De Jerusalem a Nicea

El que s’ha vingut anomenar el concili de Jerusalem, que va reunir “els apòstols i els ancians”, es tractaria menys d’un precedent històric que d’un model ideal. Sembla que l’autor dels Fets hagi volgut donar aquest aspecte, i el que és més important, els pastors dels primers segles hi podien veure, en ser inspirat, un model. Així i tot aquest text només va ser citat en aquest sentit per Joan Crisòstom en el seu “Comentari als Fets dels Apòstols”. Aquest dóna testimoniatge, que no és estrany en una l’Església encara tan pròxima a la seva matriu jueva, del govern comunitari, no sols d’una comunitat local, sinó de moltes comunitats, perquè hi ha representants d’altres comunitats a més de la de Jerusalem.

Però entre aquest “concili“ de Jerusalem i l’aparició dels primers sínodes en la història de l’Església sembla existir un buit més o menys d’un segle. Es tindrà documentació a partir dels últims decennis del segle II; en aquesta es fa esment d’assemblees cristianes per a tractar d’assumptes greus. Per a J. E. Lanne en un article concloïa que per als assumptes que es referien a l’Església local, el bisbe i el seu presbiteri s’identificaven molt més del que podríem creure amb 17 segles de distància. Molt bé assenyala una segona conclusió que “els sínodes en sentit tècnic van néixer de l’assemblea de l’Església local de la qual no són finalment més que una extensió i que és fals oposar al principi el sínode en sentit tècnic a l’assemblea local.

Continua afirmant que “tant com la synaxis local d’una Església, el sínode comprèn membres que tenen un paper singular, els bisbes, però també els preveres de segon ordre, possiblement també diaques, sense excloure l’assemblea dels fidels.

Tertulià ja montanista en aquests “concilia” en el seu De ieiunio: “Als països grecs es tenen en uns certs llocs determinats aquestes assemblees formades per totes les Esglésies, on es tracta en comú les qüestions més importants, i que són celebrades amb gran solemnitat com la representació de tot el nom cristià”. Segons aquest text encara no es practicava en totes les regions, almenys no a l’Àfrica, ni aparentment a Roma.

S’ha d’esperar a aquesta època per poder veure establerta la institució sinodal quan es va imposant a tot arreu l’episcopat monàrquic. En general, els primers sínodes són els provocats pels montanistes; però abans del 170, s’hauria d’esmentar l’assemblea tinguda lloc a Roma el 144, en la qual Marció, vingut del Pont, presenta la seva doctrina als preveres romans. Va tenir lloc una “audició formal” seguida d’una valoració. Després es coneixen sínodes a l’Àsia Menor segons Apolinar de Laodicea vers el 170: “fidels” es reuneixen per a jutjar i condemnar els deixebles de Montà. A partir d’aquesta data van tenir lloc, en diferents regions, molts sínodes, per a regular la data de Pasqua. Se sap de reunions a Palestina amb els bisbes de Cesarea i de Jerusalem, a Roma amb Víctor, en el Pont amb Amàstric, a la Gàl·lia amb Ireneu, a Osrhoene, a Corint, a Èfes amb Polícrates, defensor de la pràctica quatordecimana en la celebració de la Pasqua. Posteriorment es van anar mutiplicant els sínodes: A Cartago, el bisbe Agripí reuneix 70 bisbes d’Àfrica i Numídia per a reafirmar que només és legítim el baptisme conferit en l’Església catòlica. En el mateix sentit es van prendre decisions en sínodes d’Àsia Menor, d’Iconi i Synnanda (v. 230).

En aquesta data, un sínode d’Alexandria convocat pel bisbe Demetri va expulsar Orígnes de la ciutat, i el va declarar desposseït del presbiterat. La decisió aprovada en aquest sínode es comunicà a Roma, però no va aconseguir el mateix resultat en altres sínodes locals (Palestina, Fenícia, Acaia). Veiem Orígenes com juga un paper important com expert en un sínode de Bosra ( 244-249); allí convencerà el bisbe Heràclides del seu error en matèria trinitària, evitant-li la condemna.

