscuda com un pur dret individual, desvinculat de l’Església comunió i dispensadora dels sants misteris, comporta una inevitable desfiguració ministerial. Bisbes i sacerdots seran els funcionaris dedicats a satisfer les peticions dels fidels. Ells obriran sempre la finestreta amb el seu servei permanent ni que sigui per compensar les aportacions econòmiques dels fidels. En els plans de conversió pastoral ha estat molt habitual trobar la conveniència d’agrupar les celebracions per evitar la dispersió de fidels caricaturitzant una visió comercial de l’horari de misses. Ara, en canvi, sembla que el més encertat és multiplicar les celebracions -fins i tot amb la dispensa del precepte- per assegurar el distanciament i aconseguir la “satisfacció” de tenir una missa. En ple confinament també s’ha pogut constatar que l’Església orant no està limitada per la participació d’un grup de fidels que justifiquin la necessitat d’una celebració eucarística. Molts han vist, segurament amb sorpresa, com la litúrgia del Tríduum Pasqual, celebrada únicament pel rector, ha arribat amb els seus fruits a tota la parròquia. Malgrat aquesta veritat i sense tenir en compte l’excepcionalitat del moment, s’ha anat sembrant la sospita que els pastors no han cuidat prou el ramat ni doctrinalment ni espiritual. La veritat és que, en estat de debilitat, l’abús ha temptat a tots: suprimint l’essencialitat de la presència per a la trobada sacramental amb Crist (amb confessions per xarxes socials o telefòniques, enaltint la “participació” en celebracions virtuals com a nova modalitat de ser Església etc.); o elevant el transitori a norma (incorporant, per exemple, l’acte de contrició com a forma habitual amb què Déu ens perdona sense haver de recórrer més tard a l’absolució sacramental).

  1. Fe amb condicions.

   El Catecisme de l’Església Catòlica (n.166) descriu la fe com “un acte personal: la resposta lliure de l’home a la iniciativa de Déu que es revela. Però la fe no és un acte aïllat (…) Ningú s’ha donat la fe a si mateix, com ningú s’ha donat la vida a si mateix“. Per aquesta raó, l’Església és la primera que creu (n.168). Però en l’hora que vivim, la fe s’ha convertit en arma llancívola. Ja no és una “condició” saludable per a la trobada sinó temerària per imposició de judici. Al jutjar quines persones o parròquies han estat bones, valentes i plenes de fe; i quines s’han desacreditat com a distants, covardes i benestants impera una falsa condició per a una correcta edificació eclesial. Paradoxalment, els teòrics de l’emancipació laïcal en les tasques evangelitzadores no acaben d’entendre la seva missió a l’Església si no és darrere dels preveres. Durant la pandèmia, si no veuen el sacerdot on ells estan no creuen en la utilitat del seu ministeri. Però hi ha un altre condicionament com a causa d’irritabilitat: acceptant la Providència de Déu no es concep que a través d’ella puguem ser corregits dels nostres errors i pecats. El déu-ídol bondadós s’ha ensorrat per donar pas al Déu veritable que, precisament per la seva bondat infinita, ens ha col·locat en un temps favorable per a la conversió, la reforma i retornar. I finalment, els “consumidors espirituals”, ignorant l’advertiment del Senyor que demanarà comptes el dia menys pensat, creuen segur el graner de la seva autosuficiència. Des d’aquesta provisió comparen l’obertura dels avortoris, de la benzinera, del supermercat o del quiosc amb la porta tancada del temple. S’obliden del germà a qui cal estimar (evitant contagis) prioritzant una ofrena al temple que pot esperar (cf. Mt 5,20-26). No s’han adonat que així com la falta de pa material no es pot remeiar amb res, el do del Pa del cel, únic i incomparable, sí que té una altra possibilitat de ser rebut d’acord amb la Tradició sacramental, eclesiològica i espiritual de l’Església.

  1. Esperant en la Mare Església.

   Les reclamacions d’alguns fidels sobre la necessitat de restablir el culte, la celebració pública de l’Eucaristia i, per tant, l’obertura dels temples han estat unes vegades mediàtiques i de bon to, altres, de mal gust i, fins i tot, ofensives. En totes s’apel·la a l’acció de l’Església que, alleujant en el possible el patiment dels afectats per la malaltia, sembla ignorar el dolor dels fidels que no poden accedir als Sagraments. Sorprèn la forma amb la qual dirigeixen la seva petició a sacerdots i bisbes més pròpia de la relació d’uns ciutadans amb els seus polítics i governants. Per mitjans més audiovisuals que reals, ofereixen la seva ajuda per poder complir amb totes les prevencions i fer possible l’obertura. Algunes d’aquestes comunicacions conclouen alertant sobre la persecució governamental que intenta acabar amb el culte cristià aprofitant la pandèmia. On queda la maternitat de l’Església i la paternitat espiritual dels seus pastors en tot això?

