Les preguntes dels joves

El cor d’un jove és ple d’inquietud i la seva forma de comunicar-se farcida de silencis i preguntes. Experiències recents de diàleg amb ells em fan adonar de la necessitat que tenen de parlar, de comunicar-se, d’interpel•lar, però sobretot de la urgència

Al jove no se’l comprèn només en un moment, la seva vida és un seguit de seqüències que tenen una lògica que cal saber llegir.

Una de les preguntes que actualment més em fan és per què els joves d’avui no acaben de connectar amb l’Església com a institució, i com l’Església s’hauria d’adaptar a la nostra societat moderna perquè la joventut s’apropés a ella. Entre moltes, són dues qüestions que no tenen resposta fàcil si no es plantegen i no es responen parlant directament amb els joves i implicant-los en la reflexió. Primer, un aclariment de termes —de què parlem?— i alhora un esforç d’extreure de la realitat juvenil la seva vivència d’Església. Què vol dir «institució» i què vol dir «adaptar-se» a la societat moderna? Cal parlar-ne i no defugir cap resposta.

Parlant es fa molta llum, es purifica el concepte d’institució —que ha de sempre servei— per la relació i connexió que els joves hi tenen; d’altra part, l’adaptació de l’Església és possible si són els mateixos joves els qui viuen de forma joiosa i actual la seva fe encarnats en els propis ambients. Tanmateix, cal intuir el que volen dir a través del que diuen, ens diuen i ens demanen, que són moltes coses alhora. El que volen és proximitat, interlocutors que parlin el seu llenguatge, acompanyants que caminin amb ells, que escurcin distàncies i els comprenguin.

En definitiva, ens estan demanant una Església que els doni el protagonisme que els correspon i amb la consciència de ser-ne part viva i activa. Des d’una acollida exquisida, als joves se’ls ha de parlar molt clar per correspondre a la claredat amb què ells pregunten. Aleshores el diàleg directe i continu fa possible que ens entenguem.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona