Centenari de Pompeia: orígens històrics d’un projecte agosarat
[Catalunya Cristiana/ Fra Valentí Serra] La projecció eclesial i social del santuari de Pompeia. Aquest fou el títol de la conferència pronunciada al santuari barceloní de Pompeia el dia 4 d’octubre, festa de Sant Francesc, amb motiu del primer centenari de vida pastoral de tan emblemàtic santuari que fundà el caputxí Rupert Maria de Manresa, [...]
La projecció eclesial i social del santuari de Pompeia. Aquest fou el títol de la conferència pronunciada al santuari barceloní de Pompeia el dia 4 d’octubre, festa de Sant Francesc, amb motiu del primer centenari de vida pastoral de tan emblemàtic santuari que fundà el caputxí Rupert Maria de Manresa, antic secretari a Roma del cardenal Vives i Tutó, i gran admirador de la irradiació del santuari italià de Pompei, bastit el 1876 per iniciativa del beat Bartomeu Longo.
Al llarg de la conferència, molt centrada en els aspectes de projecció social i cultural i, sobretot, en la vida litúrgica del santuari, en el moment de tractar sobre la projecció social pompeiana semblà convenient de posar en relleu que, al costat de les severes i abundoses crítiques a la pastoral de nou signe impulsada pels caputxins de la Diagonal —tant des de posicions anticlericals com des de l’integrisme catòlic—, també es produïren al seu dia força comentaris elogiosos. Per exemple, foren molt destacables els elogis formulats per Joaquim Ruyra, Josep Carner, Josep M. de Sagarra, Alexandre Galí i àdhuc del catalanòfil i antic professor a la Universitat de Barcelona, Georges Dwelshauvers, bon amic i entusiasta admirador del P. Rupert.
Fou el Dr. Dwelshauvers qui, foragitat de Barcelona durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera, l’any 1926 escriví des de París algunes pàgines a favor de l’acció social i pastoral desenvolupada pels caputxins de Pompeia. En efecte, dins d’un assaig sobre Catalunya i la qüestió catalana Georges Dwelshauvers manifestà que: « L’apostolat des Pères Capucins de Pompeya est très actif à Barcelone. Ils ont fondé des écoles entièrement gratuites pour les enfants du peuple, une société chorale, un thé®tre, un dispensaire avec 16 médecins. Ils font d’importantes prédications à Barcelone et dans plusieurs villes catalanes»; (cf. La Catalogne et le problème catalan, París 1926, p. 222) .
En efecte, tal com s’indicà en aquest text de Georges Dwelshauvers, a l’entorn del santuari pompeià hi foren situades innovadores i agosarades institucions culturals i benèfiques d’esplai i d’acció social, molt ben organitzades que comptaven, àdhuc, amb una caixa de préstecs per tal d’ajudar a tirar endavant els obrers, especialment en el moment de casar-se i formar família.
Pel que fa a les escoles gratuïtes pompeianes per a obrers foren inaugurades el 5 d’octubre de 1911, mentre que el primitiu col·legi per a l’escolania començà la seva singladura el dia 23 de gener del 1912 en uns locals situats a la Travessera de Gràcia, entre els carrers de Santaló i Rosés. Aquestes escoles foren posades sota la direcció del P. Ezequiel de Mataró, expert en associacionisme catòlic qui, l’any 1906, ja havia fundat a Arenys de Mar l’entitat social i benèfica Joventut Seràfica.
A propòsit de la bona qualitat de l’ensenyament impartit per les escoles pompeianes, quan foren visitades l’any 1915 per l’arquebisbe de Beirut, monsenyor Athanasios Savoia (que fou hoste dels caputxins de Pompeia durant la Primera Guerra Mundial), el prelat posà de manifest la solidesa de la instrucció cultural i moral que allí rebien els infants.
I, ben cert, fou gràcies a la bona qualitat de l’ensenyament impartit a l’escolania de Pompeia que d’aquesta institució docent en sortiren bons músics (com el P. Robert de la Riba), artistes (com el P. Josep M. de Vera) i humanistes (com el P. Nolasc del Molar). El P. Nolasc del Molar fou el primer noi de l’escolania pompeiana que professà com a religiós entre els framenors caputxins de Catalunya l’any 1919.