   És per mitjà de l’Església, en el Baptisme, que rebem la fe, la vida nova i eterna en Crist. Per això la litúrgia és font de vida en tant que és acció de l’Església. Com és obra de Crist i de l’Església, la litúrgia és “l’acció sagrada per excel·lència” (SC 7). El culte litúrgic és una acció sacerdotal del “Crist total”, és a dir, del cap, que és Jesús, i dels membres, que són els batejats. Les accions litúrgiques pertanyen a tot el cos eclesial i són celebracions de l’Església que és sagrament d’unitat (SC 26/27 LG 11). I si alguna cosa cal dir de la participació dels fidels en aquest culte i acció és que es tracta primordialment d’una cooperació, en tant que membres del poble de Déu, en l’acció misteriosa de Crist acollida amb fe en cada celebració litúrgica. És la mateixa fe que Crist reclama en els sants Evangelis als qui se li acosten com a condició prèvia per rebre els beneficis de l’obra de la salvació. En canvi, la manca de fe, paralitza d’alguna manera la seva acció (cf. Mt 13,58).

   Atenguem, finalment, a la Comissió Teològica Internacional que ha dedicat un dels seus últims documents precisament a la “Reciprocitat entre fe i sagraments en l’economia sacramental” (2020). En ell  s’exposa extensament de quina manera la fe constitueix la resposta dialogal a la interlocució sacramental del Déu trinitari. I al tractar de l’expressió sacramental de la fe en la seva dimensió subjectiva i objectiva ens recorda: “En el seu dinamisme de creixement la fe personal s’adhereix més intensament i s’identifica més amb la fe eclesial. La reciprocitat entre fe i sagraments exclou la possibilitat d’una celebració sacramental totalment aliena a la fe eclesial (intenció)” (n.79). I per il·lustrar-ho amb més claredat ho exemplifica a través de la història del règim penitencial de l’Església: “L’Església antiga excloïa de la comunió eucarística (no de l’Església) durant un temps a fidels que públicament havien renegat de la seva fe o que havien infringit el credo i les normes de vida de l’Església. El pecador, convertit en ocasió d’escàndol públic, després d’una confessió pública, era expulsat de la comunió eucarística un temps (excomunió), per posteriorment ser de nou rebut solemnement després d’haver complert la penitència (reconciliació). Així es feia visible que la penitència no solament aprofitava per a la reconciliació del pecador amb Crist, sinó també per a la purificació de l’Església” (n.117).

  1. Un desig més gran.

   La Mare Església, aprofitant el confinament que vivim, no ens ha “exclòs” de la comunió eucarística ni ens ha de tornar res. En el recent Sínode de Bisbes sobre l’Amazònia es va escoltar la consigna segons la qual sense sacerdots no pot existir vida cristiana i que sense celebracions de l’Eucaristia no pot haver Església. Aquesta veritat a mitges va ser replicada per laics, religiosos, sacerdots i bisbes amazònics i fins pel mateix Papa Francesc recalcant la necessitat d’una predicació més intensa, de l’ensenyament explícit de l’Evangeli i de l’anunci del Kerygma. Així ho recorda el Sant Pare: “A l’Amazònia hi ha comunitats que s’han sostingut i han transmès la fe durant molt de temps sense que cap sacerdot passés per allà, i així durant dècades. Això va ocórrer gràcies a la presència de dones fortes i generoses: batejadores, catequistes, pregadores, missioneres, certament cridades i impulsades per l’Esperit Sant” (Estimada Amazònia, n.99). La praxi missionera és eloqüent en mostrar-nos com, mitjançant aquests pressupostos previs, és possible estendre i enfortir la vida cristiana i la implantació de l’Església a l’espera de rebre un dia el do del ministeri ordenat i la vida sacramental. Precisament perquè l’Església és cos de Crist abans que cos dels cristians, la celebració de l’Eucaristia no hauria de ser utilitzada per confirmar la tesi ideològica de ningú. Les nostres necessitats no correspostes en temps de pandèmia haurien, això sí, d’excloure la justificació de la persecució. El confinament que vivim està envoltat de connexions, materials, xerrades i possibilitats, un luxe inimaginable per als testimonis de la fe tancats en camps de concentració. Fem-ho encara que només sigui per respecte als veritablement perseguits de tots els temps. Així, quan ens arribi el moment, sabrem emprar-nos a fons amb autèntica saviesa.

   Siguem església domèstica i entrem a l’habitació interior del secret del Pare. Explorem tots els recursos de la vida cristiana per créixer en la fe posada a prova. Superem la tristesa de la privació amb un desig més gran de viure un dia la plenitud dels Sagraments i honrem a la Mare Església que sempre vol el millor per als seus fills. Esperant el dia en què reprendrem el culte -complint amb les degudes precaucions- convencem-nos que, en veritat, ni en pandèmia, no ens manca res.

T'ha agradat aquest contingut? Subscriu-te al nostre butlletí electrònic. Cada setmana, l'actualitat de l'Església diocesana al teu correu.

Mn. Pere Montagut

Doctor en Teologia Espiritual i professor d’Espiritualitat Litúrgica a l’Institut Superior de Litúrgia de Barcelona. Actualment és rector de la parròquia de Santa Maria del Remei de Barcelona.