La joia d’envellir

La plenitud de la vida és una cosa que només s’aconsegueix amb els anys d’un treball fet amb constància, amb coherència, amb estimació, bon humor i esperit de servei. No és tant el que un ha fet o ha deixat de fer, sinó el cor i l’ànima que hi ha posat en

Tanmateix, perquè sigui així, cal assumir l’envelliment com una cosa pròpia de l’existència humana, com un do d’Aquell que estima eternament. La vellesa no és més que una nova fase en aquesta recerca d’infinit que tot ésser humà inicia quan pren consciència de si mateix. És la culminació d’aquell sospir que ens posa a la terra, però que està destinat a viure per sempre i amb una vida en perfecta plenitud.

En una trobada amb gent gran hem dit que fer-se gran no és només allargar anys a la vida, sinó donar vida als anys, que aquest és el secret de l’eterna joventut que hi ha a l’interior de cada persona. I que bé quan la gent gran acull, estima i valora els joves ajudant-los a ser el que han de ser des del respecte i l’amor sincer. I que bé, també, si són els joves els qui saben extreure del testimoni dels grans el millor d’ells mateixos.

És meravellós que el pas dels anys s’accepti com a sedimentació d’aquella personalitat que tant pot aportar al moment que vivim i a les generacions més joves. Que bé quan els majors són respectats, escoltats, reconeguts com aquells que ajuden a l’equilibri, a la serena saviesa, a l’esperança activa, a una visió d’experimentada profunditat, a la previsió i tast d’un Amor més gran.

Els majors no són per ser aparcats, ni per les famílies ni per les institucions. La nostra societat necessita molt d’ells i ha de fer l’esforç de reconèixer el lloc que els correspon. Tots ens necessitem, tots som útils, fins i tot des de la feblesa i la discapacitat. L’amor transmès, l’amor après, l’amor viscut no s’acaba, continua. L’amor no passa mai!

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona