Homilia de la celebració amb motiu de Sant Jordi

Homilia del Sr. Cardenal de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, en la celebració litúrgica de Tèrcia amb motiu de Sant Jordi, Patró de Catalunya, a la capella del Palau de la Generalitat de Catalunya, el 23 d’abril de 2011, Dissabte Sant Aquest any la nostra celebració de Sant Jordi, Patró de Catalunya i titular d’aquesta [...]

Homilia del Sr. Cardenal de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach,

en la celebració litúrgica de Tèrcia amb motiu de Sant Jordi, Patró de Catalunya,

a la capella del Palau de la Generalitat de Catalunya, el 23 d’abril de 2011, Dissabte Sant

Aquest any la nostra celebració de Sant Jordi, Patró de Catalunya i titular d’aquesta entranyable i històrica capella del Palau de la Generalitat de Catalunya, té unes característiques litúrgiques especials per haver-se retardat molt la Setmana Santa i ser avui Dissabte Sant.

La nostra pregària litúrgica no pot ser com és obvi la celebració de l’Eucaristia. Commemoràvem ahir la mort del Senyor i avui commemorem la seva sepultura i esperem la Vetlla Pasqual aquesta nit amb l’exultant anunci de la resurrecció de Jesús.

La litúrgia de l’Església ens invita aquest dia sant al silenci. El pare de l’Església autor de l’homilia que ha escoltat parla d’un gran silenci a la terra, un gran silenci i solitud. Jesús anuncià la Bona Nova de l’Evangeli durant tres anys de la seva vida pública, va passar pel món fent el bé, guarint moltes malalties i va ressuscitar morts i després dels esdeveniments de Jerusalem, la seva passió i la seva mort, va callar, va fer silenci. Fou sepultat. Tot havia acabat. Fracàs rotund aparent. La Paraula, el Verb que creà l’univers, fou sepultada.

En la vida de cadascú de nosaltres, i diria que potser encara més en la vida dels polítics, es fa present el Dissabte Sant, la mort, el sepulcre, el silenci. És a dir, el fracàs. Tot o gairebé tot sembla que ha estat inútil, s’ha perdut. Tanmateix en la nostra vida això no és pas veritat, com no ho va ser en el nostre Salvador.

El Dissabte Sant fou en Jesús una conseqüència del misteri de l’Encarnació. Déu ens ha volgut salvar encarnant-se, prenent una naturalesa humana en tot igual a la nostra menys en el pecat. Déu sense deixar de ser Déu s’ha fet com un de nosaltres. I per això tastà la mort – i quina mort més cruent i dolorosa – i també la sepultura com qualsevol mortal.

Jesús, el Déu encarnat que recorria els camins de Palestina i predicava la Bona Nova, ha callat. Ni se’l veia, ni se’l sentia. Dissabte Sant. La terra queda en un gran silenci i solitud. Déu que havia parat la seva tenda de campanya entre els homes, està en el sepulcre. I aquest gran silenci de Déu es fa avui molt present en la terra, perquè en les nostres societats – especialment de l’occident europeu – hi ha molts homes i moltes dones que viuen com si Déu no existís. El gran silenci de Déu, no perquè Déu no continuï encarnant-se, apropant-se per cercar i parlar a tot home i tota dona. Però el brogit, el neguit, l’estrès, la competitivitat, el consumisme, el relativisme, tot això fa que hi hagi molts homes i moltes dones que no sentin la veu de Déu.

