La força sorprenent de la pregària

En una ocasió, amb dos grups de joves que fèiem revisió de vida, vam escollir un dels salms més curts de la Bíblia i ens vam demanar si podíem pregar així: «Senyor, el meu cor no és ambiciós, no són altius els meus ulls; visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi. Jo [...]

En una ocasió, amb dos grups de joves que fèiem revisió de vida, vam escollir un dels salms més curts de la Bíblia i ens vam demanar si podíem pregar així: «Senyor, el meu cor no és ambiciós, no són altius els meus ulls; visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi. Jo em mantinc en pau, tinc l’ànima serena. Com un infant a la falda de sa mare, així se sent la meva ànima, tot esperant els vostres dons.»

Quaranta-cinc minuts de pregària individual en silenci van ser suficients per dir-nos els uns als altres les dificultats de sintonia amb determinades expressions, en les quals no ens hi vèiem del tot reflectits. Dominava una preocupació que provenia d’una manca de pau personal i de poca serenor. Ens costava identificar-nos amb la pregària del salm si la comparàvem amb l’estil dominant de viure que ens afectava: ambició, altivesa, idolatria del «jo».

Però la sinceritat que immediatament va néixer en el grup pel fet de compartir la pregària i posar la nostra vida sobre la taula va anar vencent el pessimisme que ens tenia presoners. Alguns van confessar la manca de costum d’una pregària que demanava temps i acompanyament, i sobretot, molta pau interior.

De sobte, com si un naixement a la confiança ens predisposés per entendre moltes coses i prendre un nou alè, una jove va dir: «Mireu la vida en positiu, Jesús hi és, no ens deixa. A mi no m’ha deixat. En Ell hi tinc plena confiança. Digueu-ho a tothom. No us desanimeu! Animeu-vos, el tenim a Ell…» L’escenari havia canviat del tot. Vam convenir que la pregària en comú era capaç d’això i de molt  més.

Davant la sorpresa de tots, se’ns feia la invitació a pregar d’una altra manera, confiant del tot: ens ho deia en un moment en el qual ella estava superant una greu malaltia. La veritat és que no hem oblidat aquell recés que va acabar amb l’eucaristia. Una acció de gràcies que encara segueix perquè, si estem atents i mínimament conseqüents, d’ocasions com aquesta, se’n presenten moltes.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona