L’actualitat del Vaticà II

[Catalunya Cristiana / Rosa María Jané Chueca] El 16 de desembre passat la Facultat de Teologia de Catalunya va organitzar una jornada acadèmica sobre La relació entre Església i món d’avui a la llum del Concili Vaticà II. La jornada va comptar amb dos ponents italians d’alt nivell: Giuseppe Ruggieri (Bolonya), que va parlar sobre [...]

[Catalunya Cristiana / Rosa María Jané Chueca]

El 16 de desembre passat la Facultat de Teologia de Catalunya va organitzar una jornada acadèmica sobre La relació entre Església i món d’avui a la llum del Concili Vaticà II. La jornada va comptar amb dos ponents italians d’alt nivell: Giuseppe Ruggieri (Bolonya), que va parlar sobre L’esdeveniment del Vaticà II com a “Ecclesia in actu”, i Giacomo Canobbio (Milà), que va dissertar sobre L’actualitat del Vaticà II i els límits de la seva recepció.

Giuseppe Ruggieri va subratllar que el Vaticà II ha estat una moment privilegiat en la història del cristianisme, on «tota l’Església ha estat in actu, és a dir, s’ha realitzat ella mateixa pel que fa a vocació destinada a la transmissió de l’evangeli de Jesús de Natzaret rebut pels apòstols». En aquest sentit, va assenyalar que «al Vaticà II també han contribuït les Esglésies separades de Roma, a través del seus observadors». Així mateix, va afirmar que el Concili Vaticà II «no només ha estat un “concili de bisbes”. (…) M’agradaria recordar el paper de l’opinió pública, ja sigui dels cristians, ja sigui dels no cristians i de les autoritats polítiques, que es va manifestar sobretot en relació amb la declaració sobre la llibertat religiosa i en el debat sobre els hebreus. D’altra banda, no es pot no destacar prou el paper dels teòlegs».
 
Per a Ruggieri, «el fet de dir que tota l’Església va ser present in actu al Vaticà II, significa que va ser un gran acte de recepció de la maduresa teològica i eclesial postmoderna, una recepció visible, pel fet que figures decisives del món teològic, condemnades o sospitoses davant del Concili, van estar presents entre els actors teològics més incisius en la redacció dels documents conciliars». També va constatar que «el Concili va ser Església in actu perquè els bisbes realment es van posar a escoltar l’Evangeli. (…) En aquesta escolta els bisbes han dut a terme una veritable conversió que s’ha transformat en una capacitat de comprensió nova del mateix Evangeli. Un altre punt fort de l’esdeveniment conciliar com a ecclesia in actu va ser l’escolta de la Tradició de l’Evangeli en la seva globalitat per a una comunicació adient a les exigències del nostre temps». Igualment, l’Església «va ser-hi in actu perquè l’esdeveniment hermenèutic de l’Evangeli va ser un acte litúrgic».
 
Finalment, el professor Ruggieri va acabar dient que «el Concili sempre serà realment rebut només en la mesura que l’Església es posi in actu segons la modalitat que s’ha imposat, mitjançant conflictes també aspres, en el Vaticà II. La peculiaritat última del Vaticà II consisteix finalment en el fet que s’hagi celebrat un autèntic concili. La recepció del Concili consisteix novament en el fet que tota l’Església sigui capaç de ser conciliar en totes les seves manifestacions. Pel que fa a això resulta indispensable un camí ulterior de pràctica i d’una corresponent reflexió eclesiològica».
 
Per la seva part, el professor Canobbio va ressaltar que «el Concili reprenia un requeriment permanent de la vida eclesial, però aquesta vegada la intenció no es posava en la línia de la tornada als orígens, sinó en la de la recuperació de la vitalitat per a una renovada missió: en un món que havia esdevingut “estrany” a l’Església, aquesta no podia continuar proposant-se com si res no hagués passat. Es comprèn així la raó per la qual el Vaticà II havia posat al centre de la seva atenció el tema eclesiològic. La intenció que es procurava era la de trobar camins per anunciar de manera nova l’Evangeli de sempre i així fer l’Església capaç de fer-ho des de la renovació d’ella mateixa, fet que també comportava la renovació de la doctrina i de la manera de proposar-la».
Segons Canobbio, hi ha una sèrie de perspectives que el Concili ha deixat en herència. En primer lloc, «l’acceptació de l’herència del Concili no pot ser sinó creativa: imaginar com reproposar avui sense cap atenció crítica els ensenyaments del Vaticà II seria oblidar la pròpia intenció dels documents. (…) Això es fa evident de manera clara en l’obertura al canvi, però sense la por que amb el canvi es perdi el contingut de l’anunci».
Per a Giacomo Canobbio el Vaticà II ha estat el primer concili en la història de l’Església veritablement mundial. «Les conseqüències que es poden extraure de l’acceptació d’una Església mundial són notables: des de la litúrgia, a la catequesi, a les formes de govern i d’articulació de l’Església. Encara no hi ha hagut temps de donar forma institucional als impulsos renovadors del Vaticà II, sobretot en tot el que té a veure amb col·legialitat episcopal. En bona part aquí està en joc la imatge general de l’Església i la seva possibilitat d’incidir en les diverses situacions.»
 
Per això, va indicar que «apareix una herència que no s’ha de perdre: la simfonia de veus ha mostrat la possibilitat de resultats no imaginats abans». Per a Canobbio el repte més compromès per qui vulgui recollir l’herència del concili és «continuar amb l’anunci dut a terme perquè les persones es trobin amb Jesucrist i reconèixer el valor de la multiplicitat d’experiències de trobada amb Déu».

Com a conclusió, el professor va ressaltar que «l’Església sortida del Concili és una Església “exposada” en la història, contínuament a la recerca de la seva forma concreta. (…) Si l’Església s’obre a la història, es percep en contínua renovació, a la qual tots els fidels són cridats a participar. Realment es pot dir que després del Vaticà II, i gràcies a ell, “res no és igual que abans”, però també que res no haurà de ser com abans en l’acció de la missió de l’Església. L’actualitat del Vaticà II es troba en l’impuls que té per abatre els bastions i per obrir-se confiada a l’acció de l’Esperit, l’únic que pot garantir la unitat i la continuïtat de l’Església».