Què vol dir «dedicar» una església?

[Mn. Josep Urdeix,Delegat de Litúrgia de l’arquebisbat de Barcelona] Recentment ha estat anunciat que el papa Benet vindrà a Barcelona i «consagrarà» el temple de la Sagrada Família. Per a molts, ha saltat la pregunta: què és el que farà el Papa?, què vol dir que «consagrarà» la Sagrada Família? Comencem pel nom mateix de [...]

[Mn. Josep Urdeix,Delegat de Litúrgia de l’arquebisbat de Barcelona]

Recentment ha estat anunciat que el papa Benet vindrà a Barcelona i «consagrarà» el temple de la Sagrada Família. Per a molts, ha saltat la pregunta: què és el que farà el Papa?, què vol dir que «consagrarà» la Sagrada Família?

Comencem pel nom mateix de la celebració litúrgica que el Papa durà a terme. El nom exacte que li donen els llibres litúrgics és el de «dedicar» (dedicar a Déu una església). Encara que gairebé siguin sinònims, en aquests casos, «dedicar» i «consagrar», val més que fem servir el nom que més li correspon.

Dit això, expliquem de la manera més senzilla què vol dir «dedicar una església». Des de sempre, la comunitat cristiana ha tingut necessitat d’un espai, d’una casa, per trobar-se i viure-la com a comunitat, com a església convocada pel Senyor mateix, per expresar, sobretot a través de la litúrgia, la seva comunió amb Crist i amb els altres germans cristians.

Aquesta comunitat, doncs, per poder-se reunir en assemblea litúrgica, busca un terreny i allà hi edifica una casa que, de fet, té com a nom sencer el de «casa de l’església» (en diem només «església» per abreujar). Quan comença l’edificació d’aquesta casa, és costum de posar «litúrgicament» la primera pedra, al mateix temps que es beneeix el perímetre del terreny on s’edificarà aquella església. Amb aquest ritu es vol expressar que aquell terreny que, fins aquell moment, havia estat, podríem dir, un espai profà, comença a ser un espai separat del profà per esdevenir un espai «sagrat».

Quan s’acaba l’edificació de l’església, la primera cosa que es fa, quan no hi ha motius prou significatius per fer-ho en un altre moment, és «dedicar aquella església a Déu nostre Senyor», fer ofrena a Déu d’aquella obra feta per mans d’homes, tot demanant-li, al mateix temps que la seva presència santa ompli aquell temple i, així, esdevingui un espai sagrat on Déu es trobi amb els homes i sigui, també, imatge del temple espiritual fet de pedres vives, obra de Déu, on habita l’Esperit Sant (cf. 2Pe 2,5): és a dir el temple que formem tots nosaltres, cristians per la gràcia de Déu.

Un cop s’ha dedicat, s’ha fet ofrena a Déu d’aquella casa de l’església, es pot ben dir amb paraules ben entenedores que és un lloc sant, «és la casa de Déu i la porta del cel» (Gn 28,17). Per tant, aquell edifici ja no se’l pot fer servir per qualsevol activitat, sinó que, en principi, ha de servir només per allò que el defineix: la seva santedat i el testimoni que dóna, amb la seva visibilitat, de la presència cristiana enmig d’aquest món.

Amb paraules del mateix ritual, recordem l’ús concret que s’espera que es faci d’una església: «És l’edifici en el qual es congrega la comunitat cristiana per escoltar la Paraula de Déu, pregar comunitàriament, rebre els sagraments i celebrar l’Eucaristia.» A això, cal afegir-hi el que diu, gairebé en la seva cloenda, la pregària de dedicació: que aquell sigui un lloc on els pobres trobin misericòrdia. La dimensió pròpia de la caritat dels deixebles de Crist no pot pas restar absent de cap «casa de l’església».

Ara caldria explicar els ritus concrets amb què es duu a terme la dedicació. De moment, quedem-nos en el més bàsic del que cal saber en aquest cas. Temps hi haurà, confiem, per exposar-ne més detalls.