El Sant Pare Benet XVI en la seva inoblidable visita apostòlica a Barcelona, el 6 i 7 del darrer mes de novembre, visita que ha estat autènticament històrica pel nostre país, dedicant la bellíssima Basílica de la Sagrada Família i visitant l’Obra del Nen Déu, ens digué que “és una tragèdia que a Europa, sobretot en el segle XIX, s’afirmés i es divulgués la convicció que Déu és l’antagonista de l’home i l’enemic de la seva llibertat”. Viure com si Déu no existís porta greus i doloroses conseqüències a les persones i a la societat. Per això, el Papa ens digué: “deixeu-me que proclami des d’aquí la glòria de l’home, que adverteixi de les amenaces a la seva dignitat per l’espoliació dels seus valors i riqueses originàries, per la marginació o la mort infligida als més dèbils i pobres… L’Europa de la ciència i de les tecnologies, l’Europa de la civilització i de la cultura, ha de ser alhora l’Europa oberta a la transcendència i a la fraternitat entre els continents, al Déu viu i vertader des de l’home viu i vertader”. I el Papa continua dient-nos: “Això és el que l’Església desitja aportar a Europa (per tant, també a Catalunya): vetllar per Déu i vetllar per l’home, des de la comprensió que d’ambdós se’ns ofereix en Jesucrist.”

El Dissabte Sant no fou la mort de Déu. Déu és etern i immortal. El Dissabte Sant va portar a la humanitat el Diumenge de Pasqua. La mort es convertí en vida, el silenci en paraula. El Dissabte Sant i el Diumenge de Pasqua inspiraren al nostre estimat Antoni Gaudí, arquitecte genial i cristià exemplar, el projecte d’aquesta joia única al món que és la Basílica de la Sagrada Família, de la qual el Papa digué “hem dedicat aquest espai Sagrat a Déu, que se’ns ha revelat i lliurat en Crist per ser definitivament Déu amb els homes. La Paraula revelada, la humanitat de Crist i la seva Església són tres expressions màximes de la manifestació i lliurament de Déu als homes.”

El Dissabte Sant, silenci de Déu que ens deixa orfes i sense esperança, ens porta al Diumenge de Pasqua, al Jesús vivent, present i actuant enmig nostre. Així, Benet XVI a la Sagrada Família ens ha manifestat la joiosa tasca que tenim avui i que consisteix en “mostrar a tots que Déu és Déu de pau i no de violència, de llibertat i no de coacció, de concòrdia i no de discòrdia.” En aquest sentit, el Papa continua dient-nos “penso que la dedicació d’aquest temple de la Sagrada Família, en una època en què l’home pretén edificar la seva vida a l’esquena de Déu, com si ja no tingués res a dir-li, resulta un fet de gran significat. Gaudí, amb la seva obra, ens mostra que Déu és la veritable mesura de l’home, que el secret de l’autèntica originalitat rau, com deia ell, a tornar  a l’origen, que és Déu.”

El Dissabte Sant i el Diumenge de Pasqua afaiçonaren la vida i santedat el nostre estimat Patró Sant Jordi i han fet també els homes i dones de Catalunya des de l’inici del seu ja celebrat mil·leni d’existència. La nostra història està amarada de cristianisme. Aquesta és la nostra identitat que hem de conèixer, estimar i valorar. A l’Obra del Nen Déu, el Papa ens ha dit que a Catalunya l’evangeli “ha impulsat molts fills de l’Església a dedicar les seves vides a l’ensenyament, la beneficència o la cura dels malalts i discapacitats. Inspirats en el seu exemple –diu encara el Papa-, us demano que continueu socorrent els més petits i necessitats, donant-los el millor de vosaltres mateixos.”

I ja al peu de l’avió, el Sant Pare ens va dir aquestes entranyables paraules pel nostre present i el nostre futur arrelades en la nostra història, tot parlant de la dedicació de la Basílica de la Sagrada Família i de la visita al Nen Déu: “Són com dos símbols en la Barcelona d’avui de la fecunditat d’aquesta meteixa fe, que va marcar també les entranyes d’aquest poble i que, a través de la caritat i de la bellesa del misteri de Déu, contribueix a crear una societat més digne de l’home. En efecte, la bellesa, la santedat i l’amor de Déu porten l’home a viure en el món amb esperança.”