Quina és la llegenda de Santa Eulàlia?

La jove va patir fins a 13 càstigs per rebel·lar-se contra l'imperi Romà per les dures repressions que sotmetia a la comunitat cristiana

És ben coneguda la dita que explica que les pluges de les festes de la Mercè són en realitat les llàgrimes de Santa Eulàlia, la patrona oblidada. Són moltes les llegendes de l’antiga ciutat de Barcelona, Barcino, però la història de la jove i la màrtir Santa Eulàlia és possible que sigui una de les que més ha influenciat i ha quedat en l’imaginari de la població. 

La llegenda

En el segle IV, l’emperador romà Dioclecià va ordenar perseguir la fe cristiana que, aleshores, amenaçava a l’imperi Romà. L’any 304 va enviar a Barcelona al governador Dacià perquè s’encarregués de la missió a la península Ibèrica.

A l’antiga vila de Sarrià hi vivia l’Eulàlia, una cristiana de 13 anys amb molt bon do de la paraula que es dedicava a pasturar oques. La jove va decidir baixar a Barcino per rebel·lar-se contra les dures repressions a què Dacià sotmetia la comunitat cristiana. 

Dacià, davant les argumentacions imponents de l’Eulàlia, va decidir que fos detinguda per insolent i condemnada a patir tantes tortures com anys tenia. D’aquesta manera, va començar un llarg martiri per a la jove. 

El martiri

Fou conduïda i engarjolada totalment nua a la presó, situada segons diuen, al carrer Arc de Santa Eulàlia, on es troba avui dia una petita capella amb la imatge de la Santa. Els homes del governador també li van arrencar la pell amb garfis, li van marcar el cos amb ferros roents, la van obligar a mantenir-se dempeus sobre un braser, li van cremar els pits, li van gratar les natges amb pedres i li van ruixar les ferides del cos amb oli bullent. Però com més càstigs li aplicaven, més impotència acumulaven els agressors, ja que les pregàries contínues de la noia l’ajudaven a aguantar amb dignitat el martiri. 

El càstig més conegut, ideat per Dacià, va ser introduir a l’Eulàlia en una bóta plena de vidres trencats i estris punxants, com ganivets i claus, i llançar-la tretze cops rodant carrer avall. Finalment, va ser crucificada nua en una creu en forma d’aspa perquè morís en una postura indigna. Diuen que en aquest moment es va produir un miracle: va caure una nevada sobre el cos nuu de la jove, que la va tapar de les mirades lascives. 

Un cop morta, uns cristians van anar a recollir el seu cos, i mentre s’hi acostaven van veure com li sortia un colom blanc de la boca. Segons sempre s’ha dit, era la seva ànima. 

Segles més tard, el seu cos va ser desenterrat i amagat per evitar que els musulmans el profanessin. A partir d’aquest moment es va perdre la pista de la seva localització fins al 877, quan el bisbe Frodoí va localitzar el seu sepulcre sota una llosa a l’església de Santa Maria de les Arenes, on avui hi ha Santa Maria del Mar. Les seves despulles es van traslladar al sepulcre gòtic de la catedral de Barcelona, on van romandre fins que van ser saquejades durant la guerra civil.

La tràgica història de santa Eulàlia va commoure el poble cristià de Barcelona, i aviat la noia es va convertir en una heroïna. Després de ser canonitzada i nomenada patrona de Barcelona, va esdevenir una icona de la ciutat i va crear devoció entre molts creients.