Desgranant l’'Amoris Laetitia'
L’Exhortació apostòlica impressiona per la seva amplitud i articulació. 'Amoris laetitia' analitza l’amor en la família a través de la Paraula, l’ensenyament o l’educació, l’espiritualitat i la fecunditat
El document està subdividit en nou capítols i més de 300 paràgrafs. Així, la família -lluny de ser un ideal-, queda configurada com una realitat rica i complexa, conformada per la singularitat de nombroses situacions personals.
Premissa
En set paràgrafs introductoris, el papa Francesc adverteix la complexitat i l’aprofundiment que requereix el tema, que ha necessitat de les intervencions i treballs dels Pares sinodals per al seu posterior desenvolupament. Davant aquesta complexitat, el Pontífex admet que el principi d’inculturació és realment important per tal de plantejar i comprendre els problemes que provoca la globalització. Però, sobretot, deixa clara la singularitat de cada cas contraposant l’ansietat del canvi i l’aplicació pura i simple de normes abstractes.
Capítol primer: “A la llum de la Paraula”
El Papa articula la seva reflexió a partir de la Sagrada Escriptura en aquest primer capítol, que es desenvolupa amb una meditació sobre el Salm 128, característic de la litúrgia nupcial tant jueva com cristiana. A partir de la dada que la Bíblia està poblada de famílies, es pot meditar com la família no és un ideal abstracte sinó un “treball artesanal” (AL 16) que s’expressa amb tendresa. Per tant, la Paraula de Déu “no es mostra com una seqüència de tesis abstractes, sinó com una companya de viatge també per a les famílies que estan en crisi o enmig d’algun dolor, i els mostra la meta del camí” (AL 22).
Capítol segon: “La realitat i els desafiaments de la família”
Després de “posar els peus a terra” (AL 6), Francesc enumera els desafiaments de les famílies: el fenomen migratori, les negociacions ideològiques de la diferència de sexes, la mentalitat antinatalista, l’impacte de la biotecnologia en el camp de la procreació, la falta de casa i treball, la pornografia, l’abús de menors, l’atenció a persones amb discapacitat, el respecte als ancians, la desconstrucció jurídica de la família i la violència envers les dones. Sense escoltar totes aquestes realitats no és possible comprendre les exigències del present ni les crides de l’Esperit. Gràcies a aquest realisme s’ajuda a no presentar “un ideal teològic del matrimoni massa abstracte, gairebé artificialment construït” (AL 36).
Capítol tercer: “La mirada posada en Jesús: la vocació de la família”
Aquest capítol està dedicat als elements essencials de l’ensenyança de l’Església sobre el matrimoni i la família. En només 30 paràgrafs i de manera sintètica, aquest capítol il·lustra la vocació de la família segons l’Evangeli i tracta el tema de la indissolubilitat, de la sagramentalitat del matrimoni, de la transmissió de la vida i de l’educació dels fills. La mirada és àmplia i inclou també les “situacions imperfectes” i les “famílies ferides”, que cal discernir correctament.
Capítol quart: “L’amor en el matrimoni”
“L’himne a l’amor” de sant Pau a 1 Cor 13,4-7 il·lustra aquest quart capítol, que és una exegesi atenta, puntual, inspirada i poètica del text paulí amb una gran capacitat d’introspecció psicològica. El matrimoni, per tant, és la quotidianitat de l’amor que passa per una “combinació d’alegries i de fatigues, de tensions i de repòs, de patiments i d’alliberament, de satisfaccions i de cerques, d’enujos i de plaers” (AL 126). Aquest capítol conclou amb una reflexió molt important sobre la “transformació de l’amor”: “No podem prometre’ns tenir els mateixos sentiments durant tota la vida. En canvi, sí podem tenir un projecte comú estable, comprometre’ns a estimar-nos i a viure units fins que la mort ens separi, i a viure sempre una rica intimitat” (AL 163).
Capítol cinquè: “L’amor que esdevé fecund”
Concentrat en la fecunditat i la generativitat de l’amor, aquest capítol parla de manera espiritual i psicològicament profunda del rebre una vida nova, de l’espera pròpia de l’embaràs, de l’amor de mare i de pare. Però també de la fecunditat ampliada, de l’adopció, de l’acceptació de la contribució de les famílies per promoure la “cultura de l’encontre”, de la vida de la família en sentit ampli, ja que la família no és només “mononuclear” sinó que és una àmplia xarxa de relacions.
Capítol sisè: “Algunes perspectives pastorals”
El Papa afronta algunes vies pastorals que orienten en la construcció de famílies sòlides i fecundes segons el pla de Déu. Francesc assegura que és necessari millorar la formació psico-afectiva dels seminaristes ja que “als ministres ordenats els sol faltar formació adequada per tractar els complexos problemes actuals de les famílies” (AL 202). El guiatge als nuvis en la preparació al matrimoni així com l’acompanyament als esposos en els primers anys de vida matrimonial també són tractats en aquest capítol que posa l’èmfasi en l’acompanyament a persones abandonades, separades i divorciades i al patiment dels fills en aquestes darreres situacions.
Capítol setè: “Reforçar l’educació dels fills”
Seguint amb els fills, el Pontífex dedica aquest capítol a la seva educació: la seva formació ètica, el valor de la sanció com a estímul, l’educació sexual, la transmissió de la fe i, més en general, la vida familiar com a context educatiu. S’ha d’intentar que el procés de maduració dels fills es basi en la llibertat, la capacitació, el creixement integral i l’autèntica autonomia, aconsella el Papa.
Capítol vuitè: “Acompanyar, discernir i integrar la fragilitat”
Aquest és el capítol central de l’exhortació: el més tècnic i delicat. Es tracta d’una invitació a la misericòrdia i al discerniment pastoral davant les situacions que no responen plenament a allò que el Senyor proposa. El Papa escriu tres verbs molt importants que després desgrana: acompanyar, discernir i integrar, fonamentals per afrontar situacions de fragilitat, complexes o irregulars.
Capítol novè: “Espiritualitat conjugal i familiar”
Com bé diu el títol, aquest capítol està dedicat a l’espiritualitat conjugal i familiar. Amb claredat es diu que “aquells qui tenen profunds desitjos espirituals no han de sentir que la família els allunya del creixement en la vida de l’Esperit, sinó que és un camí que el Senyor utilitza per portar-los als cims de la unió mística” (AL 316). En el paràgraf conclusiu Francesc afirma que “cap família és una realitat perfecta i confeccionada d’un cop per sempre, sinó que requereix una progressiva maduració de la seva capacitat d’estimar” (AL 325).
L’exhortació apostòlica conclou amb una Oració a la Sagrada Família (AL 325).
