Què vol Déu de mi?

Aquesta pregunta és recent i hauria de ser freqüent. L’ha formulada un jove d’un dels grups amb qui he compartit una estona de reflexió a l’Aplec de l’Esperit. Ha plantejat un dilema amb el qual es troba sovint.

Així ho ha dit: «Entre el que jo vull i el que Déu vol de mi s’hi juga la meva vocació.» Llavors, he volgut remarcar la importància d’aquest plantejament i hem intentat aprofundir-hi en grup, «cosa que —han afegit— no fem amb gaire freqüència». Avui, en aquest Aplec, la festa de l’Esperit ens hi situa de nou, perquè l’Esperit Sant —els he dit— ens hi ajuda a fer-ho, ja que Jesús ens ha promès la seva assistència dia rere dia, sempre!

Què vol Déu de mi? Aquesta és la pregunta! Quan ens la fem, som capaços de deixar-nos trobar per Jesús, escoltar-lo, conèixer tot el que ha dit i fet, valorar-ho i integrar-ho en la pròpia vida? Amb tot això, del que Jesús ha dit hi ha quelcom que hem de tenir clar: «No m’heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d’anar per tot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre» (Jn 15,16). Jesús ha parlat sobretot d’amistat, i l’amistat necessita de tracte freqüent.

Tota vivència vocacional passa, doncs, per voler escoltar una crida interior i donar una resposta que sigui fruit d’un amor generós. Podem pensar diferent quan la crida prové d’Algú que ha estimat primer? La iniciativa és de Déu i espera ser correspost. Per això, necessitem espais humans que ho afavoreixin, necessitem la família, llocs de formació, grups de joves, la comunitat cristiana, la pregària, moments com els que al llarg de l’any compartim en els grups de reflexió i mitjançant les accions de compromís que en provenen.

Ens hem animat molt pensant que no estem sols, que allà on n’hi ha dos o tres reunits en nom de Jesús, ell ens diu que hi és present. Aquesta és la confiança que ens manté actius, aquesta és la fe que ens obre a les dimensions de Déu i —com diu Jesús— és capaç de moure muntanyes.