P. Benjamín Bravo: “L’Església viu a la ciutat però no és urbana”

El pastoralista critica pràctiques pastorals com tancar les esglésies a les 20h i aconsella “passar de les paraules als fets”

“La pastoral són intuïcions pròpies basades en l’experiència històrica”. Així ha començat el professor Benjamín Bravo la seva conferència, plena d’experiència,  anomenada ‘El teixit eclesial i els teixits urbans (socials, econòmics, culturals, religiosos’. El P. Bravo ha criticat certes pràctiques de l’Església en les grans ciutats: “L’església viu en la ciutat però no és urbana. Està a la urbe però té hàbits i teixits que pertanyen a un altre lloc i a una altra època.”

Religió, nucli de la cultura

“La cultura ens ha permès conèixer molt més a l’home: des de la seva vessant més racional fins a la més històrica”, ha expressat el pastoralista, qui ha destacat que “el nucli de la cultura és la religió”.  Els territoris urbans descriuen les maneres en què s’assumeix i es comprèn el món.

Però, per descobrir la religió a les urbs s’ha d’oferir als ciutadans una pista, se li ha de marcar on va la gent que viu una situació límit, és a dir, on busquen els ciutadans el sentit en un món sense sentit. Per això, han d’observar els símbols com, per exemple, com és acollida la gent, quina és la rebuda.

Diferents tipus d’urbs

Parlar de religió és referir-se a qualsevol interpretació que busca sentit, ja sigui transcendental o immanent, ja que la megaurb es converteix en un supermercat d’ofertes de sentit. Segons l’expert, hi ha diferents ciutats religiosos que ofereixen sentit: la ciutat de la cristiandat, un grup limitat que arriba a la celebració dominical; la ciutat religiosa-popular, basada en el número de catòlics que professen la seva fe de manera periòdica; la ciutat holística, dels batejats sense Església; la ciutat de la sanació del cos i la psique; la ciutat de la raó moderna, científica i tècnica; la ciutat de les sensacions corporals, on s’hi troben els joves; i la ciutat dels guetos.

Teixit eclesial

“L’Església viu en la ciutat però no és urbana. Està a la urbe però té hàbits i teixits que pertanyen a un altre lloc i a una altra època. La seva estructura és territorial i no cultural; els seus horaris són de poble, tanquen a les 20h; allò verbal s’ha menjat a allò simbòlic i la ciutat és merament simbòlica”, ha apuntat el P. Benjamín Bravo.

El pastoralista creu que l’Església serà urbana quan es passi del territorial al cultural, tot i que això suposi un acte de fe. “Sembla que els que no volen sortir a la ciutat són els clergues perquè creuen que no hi ha fe. Si no s’ho creuen ells, no se sortirà a la ciutat”, ha argumentat l’expert qui, contundentment, afirma que “Déu viu a la ciutat”.  També proposa passar de les paraules als fets ja que “a vegades, la comunicació verbal és del segle XIII i  més enrere encara!”

L’Església de casa

El P. Bravo ha demanat que es concentrin en l’essencial, en el cor de l’Evangeli: que es reconegui a Jesús en rostres molt concrets i que, sobretot, se sigui samarità. Una idea que s’hauria de dur a la pràctica, segons el pastoralista, és pasar del temple a l’església de casa, és a dir, la comunitat eclesial de base, la comunitat de religiositat popular, la comunitat de la família d’un malalt, carismàtica, la comunitat de pares i mares de nens que reben un sagrament d’iniciació cristiana, entre d’altres. Com a manera de fer, el ponent ha proposat passar del clergat als laics: “Escollir als laics com a testimonis més que a mestres que reuneixen veïns i coneguts, i capacitar-los en la predicció informal, que parlin de les inquietuds i que dialoguin”.

Veieu la conferència completa: https://www.youtube.com/watch?v=tLVSb5u8WPA#t=4140