Després del 250, els nombrosos sínodes van examinant la postura a adoptar amb els “lapsi”, els caiguts, durant la persecució de Deci: Cebrià ens mostra la tendència a reunir-se dues vegades a l’any a Cartago, a l’abril i a la tardor. Per les seves cartes podem veure, per exemple, com el 251 hi assisteixen 42 bisbes; un any després, a la tardor, s’hi reuniran 66 bisbes, i a la tardor del 254, 37.

Als inicis del 252, un sínode es reuneix a Antioquia on molts bisbes de l’Orient rebutgen unir-se al cisma de Novacià; aquest negava tot perdó als lapsi. A la tardor del 255 el sínode africà format per 31 bisbes, tornen a discutir sobre el rebaptisme dels heretges confirmant la ilegitimitat d’aquesta pràctica. Firmilià de Cesarea de Capadòcia confirma a Cebrià decisions anàlogues preses per un concili a Iconi. La decisió enviada a Roma provocà la reacció del bisbe Esteve, que comunica a Cartago el seu desacord i els intima a adoptar la pràctica romana que no rebateja. Es conserven les actes d’un sínode africà amb 87 participants en la primavera del 256, que rebutja acomodar-se a la pràctica romana; la mort d’Esteve i del martiri de Cebrià va permetre evitar un cisma.

En el 264 i en el 269 a Antioquia, tindran lloc dos sínodes, per a examinar el cas de Pau de Samossata , aleshores bisbe de la ciutat, acusat de desviació doctrinal i de conducta indigna.

Aquests dos últims sínodes comparats amb els anteriors tenen la característica de reunir bisbes de moltes províncies de l’Orient. Bisbes de Capadòcia, del Pont, de Licaònia, de Cilícia, de Palestina, d’Aràbia; Dionís d’Alexandria no va assistir al·legant per escrit la seva avançada edat. En el sínode del 268 es revelen els errors de Pau. Eusebi en la seva Història eclesiàstica esmenta la presència de nombrosos preveres i diaques en aquestes assemblees. El segon serà considerat no tant un concili regional, sinó un sínode general ja que s’hi reuneixen bisbes de tot arreu. En aquesta última assemblea es donarà la particularitat de tenir complicacions polítiques a causa de les relacions del bisbe Pau amb el regne de Palmira; això va poder provocar el desgrat en altres bisbes lleials Roma.

Les persecucions de Deci i de Dioclecià, van tenir greus conseqüències en les Esglésies, els problemes tindran ressò en nombrosos sínodes locals: a Cirta 305, quan s’havia d’elegir un successor al seu bisbe desaparegut en la persecució, és el punt de partida de la crisi donatista; després van seguir molts altres, entre ells, el del 312, reunit per Pere d’Alexandria on s’excomunica al bisbe Meleci de Licòpolis, acusat d’haver ordenat de manera irregular, provocant un altre cisma. El famós sínode d’Elvira, la data del qual és discutida (vers el 305), fa referencia a cristians temptats de recórrer als ídols, però també a aquells que continuaven assistint a cerimònies paganes; es dicten també nombroses mesures disciplinàries. En els sínodes de Cesarea del 314, i en el de Neocesarea per les mateixes dates tracten també seqüeles de la persecució.

Seguiran dos sínodes provocats per la crisi donatista, però no ja a l’Àfrica, sinó fora d’ella. A Roma en el 313, es realitza el desig de Constantí que el papa jutgés l’assumpte, i es reuneixen altres bisbes per a prendre una decisió; el segon, el d’Arles del 314, és el primer a ser convocat per l’emperador mateix; s’hi reuneixen bisbes de totes les províncies occidentals. En canvi, en el primer sínode d’Egipte, pels volts del 322, s’hi reuneixen un centenar de bisbes egipcians per a condemnar a Arius; aquest sínode encara és convocat pel bisbe Alexandre, i el d’Antioquia que precedeix immediatament a Nicea, ho és per Osio de Còrdova, que sens dubte duu a terme aquesta missió per encàrrec de l’emperador.

En llista dels noms de sínodes anteriors a Nicea que han anat sortint en aquest article, hi manquen  una sèrie que ens són desconeguts; aquesta època va poder servir no sols de referència, sinó de model.

