Angelo di Berardino: “El cristianisme era eminentment un fenomen urbà”
El patrístic recorre la història del cristianisme en els seus primers segles i l’evolució del terme ‘ciutat’ relacionat amb l’evangelització
La segona sessió del Congrés Internacional de les Grans Ciutats, centrada en l’encaix del cristianisme en la gran ciutat, l’ha obert el patrístic Angelo di Bernandino, que ha fet un repàs històric sobre l’origen urbà del cristianisme. Abans, però, l’expert ha volgut destacar quatre testimonis dels segles I-IV, alguns d’ells pagans, que van deixar constància del fenomen de contagio del cristianisme: “El cristianisme, en els primers segles, s’estén com una pesta”, ha dit Berardino.
On emergeix el cristianisme?
La Bona Nova es difon de les grans ciutats a les àrees més rurals. Al segle V, el clergat no era massa nombrós. A les ciutats, convivia la societat cristiana amb la pagana, a vegades, enfrontades violentament. Existia un fort desequilibri de la presència episcopal. Això passava, no només per la diferència d’urbanització, sinó també per la cristianització. Per exemple, a la Gàl·lia meridional, molt romanitzada, es troben diverses seus episcopals, mentre a la Gàl·lia occidental i septentrional escassegen. En aquest sentit, cal distingir entre la presència dels cristians i l’existència d’una comunitat organitzada amb la presència d’un bisbe: entre comunitats no episcopals i comunitats episcopals. Les segones, s’estenen més ràpidament.
Cristianisme, un fenomen urbà?
El model urbà comporta una gran varietat de situacions locals, depenent de diferents factors com la urbanització, l’organització de la província, la distribució de la població al territori, la configuració del territori, la riquesa o les condicions climàtiques, entre altres.
En aquella època, es deia ‘ciutat’ als llocs llunyans un amb l’altre. I el concepte d’’urbe’ s’aplica només a Roma. El terme ‘ciutat’ va evolucionar cap a una altra interpretació, considerada com a estructura política i organitzativa, composta per carrers, botigues, teatres, aqüeductes… i dotada d’un component jurídic. Les ciutats es desenvolupaven en extensió, no en altura. Tothom es coneixia i se sabia tot de tothom: hi havia una accentuació de la manca d’espai. La forma inicial expansiva dels primers missioners s’afeblia ja que s’implantava, en cada ciutat, una comunitat local, que esdevenia un centre d’irradiació del cristianisme.
Quants cristians hi havien?
“El cristianisme es difon amb la relació personal en els primers segles”, ha especificat Di Berardino. La població estava molt concentrada però no se sap exactament quantes persones vivien en aquestes ciutats. L’única dada eren les seus episcopals: hi havien gairebé mil, cadascuna de les quals comprenia unes tres mil o quatre mil persones. Però, grans ciutats, hi havia poques.
Veieu la ponència sencera: https://www.youtube.com/watch?v=tLVSb5u8WPA#t=988