Pel que fa al dispensari pompeià, ja des del moment de la seva creació el dia 2 juny de 1914, fou dirigit pel Dr. Gaspar Costa, qui comptà amb la col·laboració desinteressada dels principals metges de Barcelona i, també, amb la generositat d’alguns laboratoris i farmàcies que regalaven medicaments a benefici dels pobres que acudien al dispensari procedents de tots els barris de Barcelona. L’any 1919, el butlletí dominical de Pompeia oferí una síntesi de les activitats i desenvolupament del dispensari: « Nuestro dispensario médico consta de trece médicos y varios practicantes; atienden a los enfermos con esmero y detenimiento […] Tiene especialistas para enfermedades de niños, enfermedades de garganta, nariz y oído, enfermedades de ojos, y enfermedades de la mujer; tiene aún electroterapia y dentista. Tiene un pequeño laboratorio y decisión para ampliarlo. Ahora abre en sus locales una nueva sección; crea un sector de medicina homeópata.»
Una de les realitzacions més agosarades de l’obra pompeiana fou la creació de la Societat Sportiva Pompeia, inaugurada el dia 7 de desembre de l’any 1913. Aquesta entitat s’ubicà a la cruïlla de l’avinguda Diagonal amb el carrer de Casanova, al costat de la travessera de Gràcia, i nasqué orientada al servei de l’esplai catòlic de nois i noies. La premsa del moment se’n féu ampli ressò, especialment de la festa inaugural del camp d’esports, tot fent esment d’un cert tarannà elitista en la societat esportiva, on el futur escriptor Josep Pla hi féu una temporada d’escrivent: «Inauguración del Campo de Sports de la Sociedad Sportiva Pompeya . En esta sociedad, fundada y patrocinada por los RR. PP. Capuchinos, figuran inscritas las más conocidas familias de la buenasociedad de Barcelona»; Cf. La Actualidad (1 maig 1915) p. 1.
La Societat Sportiva Pompeia, junt amb les representacions teatrals de caràcter mixt, com ara Els pastorets, que escriví Josep M. Folch i Torres (i que l’any 1916 foren estrenats al Coliseu Pompeia), foren algunes de les accions culturals i recreatives més agosarades que tingueren lloc a l’entorn del santuari pompeià. El Coliseu Pompeia ocupà l’edifici de l’antic Teatre Modern, adquirit l’any 1915 pel Patronat de Pompeia. El Teatre Modern era una edificació situada a la Travessera de Gràcia prou àmplia per acollir bona part de l’obra social desenvolupada pel Patronat pompeià: dispensari, rober i escoles gratuïtes. El Coliseu Pompeia fou inaugurat l’any 1915, amb la presència de l’arquebisbe de Beirut, el ja esmentat monsenyor Athanasios Savoya, junt amb l’exsoldà de Marroc Muley Afid. L’estrena consistí en la representació d’una peça del comediògraf arenyenc Josep M. Arnau.
Les representacions teatrals del Coliseu Pompeia van causar força problemes al P. Rupert, tants, que la Nunciatura i el Govern de Madrid, tramitaren la deportació de Barcelona de Rupert M. de Manresa acusant-lo de fomentar les associacions mixtes i les representacions teatrals poc pietoses i de ser, és clar, un eclesiàstic massa «modernista», és a dir catalanista, car darrera del terme «modernista» s’hi camuflaven les acusacions als eclesiàstics vinculats al moviment de represa cultural catalana.
Després de la conferència, fra Juli Massagué, custodi del santuari, saludà els assistents i, seguidament, fra Jacint Duran, ministre provincial dels caputxins, clogué l’acte amb la presentació de l’estudi Pompeia: orígens històrics d’un projecte agosarat, que acaba de publicar l’editorial Mediterrània coincidint amb la commemoració del centenari pompeià que, ajudant Déu, es clourà per la festa de la Puríssima d’enguany en el marc d’una solemne concelebració eucarística que tindrà lloc a les 12 del migdia.