La documentació que ens ha arribat no sols diuen que aquesta pràctica s’ha anat ampliant, sinó que reflecteix que ja és ben habitual. Així els sínodes de Cartago, com ja s’ha dit, testifiquen la realització d’ells dues vegades a l’any, a la primavera i a la tardor. Més tard, aquesta pràctica serà ordenada pel concili de Nicea i han de realitzar-se abans de Pasqua i a la tardor, amb tots els bisbes de la província reunits en un mateix lloc (Cànon 5). Aquesta freqüència normalment es va observar tot al llarg dels segles IV i V.

Amb el concili de Nicea, s’inicia una altra categoria: la dels concilis generals, reunió de tots els bisbes de totes les províncies de l’Imperi i de més enllà d’ell. La característica d’aquests concilis és que seran convocats pels emperadors, generalment aconsellats per un eclesiàstic: hem vist la influència de Osi de Còrdova amb Constantí. D’aquesta manera l’emperador continuava, en una certa manera el paper del “Pontifex maximus” que exercien en la religió tradicional; d’igual forma, el cristianisme serà ara la “salus populi romani” com ho era l’antiga religió. A més com a mestre de la veritable doctrina que Eusebi assigna en el seu Panegíric de Constantí.

Serà Constantí qui convocarà el Concili de Nicea, també el de Tir (335), Constant el de Sàrdica, Constanci el de Selèucia i el de Rímini, Teodosi I el de Constantinoble, Teodosio II el d’Efes del 421 i 439 (lladrocini), Marcià el de Calcedònia i,  podria allargar-se la llista fins al segle IX. El fet que fos l’emperador el convocant tenia els seus avantatges: facilitar tota la qüestó material de les assemblees, els bisbes podien usar el “cursus publicus” per al viatge i l’estada. Les decisions del Concili eren confirmades per l’emperador per a la seva aplicació. Però clar això, tenia els seus inconvenients, els bisbes estaven sotmesos a vigilància sota la influència d’un funcionari imperial, o per l’emperador mateix. Només a tall d’exemple, el concili del 553, va ser volgut i dirigit de sotamà per Justinià. També havien de ser tributaris de la política imperial, com en la crisi arriana en la qual l’emperador va voler l’acord dels bisbes en una fórmula que tingués el consens de la majoria d’ells. D’aquesta manera es volia mantenir la unitat de l’Església per a aconseguir la pau i l’ordre públic. Els bisbes seran expulsats, o retornats a les seves seus segons el favor de l’emperador a un bàndol o a un altre. Un bisbe de qui ara no recordó el nom deia que abans ens mataven, tormentaven clarament, ara ens apunyalen per l’espatlla. Aquests concilis encara conserven la seva característica principal, ser una reunió de bisbes, sovint acompanyats per clergues i laics; els monjos també faran sentir la seva veu de forma a vegades violenta. Esperem que el present sínode es realitzi en pau.

Bibliografia

Eusebio de Cesarea, Historia Eclesiastica. BAC, Madrid 2002.

San Cipriano, Obras de San Cipriano. BAC, Madrid 1964.

Sant Cebrià, Epistolari vol I i II. Fundació Bernat Metge. Barcelona 1931.

2022. Junod : Naissance de la pratique synodale et unité de l’Église au IIe…https://www.persee.fr › doc › rhpr_0035- 03_1988_nu…consultat el 20 d’Abril del 2022.

ID, Remarques et questions sur les premiers synodes clairement attestés : ceux en rapport avec la controverse pascale · Revue D’Histoire Et de Philosophie Religieuses 68 (2):163-180 (1988).  Consultat el 20 d’Abril 2022.

Maraval, Pierre, Synodes et conciles dans l’Église des premiers siècles (ier-ve) dins: CONCILES PROVINCIAUX ET SYNODES DIOCÉSAINS DU CONCILE DE TRENTE À LA RÉVOLUTION FRANÇAISE. Editor: Presses universitaires de Strasbourg Colección: Société, droit et religion | 9: Strasbourg 2010 Publicació en Open Edition Books: 28 mai 2019. Consultat 12 Febrer 2022.

Lanne, Jacque-Emmanuel, L’origine des Synodes. Theologische Zeitscrift, 27 (1971). doi.org/10.5169/seals-878648. Consultat el 9.7.2022.