Àmplies visions espirituals

Que l’Estat i les institucions que en depenen siguin aconfessionals és el que ha de ser, però d’això no es dedueix que la gent no pugui ser creient ni manifesti públicament la seva fe, com bé ho empara la Declaració dels Drets Humans

Ho he llegit fa uns pocs dies en un magnífic article de l’escriptor portuguès Gabriel Magalhães, a qui vaig tenir l’honor de fer la presentació del seu llibre Mirall de Vida, una lectura quotidiana de l’Evangeli, del qual diu que el que hi llegia ho veia reflectit en la vida. Es refereix a «àmplies visions espirituals» —diu— que la cultura catalana ha aportat al món, i molts no s’adonen, la qual cosa fa que es vulgui fer oblidar una tradició espiritual pròpia que és, alhora, tan interessant de conèixer. I ho refereix, sobretot, a la progressia, de la qual diu que no és capaç d’entendre l’oportunitat de diàleg que té davant seu. Sense diàleg, ho sabem, no s’avança gens.

El diàleg es pot trencar de moltes maneres, també amb l’atac o amb la indiferència. Sigui d’una forma o altra, no ajuda gens a ser persones, a construir «poble», on la variada riquesa cultural, religiosa i humana és assumida i incorporada a la seva identitat. Magalhães diu que quan un català té fe, els ulls se li omplen d’amplis panorames i, al final, acaba subjectant l’univers sencer a la seva mà, com li passa a la marededéu montserratina. Vull reforçar l’oportuna importància d’aquesta visió quan l’element religiós és sovint ridiculitzat, menyspreat, o fins i tot descartat.

Que l’Estat i les institucions que en depenen siguin aconfessionals és el que ha de ser, però d’això no es dedueix que la gent no pugui ser creient ni manifesti públicament la seva fe, com bé ho empara la Declaració dels Drets Humans. Qui confon «laïcitat» amb «laïcisme» arriba a dir disbarats i li és feixuga la convivència. I cito, finalment, a Magalhães quan en l’esmentat article diu que si Catalunya articulés la seva fam de futur amb els seus vells sabors espirituals seria, en el seu conjunt, una enorme Sagrada Família per tots admirada.

Vull intuir que el que ens fa veure és la necessitat de sumar esforços per aconseguir-ho. Ben segur que el resultat serà una multiplicació infinita que ens beneficiarà a tots.

Sebastià Taltavull Anglada

Bisbe auxiliar de Barcelona