Covid-19 i narració bíblica

 

El desembre del 2019, a la ciutat xinesa de Wuhan, s’hi identifiquen els primers casos d’una malaltia anomenada Covid-19 ocasionada per un nou tipus de coronavirus. A dia d’avui ha sigut declarada com a pandèmia per la Organització Mundial de la Salut.

La malaltia té una forta càrrega simbòlica en si mateixa. La lectura que hom en fa abasta tot allò que té relació amb la vida humana. La narració bíblica també va acompanyada d’una forta càrrega simbòlica, sobretot a l’anomenat Antic Testament on malaltia, malalts, patiment, sovintegen.

El rerefons històric de tals narracions s’han d’entendre des d’una mentalitat i realitat que no és la nostra i contextualitzada en un temps concret. Em fixo en Ex 7,8-11,10: les plagues d’Egipte. En un marc de profundes desigualtats i servituds socials (hebreu, equival a marginat); en un marc antropoteològic de fets extraordinaris (miracles), perspectiva del desert (dificultats), d’inici com a poble-comunitat (els orígens), lideratge (Moisès), intervenció gratuïta del Déu d’Israel, i amb un doble tancament: institució de la Pasqua i el cant de Maria, cap 15. Tal narració, segurament, adquireix la seva composició definitiva al segle VII aC, influenciada per l’experiència de la caiguda del Regne del Nord al segle VIII aC. Una experiència de desastre.

Breument, massa… Tres eixos: el Déu bíblic és alliberador en sentit antropològic i teològic, tensió-dubte-resolució, i la mirada interessada del text: la vida (relat de la Pasqua) ve d’aquest Déu a qui es descriu i es lloa, cap. 15. No oblidem que en cap d’aquests tres eixos hi ha passivitat per part de cap personatge: ni el faraó (ben diferent del de la història de Josep!), ni Moisès, ni el poble, ni Jahvè, ni… Cadascú juga un paper, el seu, encertat, o no: potser el relat ens convida a revisar el nostre.

La malaltia, esdevinguda pandèmia, és un element desestabilitzador a nivell personal, social, global: afecta tots els àmbits de la vida, amb conseqüències dramàtiques, afectant greument les persones i situacions més desvalgudes, posa de relleu la solitud, el desconcert, el dubte, el coratge, la solidaritat, etc. Com al relat d’Èxode, hi ha de tot. Però val la pena recordar la tesi bíblica, interessada mai descoberta del tot: Déu és, hi és, i és provident; malgrat, sovint, no ho sembli.

T'ha agradat aquest contingut? Subscriu-te al nostre butlletí electrònic. Cada setmana, l'actualitat de l'Església diocesana al teu correu.

Rosa M. Boixareu

Doctora en Teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya (esp. Teologia Bíblica). Màster en Antropologia de la Medicina per la URV. Diplomada en Infermeria per UNED-Sant Pau. Professora de la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna-URL (fins 2010). De l’equip coordinador de l’Aula Salut Blanquerna (fins 2013). Acreditació AQU 2004. Actualment, col·labora amb l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB) en cursos sobre temàtica bíblica des de l’any 1997, i és Síndica de Greuges de la Universitat Ramon Llull.

Publicacions, entre altres: El gènere literari dels Testaments dels Dotze Patriarques, (tesi doctoral) FacTCat, 1999. De l’antropologia filosòfica a l’antropologia de la salut (coord.), Càtedra Ramon Llull. Blanquerna: Barcelona 2003 (edició actualitzada en castellà per ed. Herder, 2008). Articles i Recensions a ArsBrevis i Catalunya Cristiana.

Programes formatius relacionats amb aquest article: